Jordi Coca certifica la mort de Christa Leem

De gira per les emissores, Jordi Coca promociona la seva darrera novel·la -que no he llegit- La nit de les papallones (edicions 62, Barcelona 2009), homenatge a l'actriu Christa Leem. No he llegit ni aquesta ni cap de les catorze novel·les precedents de Coca. Em cal admetre que els meus ulls són humans i es fatiguen de tanta lletra, que el meu cervell és humà i no pot ni entendre-ho ni recollir-ho tot. Fins i tots els qui tenim l'ànima de drapaire com jo hem de deixar coses sense collir, per les voreres de la ciutat.
Ahir vaig enxampar el Jordi Coca en un dels actes promocionals, a l'avorrit programa Ànima del Canal 33, delegació de vendes i marqueting de la indústria cultural barcelonina. Coca va enaltir Leem i va enyorar-se d'aquella Barcelona dels setanta. Però quan la presentadora li va preguntar quina ciutat preferia (la de llavors o bé la d'ara), Coca va respondre amb la capciosa: la Barcelona d'ara, però amb Christa Leem. La calculada frase se situa al bell mig del camí entre el mitòman i el políticament correcte. Dictada per la prudència d'un vell admirador, però un admirador amb càrrecs polítics. Perquè Coca també és un polític, i ara ja de la categoria sublim dels professionals. Professionalitat que l'ha dut a ser un dels consiglieris del Conca, aquest organisme consultiu del qual Bru de Sala ha marxat fent una nova de les seves rabietes d'adolescent. Si preguntem als nostres coneguts què és el Conca, quin pressupost té i a què es dedica, descobrirem que el Conca s'assembla al fantasma del Palacio de Linares: alguns l'han vist, però no el poden definir ben bé. La transparència opaca del Conca respòn a aquesta aura de secret i d'argot que agrada als polítics: necessiten revestir-se de sacerdots amb ritus secrets, reunions a mitja veu, un bri de secta, una espurna de misteri. Potser em diran que no n'hi ha cap, de misteri: que tot és clar i diàfan i púbic i transparent. Hi ha una colla d'organismes d'aquesta mena que vetllen per la nostra pau espiritual, i pel bon nivell de la cultura que li arriba al poble.
Suposo que Coca no podia admetre la preferència per la Barcelona bruta pre-olímpica, encara massa franquista (tot i haver-hi passat Narcís Serra). Alhora, però, tothom qui té dos dits de sensibilitat comprèn que en aquella Barcelona dels setanta i principis dels vuitanta hi havia un fulgor rabiós, una promesa de transformació, una revolució en marxa. Però tot allò es va dissoldre. Per diverses causes, i una d'elles fou justament que la maquinària de la transició es va encarregar d'avortar i dissoldre l'energia quasi llibertària que contenia. Una de les guspires d'aquest impuls llibertari fou la vedette Christa Leem, a qui se li fan homenatges.
De vegades quan lamentem les revolucions perdudes ens oblidem que nosaltres mateixos n'hem perduda una. Que va ser aquí, fa quatre dies. Nosaltres hi érem, i ens la van birlar. Si enyorem possibilitats de llibertat perdudes no cal que ens remetem a la Commune de Paris, ni tan sols a la Segona República: ens la van furtar a nosaltres mateixos ara fa quatre dies. A la ciutat dels carteristes, ens va prendre la cartera el rei dels carteristes.
La casta dels polítics de la Transició (ja els podrien començar a nomenar Ducs i Marquesos) van fer virar la ciutat. Ara prenen un dels seus símbols, el més nu, i li fan un homenatge. I així queda certificada la defunció.