dilluns, 27 d’octubre del 2008

Ho guardo tot - gairebé-

No m'identifico amb la paraula conservadora. Més aviat em fa repel·lús, angúnia i rebuig. Malgrat aquest aclariment inicial haig d'admetre que... "conservo" coses.
La meva àvia va morir d'Alzheimer - quan encara no s'anomenava així la malaltia- quan jo era jove, no ja adolescent, perquè tenia 23 anys. Jo no tenia una relació estreta amb la meva àvia. Per raons encara incomprensibles per mi, em va rebutjar des d'abans del meu naixement. Però aquella malaltia em va impactar. Em va fer adonar de la importància del nostre cervell. Som les nostres neurones i les seves interconnexions. Som la nostra memòria. La pèrdua de la nostra memòria fa perdre la percepció de nosaltres mateixos. Som el que recordem.

Aquesta constatació em va aclaparar. Percebre com en són de fràgils els nostres records em va provocar un costum que mantinc amb un quasi-fervor. Guardo tot allò que considero que serà important per mi en algun moment donat. Guardo diaris adolescents, quardo cassets - cartes gravades - que ens enviàvem amb el meu llavors nòvio belga. Quardo relacions epistolars diverses. I ara, en l'era digital, guardo relacions epistolars per email.

Aquesta dèria m'ha permès "reconstruir-me" en alguna ocasió. Recuperar aquella qui vaig ser i es va perdre pel camí. Així que no em penedeixo de l'obsessió, més aviat la conreo.

Entre totes les coses que guardo, guardo també els missatges penjats a Riell Bulevard (1a edició). Per aquest motiu he pogut reconstruir els meus. Atès que en Lluís vol donar l'experiència de la primera edició com a "Allò que el vent s'endugué", i passem full, em quedaré per mi aquells missatges, dins la capseta de records que no vull perdre.
I que la segona edició tingui -espero- més llarga vida que la primera.

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Veus de dona: Madeleine Peyroux

Aquest any, sense una raó preestablerta, he descobert moltes veus de dona.Cantants amb veus relaxades properes al jazz, soul i gèneres afins.M'han acompanyat en molts moments en què ho necessitava.

Potser parlo d'algunes d'elles en d'altres posts.

Ara acabo de descobrir Madeleine Peyroux, amb una veu que em recorda el jazz clàssic. Reminiscències de Billie Holliday.

I he pensat que la compartia amb vosaltres...


THIS IS HEAVEN TO ME
When I hear them say
There's better living
Let them go their way
To that new living
I won't ever stray'
Cause this is heaven to me

Long as freedom grows
I want to seek it
If it's yes or no
It's me who'll speak it
'Cause the lord, He knows
That this is heaven to me

If you've got your hands
And got your feet
To sing your song
All through the street
You raise your head
When night is done
Shout your thanks up to the sun

So when I hear them say
There's better living
Let them go their way
To that new living
I won't ever stray
'Cause this is heaven to me
'Cause this is heaven to me

divendres, 10 d’octubre del 2008

Economia capriciosa


Ja em perdonareu que gosi parlar d'economia. Perquè haig de confessar que no entenc ni un borrall.


I encara menys de l'anomenada "macroeconomia". La "micro", la de casa meva, la trampejo com puc i penso que malgrat les circumstàncies me'n surto prou bé. Faig el que puc.


Però la "macro", no. Ni la domino, ni l'entenc. Ho haig de reconèixer: sóc una gran analfabeta en termes macroeconòmics. No entenc res, o ben poc. No entenc els cicles econòmics, ni els craixos, ni els booms, ni les raons per les quals es produeixen. Les paraules i les sigles pròpies d'aquest món em costen d'interpretar. Hi ha un munt de termes interrelacionats que leviten sobre les nostres vides, dirigint-les inexorablement: PIB, IBEX, BCE, craix, euribor, interès interbancari, etc. Parauletes que ens bombardegen des dels mitjans de comunicació, ara a cada moment, en missatges a mig camí entre apocalíptics ("pèrdues rècord a les borses") i tranquil·litzadors ("cal evitar el pànic, cal evitar el pànic").


