dilluns, 28 de febrer de 2011

L'hivern encara és aquí


Una brisa suau i fresca acompanya el nostre passeig. Sota un fons blau, uns núvols blancs i grisos es gronxen. S'agombolen i s'uneixen al compàs d'una dansa que sembla ancestral. Els retalls de blau cada cop són més minsos.

Passegem entre rialles per carrers sense asfaltar. Correm, ens aturem. Ens fem petons enjogassats. Gairebé ni el veiem com ve corrents cap a nosaltres. En sec ens aturem, la perplexitat als ulls, la meravella als cors. D'instint, parlem fluixet, amb temor que se'ns esvaeixi la màgia. Amb les galtes plenes de glans l'esquirol s'enfila tronc amunt. Salta d'un arbre a un altre, sembla saber volar. Fuig corrents.

Semblava que tenia pressa per arrecerar-se.
Tot plegat ens recorda que encara és hivern i que cal buscar-se la vida buscant glans per omplir-se el pap.




Més tard, ho cobrim tot de neu i li construim un paisatge.

Fora, cauen quatre gotes.

Inspirat per una mà de contes i art attack.

dimecres, 23 de febrer de 2011

No hi ha escapatòria


De vegades ja em passa això. Més sovint que no voldria, de fet. Deu ser que el meu ritme és més lent. O ves a saber. Qui sap si és una cosa de metabolisme. És com si tothom anés uns mesos -o uns anys- per davant meu. Vaig tard i tothom ja n'ha parlat i llavors, què hi puc afegir jo si tothom ja està de tornada? I tinc la temptació de callar. Però em revolto: i què, si vaig tard? I què, si hi ha gent que ja diu que no n'hi havia per tant? Diré la meva i a qui li soni a déjà vu, ho sentiré en l'ànima. Ves.

Vaig afegir-lo a la pila fa una colla de mesos, però m'hi resistia. Intuia que havia de tenir un cert estat d'ànim per resistir La zona de Serguei Dovlàtov i l'anava posposant i posposant un llibre rere l'altre. Em vaig dir que ja n'hi havia prou d'excuses i el vaig agafar.

Per casualitats de la vida, al mateix moment en què em llegia aquest llibre un company de feina visitava una presó i poc després durant un dinar me n'explicava l'experiència. Sense haver-ne dit res de la meva lectura la conversa va derivar fins la figura del funcionaris de presons, figura tan sinistra com la del pres. Jo diria que més sinistra encara. Vaig haver de treure a la conversa La zona, perquè allò que m'explicaven de la realitat, Dovlàtov ho esprem en el seu relat atípic. L'autor sabia de què parlava, l'havia escrit arran de seva experiència com a vigilant d'un camp.

El llibre recull fragments d'una novel·la perduda, ara fragmentada, intercalats amb la correspondència amb el seu editor. En algun moment l'autor li diu al seu editor que la zona és una metàfora de Rússia, la reproducció a escala del país amb tots els seus defectes intactes. Però el resultat va més enllà, les conclusions no són locals, sinó universals. El recull de pinzellades ens mostra l'horror que rau dins de tots nosaltres. La diferència entre pres i vigilant es difon, s'anul·la.

La Zona té una visió pessimista del món, dura i directa a l'estómac. No sé si la comparteixo, jo tendeixo a veure les llums i no les ombres. En realitat, hauria de dir que no sé si la vull compartir, de fet.

Durant aquests dies La Breu ha tret la segona edició, encara hi sou a temps.

divendres, 18 de febrer de 2011

L'alcaldessa de Nottinham (2): la reunió

Ve d'aquí


L'alcaldessa de Nottinham estava decidida a organitzar El banquet de la dona treballadora. Va congregar -d'urgència- la seva rèqua de col·laboradors, punyalades traperes, llepaculs i honrades estores. Ànimes diverses disposades a fer-li la vida millor -o pitjor, segons els casos-.

Els va reunir tots al voltant d'una taula i els va exposar el seu desig. De seguida hi va haver qui va elogiar efusivament una iniciativa tan original. Quina bona pensada.  No s'havia vist mai una cosa com aquesta. Au, vinga, fem les llistes que convidarem el bo i millor de la vila, les treballadores de pro.

Ja gairebé tenien el menú triat, barreja justa de tradició i modernitat, amb un punt sofisticat, però sense ser snob, copa, no, que fa ostentós i puro menys, que no s'estila en els senyores i, pallús, en què penses si ningú no pot fumar ara als àpats oficials... ni als àpats oficials ni enlloc, no m'ho recordis que és el que més em costa, el cigarret de després del cafè.

- Qui ho pagarà tot això?

