Rossos, morenets i calbs

Si tal com denuncia l'Eulàlia al post precedent les dones han estat objecte de simplistes estereotipacions, caldria afegir els homes que -pobres- també s'enduen una racció de banalitzacions.
Li devem a l'art la tasca incommensurable de fixar els tòpics, i alhora de jugar a trencar-los, demostrant així una capacitat infinita de reflexió semàntica. El ros, el moreno... i el calb.
Al cinema mut els papers encaixen a la perfecció: Boris Karloff, l'home de les mil cares, va encarnar durant dècades el malvat, que unia les qualitats de cabell negre i rostre lleig: la innegalble ànima obscura. Hi ha un famós decret reial de no sé quin rei espanyol que venia a dir: si el tribunal que jutja un assassí es troba en el dilema de decidir entre dos possibles culpables, cal que triï el més lleig. Judes és invariablement moreno a tota la pintura que tracta d'aquell sopar.
El moreno també s'encarna en el gitano, que tal com diu Aurora Sanromán és inevitablement músic o delinqüent, o totes dues coses. Recordo un anunci en una secció de contactes, potser de fa un parell d'anys, a loquo: una noia sol·licitava nòvio i ho feia mitjançant una frase bellíssima: busco un noi gitano o que m'estimi com un gitano. Un anunci breu del qual se'n pot fer un tractat sobre rols sexuals i relacions de parentiu, imatgeria i àdhuc pintura rupestre. La xicota deuria sortir d'una relació amb un individu liberal,  de moral laxa, individualista. Deuria buscar allò que se li fos oposat: gelós, possessiu, clànic. Gitanitos y morenos... (rumba).
A l'altra banda del plànol hi ha el ros: el color del sol als cabells indica la qualitat solar també a l'ànima, i per això la pintura va enrossir Jesucrist moltes vegades. Per a Himmler, el color ros era un dels trets distintius innegables a l'hora de determinar la puresa racial, i diuen que quan es va trobar jueus rossos va dubtar uns instants. Els rossos solen ser guapos i bona gent: Robert Redford, Brad Pitt. O simples icones sexuals d'una masculinitat puríssima: Rocco Sifredi. Albins i pèl-rojos ja ens fan pujar la mosca al nas: en un món de simplificacions, aquestes rareses marginals no encaixen i no sabem què fer-ne. La solució fou identificar el pèl-roig amb la trapelleria (Daniel el Travieso, Pippi Calzaslargas). I pitjor ho va tenir l'albí, que se'n va anar directe al calaix de la perversió: The Bad Seed, Mervin LeRoy 1956.
I finalment tenim el calb, que no és cap dels anteriors o bé qualsevol d'ells, però camuflat sota una pàtina de cuir descabellat, enigma: per a saber el color original d'un calb caldria despullar-lo. Un cas que també ha sofert estranyes giragonses. Si abans el calb indicava edat avançada o provecta i saviesa ensems (Plató i Aristòtil), va caldre tan sols que Ronaldo da Souza s'afaités el cap als vint perquè s'enfonsés el tòpic: ni vell, ni savi. El cap afaitat, però, té més semàntica: el pirata de testa afaitada però amb barba, que també remet als aficionats al sado i a les pràctiques bizarre en general. Icona adoptada també per l'univers motard i que dibuixa un aspecte amenaçador i perillós. O bé a l'after punk tèrbol dels Smashing Pumpkins.
En el calb doncs hi ha l'enigma. En la seva falta de hi ha el baluard i la garantia de la seva llibertat per a escollir. Tot i que, possiblement, escollirà el camí de l'infern, perquè és el que tira més.
Vaig començar a perdre cabell als vint-i-set i a hores d'ara ja començo a veure la silueta de l'infern al fons de l'autopista.