Suïcidem-nos, però bé

Diuen els italians que un bel morir tuta la vita onora, i en aquesta honorabilitat deuen pensar molts futurs suïcides. Llàstima que no ho puguem certificar.
Amb una punta d'humor negre, però també d'amor a la vida, Carlos Janín ha publicat el Diccionario del Suicidio (Editorial Laetoli, Pamplona 2009). La forma de diccionari li permet recórrer personatges suïcides, anècdotes, dades estadístiques i conceptes que evolucionen. Sabem en quin punts del pont de San Francisco hi ha més suïcidis, casos estrepitosos de suïcidis fallits, àmbits professionals més proclius a l'autosustracció de la vida. De curiositats n'hi ha un munt, com el propi fet etimològic: el mot suïcidi no és anterior al segle XVIII, i va ser encunyat a Anglaterra i en anglès. Els llatins sempre ho havien anomenat més planerament: treure's la vida. Potser perquè en el món llatí el suïcidi era una opció respectable i àdhuc admirable, que resolia conflictes i arreglava qüestions successòries. Curiosament, el món del judaïsme també tolerava bé els suïcides. No és fins a la tràgica aparició del Cristianisme que (un cop més!) van venir a esguerrar les opcions. Justament a la frontissa del judaïsme al cristianisme hi ha la figura de Judes: el seu suïcidi encara es narra en clau judaica, i si hom s'hi fixa no se li fan escarafalls a la solució que troba, ans al contrari. Després però, bisbes i teòlegs en llur infinita maldat es van dedicar a suprimir tots els espais de llibertat de l'home: res de sexualitat lúdica, res de suïcidar-se.
Emil Cioran consta en l'imaginari de l'apologia del suïcidi com el major instigador. Nihilista profund, pessimista metafísic, Cioran es va dedicar tuta una vita a defensar la possibilitat de llençar-se daltabaix dels ponts de les autopistes o dels rius més cabalosos. Tan persuassiu va ser que molts dels seus deixebles van decidir aplicar les ensenyances del mestre sobre els seus cossos i les seves vides. Cioran en canvi va preferir deixar a veure què passa i va morir de vellet, als vuitanta-quatre i sense forçar el destí.

Un capítol apart i profundament esgarrifós és el que Janín dedica als possibles falsos suïcidis, on s'obre la porta a l'especulació morbosa. Marilyn Monroe pretenia suïcidar-se o tan sols dormir moltes hores, com potser el Jackson? Què va fer Elvis? Va calcular malament la dosi? Els excessos amb les drogues (o la mala qualitat de la mercaderia) podrien haver fet passar per suïcidi un simple acte eufòric. I a l'extrem simètric, quants no poden córrer avui pel carrer quan fa temps van empassar-se trenta nembutals caducats?

Allò que més esgarrifa, potser, és una senzilla dada anecdòtica: la llista dels morts per esclafament. Un ciutadà madrileny passeja per sota el pont del Acueducto, i li cau al damunt un deixeble de Cioran. Un cas com un cabàs que als familiars els deu costar d'explicar quan els venen a donar el condol, perquè sembla obra d'un guionista dels Monthy Pyton. Conclusió: que si t'acabes de llegir les obres completes de Cioran i et sents convençut que la vida és una merda, una passió inútil del tot, mira si passa algú per sota abans de pegar el bót.