Xil·lava, gel·lava, misteris

Els misteris de l'Islam també podria ser el títol d'aquest post. Em vaig comprar una peça de roba, blau molt clar, quasi gris, ara fa tres anys. Era a l'entrada de l'estiu i havia observat que aquestes peces, per la seva textura i patronatge, han de ser fresques per força. Permeten una ventilació generosa del cos, i donen la possibilitat als homes de dur faldilles sense necessitat de disfressar-se de Santa Teresa de Lisieux o dur un d'aquells espantosos uniformes de gaiter celta, com si hagués de desfilar davant de Manuel Fraga.
Quan em van preguntar com se deia en català, jo vaig pronunciar un ràpid i segur xil·lava. L'error era a la meva seguretat improvisadora. Però es veu que ho vaig afirmar amb tan d'aplom que qui sabia que el nom de la peça era gel·lava va preferir callar, i va pensar que era ell qui anava errat. De manera que durant tres anys he dut una peça errònia, o bé no he dut res i he anat despullat i content, com l'emperador.

Sol passar en traduir des de llengües amb una fonètica i una grafia tan allunyades: es produeixen confusions i vacil·lacions. Com amb el rus: pots llegir Puixkin, Pushkin o fins i tot Pushkyn. Solientizin, Soljenitzin. Fa poc veig veure una novel·la de Pablo Feval: El jorobado. I això que Féval no era ni àrab ni rus.
Ara fa molt poc l'he llençada al contenidor d'Humana. La peça sense nom cert havia acumulat taques de pintura, d'oli, de lleixiu i de fluïds corporals. Era inservible.
Però no sé què vaig llençar, ni tan sols sé si mai vaig arribar a anar vestit.

Ara me n'hauria de comprar una de nova, però de teixit més sofert i tupit, de cara al fred. Mai no pronunciaré el seu nom amb complaença ni autoritat, ho diré sempre a mitja veu, temerós de no dir res, de dir no-res. De dur no-res sobre la pell. D'aparèixer nu.