- el municipi
- el partit

Des del fons de la sala un homenot panxut s'ho havia estat mirant, taciturn, i havia deixat que l'excitació servil fes la seva. Sabedor de l'estat de la caixa deixava que -pobres- somniessin una mica. I fessin el pilota. A l'alcaldessa li convenia una mica de cort. Rere la seva corba magnífica de mariscal, delineada amb molt d'esforç a costa d'àpats tan sucosos com aquell que ja ensalivaven va aclarir, era una pregunta retòrica, les arques estan buides.

- Les del partit també?
- Més.

Compungida, l'alcaldessa va haver de canviar d'estratègia. I tant, no podia ser, a qui se li havia acudit un dispendi com aquell, en aquests moments, amb la crisi i tota la parafernàlia, quin mal exemple no donarien, que no, no, i no, haurien de dissenyar una altra cosa. Un aperitiu . No. Un simposi. Que no. Una conferència, i qui hi vindria? Un aperitiu, insisteixo. I mira que ets pesat tu i l'aperitiu. Ei, que s'ha de crear un ambient estret, còmode i agradable on escoltar allò que ens han de dir les dones treballadores de la ciutat. No et confonguis que el que ens cal és que elles ens escoltin a nosaltres, que ens han de votar, ves ara sí que tens raó. I tant.

Ja està. Un te.

- Un què?

Tea. Mary Cassatt

dijous, 17 de febrer de 2011

Sense senyal

diumenge, 13 de febrer de 2011

La deessa Chtulhu


Aquest matí com en una revelació -quan parlem de Déus ja acostumen a passar aquestes coses- ho he vist clar. El que li cal a aquest blog és una bona masculinització.

Per masculinitzar el blog em caldria trobar unes bones dosis de testosterona. Temes d'aquells virils i aptes per ments masculines. Posem per cas, el futbol. No vaig bé. Jo no en sé ni un borrall de futbol, i tot el que podria dir per aquí serien tòpics, en el millor dels casos, i més aviat acabaria despotricant com he fet ja en altres vegades, sobre l'alienació de la societat darrere d'un pretés entreteniment. A més conec molts homes que no els agrada i moltes dones que sí. No vaig bé. Podria ser barroera, utilitzar un llenguatge pretesament  masculí, parlar d'uniformes militars, policials, actituds de conquesta. Però sóc pacifista, i em consta que molts altres homes també.  I hi ha dones amb actituds violentes. No, definitivament, per aquí no vaig bé si vull masculinitzar el blog.

Però m'adono que en Lluís ho va aconseguir fa ben poc: tan sols cal que parli de Chtulu, o de Cthulu, o de Chthulu o potser de Cthulhu i el miracle es produeix. A veure si funciona.

Aquest Déu sorgit de l'imaginari de Lovecraft és amorf, indefinit, amb alguns elements apuntats, suggerits més que descrits, del qual en sabem ben poca cosa. I no obstant, malgrat aquesta indefinició, les imatges són abundants i diverses, i van des un osset de peluix al monstre més terrorífic. El merchandising ja les té aquestes coses, es tracta de fer arribar productes al mercat, a mida, per als fans incondicionals: i si aquests creixen i tenen fills.... què millor, per continuar la tradició, que regalar un cthulhu al teu reietó?

Enmig d'aquest maremàgnum imaginari m'he preguntat per què a Chtulhu se'l dibuixa amb formes mig humanes. I a sobre, clarament masculines. Un Déu home.

Caram, ja hi tornem a ser: un déu home.  La barba blanca ha estat substituida per uns tentacles capaços d'arribar a tot arreu (quina metàfora!).

Doncs no. Demano la feminització de Chtulhu. Crideu-la amb el mateix nom, però canvieu-li el sexe. Poseu-li un bons pits i unes bones caderes. Formes generoses i tel·lúriques. Una deessa de la terra, obscura i tèrbola. De vegades terrible, amb tsunamis i terratrèmols. D'altres generosa, amb la pluja abundant o el sol d'hivern. Una deessa de la terra i del mar, perquè Cthulu al cap i a la fi prové del fons de l'oceà.

Jo no penso rebregar el dibuix, no se sap mai, amb les deesses no s'hi juga.

dijous, 10 de febrer de 2011

L'alcaldessa de Nottinham (1)



Nottinham era una ciutat bella i acollidora, amb parcs espaiosos, carrers amples, casetes petites. Ni era massa gran com per perdre's i sentir-se una formiga, ni massa petita com per sentir-te ofegat per un espai vital massa escàs. Tenia cinemes, teatre, un comerç actiu. Un centre històric interesant, uns carrers peatonals plens de comerç.

Ara s'havia posat de moda dir que era una ciutat amigable.

