Maria Mercè Marçal

Quan un admirador escriu sobre la persona admirada sol escriure frases de poc valor, endut per la ceguesa que proporciona una forma d'amor tan estranya. Però reconec que és això el que sempre he sentit per la M.M.M. Potser he sentit per ella allò que algú ha sentit pels Beatles, Brigitte Bardot o David Bowie. Perquè hi ha algun secret estrany: em fascina la imatge d'ella, m'entretinc a les fotografies que d'ella ens va deixar la Colita. És igual i diferent que quan la llegeixo, així de senzill: igual però diferent.
He passejat per Ivars d'Urgell uns quants cops. Amb l'excusa de veure com s'omple d'aigua aquells miraculós estany enmig de la plana quasi erma, tan de secà. Avui per avui, diuen que el nivell de l'aigua ha arribat al seu destí. Hi xipollegen desenes d'espècies d'aus que abasten tots els color de l'espectre. S'hi remouen les granotes, s'hi capbussen ànecs d'elegància felina: l'ànec és al regne de les aus allò que el gat al dels mamífers.
Llegir-la és sempre sentir una fiblada a la panxa. Mai no és de cap altra manera.
Reconec que La passió segons Renée Vivien no és una lectura ni fàcil ni plàcida. Demana esforç, aquesta cosa que cada cop ens costa més. És un autèntic testament estètic i ètic i sexual i vital.

La primera vegada que na M.M.M. va aparèixer a la meva vida va ser sota l'aparença d'un llibre de poemes, potser com a tanta gent. La segona ho va fer sota la torbadora imatge d'una germana seva, que -almenys- fa vint anys era idèntica a ella, fins i tot en el to de la veu. Jo treballava en un departament que es dedicava a la gestió dels cursos de català per a adults i ella va venir a deixar el currículum. Jo vaig sentir, creure i pensar que parlava com ella i es movia com ella. Per això em resultava torbadora. A més a més, em tocava fer-li una entrevista. Endut per una prudència que ara no tindria, vaig evitar revelar els meus pensaments. Alhora, sentia unes ganes terribles de trencar el protocol i dir-li que si volia baixar a fer una cafè, que necessitava fer un cafè amb ella.

El tercer cop fou ella. Jo vivia al poble de Santa Coloma de Queralt i ella presentava La passió a Igualada. Apenes vint quilòmetres de no res, mitja horeta de cotxe per les corves apocalíptiques i nocturnes, però no hi havia cap altra solució. El local era gairebé buit. Potser cinc persones, quatre dones grans i jo. M'indignava aquella buidor, que era una buidor metafísica. Però alhora sentia que la tenia davant meu i quasi per mi tot sol. Vaig seure en una de les primeres fileres de cadires, i així no hi havia cap silueta entre ella i jo.

Parlava com si li costés parlar. Molts anys més tard jo he experimentat aquesta buidor quan he parlat davant d'auditoris que no hi són. I cada vegada l'he recordada. Veu feble però amb una dignitat que es referia a la fortalesa de l'obra, a la claredat dels versos. Tot i això, les paraules queien de l'aire lentament i amb la màgia de les volves de neu, o de llàgrimes en un planeta amb escassa gravetat. Li vaig fer alguna pregunta. Ella em va somriure abans de respondre.

Nota: avui i gràcies al blog Nebuloses, he sabut que MMM compleix cinquanta-set anys.