Aquesta economia té un punt de místic i imprevisible. I fals. Comencem a dir que hi ha crisi, que la borsa fa figa i... sí, tot comença a fer figa. Veiem titulars sobre la crisi, i sembla que els titulars dels diaris i els telenotícies alimentin aquesta crisi.


M'entren els dubtes. Què hi ha de "real", en tot plegat? Tinc l'estranya impressió que si ara, de sobte, tots els mitjans de comunicació comencessin a treure titulars : "L'economia es recupera", "Els mercats recuperen la confiança" i coses pel l'estil hi hauria una reacció en cadena que faria que "efectivament" tot es recuperés. Imagino que no deu ser tan senzill, és clar. Però és que no ho entenc, tot sembla esotèric i llunyà de la meva realitat diària.


Diuen que hi ha crisi i jo m'ho he de creure. Perquè en general ens creiem allò que surt als diaris. Deu ser que el meu limitat coneixement del tema em diu que alguna cosa no quadra. Potser és que faig servir encara el "compte de la vella": si abans en tenia 10 i ara sense haver fet res en tinc 2... on han anat a parar els meus 8? Els meus 8 no eren falsos: els vaig guanyar amb una merescuda nòmina i no pocs maldecaps. Algú en deu haver tret profit dels meus 8. I aquest algú deu estar a les Illes Caiman sota una palmera fotent-se'n de l'economia i dels pobres desgraciats que veuen perillar els seus estalvis.


Ja he iniciat aquesta reflexió avisant sobre el meu absolut desconeixement del tema. Estic desconcertada i perplexa.

Així que des d'aquí, humilment, voldria fer una petició a algun economista considerat:em podria explicar algú amb paraules entenedores què caram està passant?

dilluns, 6 d’octubre del 2008

"Que ve el llop!" - Papa dixit.


Repasso els diaris d'avui, 6 d'octubre de 2008. I em topo amb un parell de notícies aparentment inconnexes.

La primera, a La Vanguardia, em parla de la revisió de la Llei de Llibertat religiosa promesa per la vicepresidenta del Govern Espanyol, la senyora Fernández de la Vega, amb l'objectiu, segons cita l'article, "d'avançar en la condició de laïcitat que la Constitució atorga al nostre Estat". A l'inici, mig adormida encara, em sembla una bona notícia. Però en endinsar-me més en les seves profunditats m'adono que la qüestió no és gens anodina. La vicepresidenta ha triat per efectuar la tasca de proposta de reforma Carlos García Andoaín, que és el coordinador de "Cristianos Socialistas", i afí al vicepresident de la Conferencia episcopal espanyola, el Sr. Ricardo Blázquez. Laïcitat en mans d'una persona clarament catòlica? Anem malament. De quin laïcisme estem parlant? Per quina raó una religió ha de preponderar sobre les altres, en un estat on clarament conviuen moltes religions? Com no estarà esbiaixada, ancorada perversament, la proposta de llei que faci aquest senyor? Com no han triat una persona menys "mediatitzada" per les seves creences? Per què no han triat un equip on siguin representades diverses religions i també algun ateu, i agnòstic? És així com avancem cap a la condició de laïcitat?

Anem malament.

Darrerament contemplo amb astorament com es corrompen els termes. Ens volen fer combregar amb rodes de molí. Perdoneu que, en aquest context, empri aquesta expressió popular de clara arrel catòlica, però no hi puc fer més, el llenguatge n'és ple. Una mostra més de la seva nefasta i àmplia influència. Costa desfer-se de tants segles de submissió al poder catòlic. Vaig assistir perplexa a la visita que a principis de setembre d'enguany va fer el papa la la veïna i laica França. Sincerament, no entenia res. Tenia a França pel país més laic d'Europa, amb una separació fèrria entre església i estat, recollida a la constitució i feta a cops de guillotina. Liberté, égalité, fraternité.