L'alcaldessa de Nottinham feia poc que s'havia estrenat en el càrrec. Havia estat la segona durant anys, potser més d'una dècada i tot. Ella ho recordava amb exactitud: eren 10 anys, 11 mesos, 3 setmanes i 2 dies. Deu anys onze mesos tres setmanes i dos dies de fer la gara-gara a l'alcalde sortint; de fer-li la feina bruta, amagant els drapets i deixant que fos ell qui es posés les medalles; de barallar-se amb poca-penes que li volien prendre el lloc; de lluitar contra els homes que amb el seu masclisme mal dissimulat no paraven de posar-li pals a les rodes.  Però havia aconseguit fer-se un espai en l'ardu món de la política municipal.






Només ella sabia com havia patit tot allò. Però ara, finalment li havia tocat el seu premi. Ara podia recollir allò que havia sembrat. El dia que va ser investida irradiava felicitat. Se la veia exultant per poder acaronar de més a prop la lúxuria del poder. I també per aconseguir entrar als llibres d'història com a la primera alcaldessa de la vila.

Sabia, però, que no es podia dormir sobre els llorers. Hi havia voltors pertot arreu disposats a treure-li els ulls. Calia buscar-se bon aliats. A més, en poc temps els súbdits dirien la seva i podien fer-la fora. Si per atzar els resultats no eren els que esperaven bé podia ser que la portessin directe a la guillotina. A Nottinham no estaven per hòsties, més d'un havia perdut el coll. Però ella no podia permetre que res d'això no li passés.

Tenia un pla. Havia d'aconseguir sinèrgies, aconseguir establir diàlegs amb les forces vives de la ciutat. Amb els seus col·laboradors més íntims va establir una estratègia. Per on començar? Ella era dona. La primera dona alcaldessa. Calia establir vincles amb altres dones de la ciutat. Parlar amb elles, escoltar-les. Després de barrinar-ho, comentar-ho, debatre-ho, es va decidir. Organitzarien

El banquet de la dona treballadora




dissabte, 5 de febrer de 2011

Ha nascut una estrella (ja em perdonareu)


N'hi ha que es posen uniforme i ja es creuen que són alguna cosa.

N'hi ha que els diuen president i no poden parar de fer declaracions absurdes. No cal anar molt lluny, els diaris en van plens cada dia.

N'hi ha que els diuen: "qui no canta a la dutxa?" i es llencen a cantar davant d'un centenar de persones.

Jo, ho confesso, formo part d'aquest darrer grup.

No sabria dir si és el meu esperit histriònic, normalment amagat, o bé el glamour de sentir-se protagonista davant del concorregut públic. Ves a saber.

Van ser els mestres de l'escola de música de les meves filles (l'Escola de Música de Valldoreix) qui en una idea esbojarrada, però brillant, van engrescar a una vintena de persones a preparar-nos una cançó i tenir la poca vergonya de cantar-la en directe en una jam session versió pop al restaurant del costat de l'escola.

S'ha de tenir valor. El dels mestres, vul, dir, per posar el seu talent al servei d'unes veus tan poc cultivades com les nostres.




En l'experiment he descobert algunes coses, com que és molt millor cantar una cancó amb ritme mogudet, que una balada. Si no en saps prou, els defectes queden dissimulats pel ritme trepidant. O que cantar amb un micròfon davant té poc a veure a cantar sense micròfon (us asseguro que no sents per res la teva veu). O que el públic no és cap problema. T'ajuden i t'animen. No cal patir.

Ah, per cert, davant d'aquest desastre,  penso repetir. Quina cançó triaríeu?

dimecres, 2 de febrer de 2011

Sabó de mans

Imatge del blog El jabon casero

Fa cosa d'un any vaig anar a la fira de l'oli d'Espolla, a pocs quilòmetres del suggerent castell de Llers.  Recordo que era un diumenge de gener,  fred i gris. Entaforats dins d'abrics gruixuts i bufandes acolorides ens vam passejar entre les parades que ofertaven  productes diversos fets o relacionats amb oli. Olives macerades, planters d'olivera, estris de cuina fets amb la seva fusta, olis de massatge, oli verge de la zona i més enllà, sabons...

Una de les activitats més concorregudes va ser un taller. Explicava en detall com fer sabó de l'àvia. El sabó té alguna cosa d'alquímica. Resulta sorprenent que una barreja de greix amb altres substàncies alcalines doni com a  resultat un element que serveixi, precisament, per netejar el greix. Aigua, sosa càustica, greix, aroma en les quantitats justes, molta paciència remenant, i es produeix el miracle. Greix que neteja el greix.

Poc després rebia un correu amb la recepta. Confesso que no he gosat encara posar-la a la pràctica.

Ara, un any més tard, ves quina casualitat, una bona amiga m'anuncia que crea un blog. Sabó de mans, l'anomena. Ús de sabó ancestral, de les àvies i tietes, per netejar idees. Mira, la cosa promet. Potser fins i tot promet una mica d'alquímia...

I després de lamentar-me per una pèrdua, em congratulo per un naixement.
Related Posts with Thumbnails