Escriure (amb més) sang?

Un Anònim lector m'acaba de comentar l'antic post Un poeta de Barcelona, enterrat a les catacombes del Riell Bulevard. L'ha trobat i m'ha deixat aquests mots: (...) potser hi falta més sang. L'Anònim m'ha fet pensar fins a donar-li la raó. De vegades em continc, i això no em fa bé ni a mi ni als textos que deixo. M'ha passat una colla de vegades i quan em rellegeixo em trobo fluix a mi mateix, fluix en el sentit de tebi.
Admirador com sóc dels periodistes dels 20 i els 30, sento que ara la majoria dels qui escrivim pels blogs pequem de prudència, de filar prim amb nosaltres mateixos, de voler ser correctes. De vegades en Francesc Puigcarbó tira al dret i pel broc gros, i reconec que sento un diminut impuls de dir-li -com entre col·legues-: home, potser que no li fotem tanta canya... Però no. Als anys trenta la contenció i la correcció polítiques no existien, i no obstant la qualitat literària d'aquells textos és espaterrant. Deu agradar-nos justament per aquesta llibertat, la capacitat de dir la cosa pel seu nom, el nom del porc, poca metàfora, humor sarcàstic però no fina ironia anglesa.
Avui he llegit esmaperdut el nou article editorial del Vicent Partal a Vilaweb, ja un xic encès després de veure les aportacions laportianes al debat sobre si Garzón fa bé o no de detenir-ne un dels nostres. Partal insisteix un cop més en el perniciós raonament nacionalista (sobiranista?) per a salvar Alavedra, i s'apropa esgarrifosament a l'argumentari delirant de Sostres. Tip d'aquestes peripècies em venen ganes de dir que passi el què passi a l'Audiència, per a mi Alavedra sempre serà un porc: el seu perfil porcí no me'n deixa cap dubte. I amb sentència o sense, i des d'abans de ser detingut. Ho dic preventivament: Garzón sembla català, perquè l'estètica el perd. Li feia tanta il·lusió emmanillar Alavedra i Prenafeta que és possible que es precipités, com ja ha fet unes quantes vegades. Ara em començo a témer que la cosa pugui dissoldre's, i donar així la raó als burletes que, com Pujol, auguraven un final en fals del cas. Burletes i malparits, òbviament.
El comentarista Anònim, per tant, podria tenir més raó que un sant: si ens hi posem, cal que ens hi posem de veritat, ganivet esmolat i ganes d'escorxar la bèstia. Triat i garbellat, els nostres blogs són un (miraculós) espai de llibertat on no cal mantenir l'etiqueta. Caldria rellegir Josep M. Planas, Domènec de Bellmunt. Recuperar la catalaníssima mala llet visceral del Bè Negre.
Tot i que jo mateix em contradic, autosuficient en la negació, i després de cada post de la mala llet em dic que no ho faré més, perquè estic tip de bramar contra bous, vaques i truges que no em senten ni m'escolten, ni em necessiten i... si ni tan sols tenen orelles! Llavors decideixo parlar de música i celebrar el trentè aniversari del Clash, comentar llibres curiosos i anar-me absentant del circ mediàtic on ballen junts polítics amb manilles, cupletistes, cornuts, toreros, modistes, futbolistes.
No trobo millor refugi que em salvi de mi, del meu jo mediatitzat, del qual m'hauria d'alliberar. Em reconforta més parlar de tòpics de la cultura i debatre amb l'Eulàlia sobre rosses, morenes i homes calbs. Hissar la vela i dur la nau cap al mar immens de les parauletes, les imatges, els somnis. Traduït: prefereixo una mica de morfina que La Vanguardia. Potser hi sortiria guanyant si deixés de mirar premsa i telenotícies i comencés el dia mirant-me el blog d'en Galderich i en Leblansky. Ple de color.
O això, o prendre's la vida com un palestí.
La solució és ben òbvia, ni tan sols no hi ha pregunta intel·ligent en aquest dilema, no hi ha dilema. Si m'he de concebre un tumor dintre meu, prefereixo que m'ho faci el fum del tabac; no tinc ganes d'escriure tal com parla Jiménez Losantos.
Miraré les imatges de Galderich i les reflexions de The Daily Avalanche. I també em compraré una càmera de fotos nova, una mica més bona, per sortir a prendre instantànies del matí, quan la llum de l'alba ens permet creure que el món comença de bell nou.