La visita del papa al país veí va donar ressò a les idees que en Sarkozy pregona – des de ja fa un cert temps, em temo- sobre la importància de les religions en la construcció europea. Aquest “laïcisme positiu” perverteix el concepte mateix de laïcisme, i això en el país que fins ara més ha separat Estat de Religió. Em temo que justament Europa s’ha construït “malgrat” les religions i no gràcies a elles.

Vaig llegir que en aquell viatge que aquest papa Ratzinger va dir una cosa com que el laïcisme no està contradit amb la fe, sinó que la fe és fruit d’un laïcisme “sa”. Ja només ens faltava això, un Papa laic.

I és aquest mateix Papa qui apareix a la segona notícia que volia comentar. El papa obre un sínode sobre l'influx de la Bíblia, amb un discurs apocalíptic sobre els temps funestos que s'abatran, segons ell, sobre las societats occidentals si continuen vivint al marge de la religió. Vaja, tenim el papa preocupat. Ben preocupat. Tant, que ens fa un discurset on recorda que Déu ha hagut de recórrer al llarg de la història al castig diví. De nou apareix el Déu castigador. El Déu que fa por.També ens diu el Papa que una societat sense els valors religiosos no pot ser una societat on regnin la llibertat (sic), la justícia (sic), i la pau (sic).Sovint em sorprèn aquesta visió de les persones creients, les quals argumenten que una societat laica és una societat absent de valors. Sembla que, pel fet de no ser creients el valors no existeixin. Humilment crec que conec una bona pila de no creients, ateus o agnòstics declarats, els valors i l'ètica dels quals sobrepassen amb escreix els de l'església oficial. Ser laic no vol dir estar exempt de valors.

Benet XVI admet fins i tot que la fe podria arribar a "extingir-se" a Europa occidental. I en realitat, aquesta és una bona notícia. Potser en aquestes societat occidentals hem trobat el camí, finalment. Estem madurant. Ens fem grans. Anem per bon camí, el de deslliurar-nos d'aquesta església coercitiva que tan mal ha fet a la història.

Anem bé.

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Veu en off

Estic superant el trauma?

No ho sabria dir del cert.

El cas és que sobreposant la meva aversió personalíssima al personatge he fet cas dels riellencs (i riellenca) i m'he decidit a llegir Cavalls cap a la fosca de Déu totpoderós, a la terra, Baltasar Porcel.

No em posaré, encara, a dir què en penso de la novel·la. Ahir llegia encara la pàgina 43. Així que no estic encara en disposició de dir-ne res. Tan sols us volia relatar el fenòmen que m'està passant:

No ho puc evitar. Malgrat dir-se el protagonista Vadell el visualitzo com ell. Amb la pera, el posat, les mans -sempre m'hi fixo, en les mans de les persones-. No, no ho puc evitar: el vedell és el porcell. Al llarg d'aquestes poques pàgines no m'ha suposat cap problema, francament, cadascú visualitza els seus personatges com li dóna la gana.

Ahir, però, va aparèixer un element nou que em va paralitzar. A la dita pàgina 43, sense explicació aparent, el narrador-protagonista em va començar a parlar dins el cervell amb els girs mallorquins propis de l'home aquest. Amb la seva mateixa veu. Podia sentir el to emprat, la seva expressió. Sí, veia la seva expressió burleta llegint-me dins el cap. I em vaig adonar que no avançava. Que sentir la veu de l'autor m'impedia concentrar-me en el text. Ah no! això sí que no! Tan sols fem faltaria haver de llegir la novel·la sentint-li la veu! Ni parlar-ne.

Així que, fent un esforç, vaig recuperar el meu propi to. El meu deix inequívocament barceloní, de can fanga. I ara ja vaig per la pàgina 50.
Related Posts with Thumbnails