dimarts, 28 de juny del 2011

Menjar-se un Pollock. Art efímer i sense valor.

De tant en tant m'agrada passejar-me pel mercadillo. Comprar tomàquets que tinguin una mica de gust. Una peça de roba barata i funcional. Entenc poc de mercats. I encara menys de supermercats i encara molt menys de macroeconomia. La lògica especulativa que els fa moure em depassa. No puc entendre en quin món vivim, en què els rumors o la fantasia malintencionada puguin fer trontollar països sencers. Vides humanes. Per més que el neoliberal Sala-Martín intenti fer un missatge pretesament entenedor rere la imatge estrambòtica de l'americana acolorida, jo no entenc ni un borrall.

De tant en tant m'agrada anar a veure exposicions. Mirar-me els quadres. O les fotografies. Entenc poc d'art. No gens. El mercat de l'Art em sembla tan obtús i especulatiu com el mercat de valors i mai puc entendre què fa que una obra d'art es valori o no. Quatre il·luminats crítics de sobte decideixen que allò és Art innovador, en estar pur, i publicistes i magnats es llancen a comprar obres d'art sense solta ni volta. Especulació pura.

Entre un m'agrada meu i el d'un crític no deu anar més diferència que una pretesa expertesa, però a mi em fa un tuf nauseabund. En el mercat de l'art tot em sembla arbitrari. Com en l'altre.

Potser és aquesta la lògica dels mercats, l'arbitrarietat.

Avui em decideixo a fer art. Algú dirà que tan sols és una imitació barata. Probablement tiindrà raó. Qui sóc jo per contradir els crítics d'art? No tinc res a perdre, així que m'hi llanço.

Un sobrenom és un malnom. De vegades diu alguna cosa de qui el du. De vegades no diu res.
Amb en simple sobrenom de Jack the dripper es coneixia el pintor Jackson Pollock. Un joc de paraules entre Jack el destripador o el gotejador. Ves quines coses. Aquest matí m'he llevat plàstica. Com una artista gotejadora qualsevol, em llanço sobre el llenç pinto, dibuixo, em deixo anar. Sóc conscient de la meva poca capacitat artística i estic convençuda que aquesta obra d'art no passarà la història. Decidida, em disposo a menjar-me un Pollock. Com Kronos devoro el meu propi fill. Vet aquí un art efímer i sense valor.

dimarts, 21 de juny del 2011

La fina frontera entre la realitat i la ficció (2)

El dolent de la pel·lícula acostuma a ser el paper més valorat. Els personatges malvats sovint són polièdrics, amb matisos, angles i colors. Demaneu a un actor si vol ser el galan de la pel·lícula o el dolent. No dubto de quina serà la resposta. Els dolents, pícars, estrafolaris sempre dónen més joc i resulten més atractius que els pàmfils reclenxinats. Qui vols ser, Nosferatu o Robin Hood?

Els personatges dolents han donat més de sí, malgrat despertin antipatia inicial en el lector: un Onofre Bouvila, o un Hannibal Lecter no són precisament simpàtics. Però al mateix temps desperten una fascinació enorme.

No sé si la maldat dels personatges és on ens emmirallem i reconeixem allò que no ens agrada de nosaltres mateixos. Potser els autors tendeixen a fer personatges més amplis, rodons i problemàtics en el paper dels dolents que no pas els bons. Posen més carn a la graella. Com a autors l'han de justificar d'alguna manera: Per què es comporta així? Quin misteri s'amaga darrere les seves malifetes? Com a lectors busquem la seva realitat, que molts cops no arriba a fer-se patent. Però aquest interès en descobrir què hi ha darrere del dolent crea tensió narrativa i afavoreix el relat.

Sovint, aquestes preferències pel paper dels dolentots, els passen factura, als actors. Es queixen dels insults que reben per part dels espectadors que confonen el personatge amb la persona. Quants cops no hem llegit que en Larry Hagman, l'actor que interpretava JR a Dallas era una gran persona?

La realitat es confon amb la ficció. Alguns espectadors acaben atribuint les característiques del personatge a la cara que l'interpreta. Podem creure al cap i a la fi, que Artur Mas és Lord Farquaad. I ves, en aquest cas, poc ens devem equivocar.

dijous, 16 de juny del 2011

Les línies vermelles


Aquell dia en què el pare es va afrontar a l'oncle, jo tenia vuit o nou anys. Discutien, alçaven la veu cada cop més fort. De sobte, el meu pare es va abalançar sobre l'oncle, li va arrabassar el puret i el va esclafar contra terra. El recordo amb el puny tancat agafant l'oncle per la solapa. Mai havia vist el pare amb aquells ulls desorbitats, la cara desencaixada, vermell d'ira. Mai no l'he tornat a veure. L'estómac se'm va tancar i podria assegurar que no vaig poder menjar res aquell vespre.

Qualsevol acte violent m'atabala, em fa por, i me n'aparto esporuguida.

Per això rebutjo els atacs que van sofrir alguns diputats. Tot i que hi hagi provocacions per part de la policia, això no treu que alguns actes no es puguin acceptar. Però tampoc no es pot acceptar que es culpabilitzi tot el moviment dels indignats. És com dir tots els culés són gamberros que cremen contenidors, holligans. El moviment s'ha desmarcat de la violència des dels inicis. Però la crispació va en augment i em pregunto si no estem a les portes d'una situació més complexa on la violència no sigui un fet aïllat. Les línies vermelles potser esdevindran una metàfora de la sang que es vessarà.

Mai he suportat la violència. Per això rebutjo que en un ambient clarament indignat, en què ens queixem dels excessos dels polítics, tota una presidenta del Parlament i tot un president de la Generalitat, les dues primeres autoritats de Catalunya que presumptament ens representen, facin un acte de dispendi dels béns públics, malbaratin els nostres impostos i agafin un helicòpter per acudir al Parlament. Semblava un episodi de sèrie americana dels vuitanta, al més pur estil Starsky & Hutch o Els homes de Harrelson. Aquest va ser un acte prepotent i violent com pocs. Aquí es va creuar una línia vermella.

No va ser tan sols ahir quan s'han creuat les línies vermelles. La cosa ve de lluny, fa molts anys que es creuen línies vermelles. Les polítiques neoliberals són actes violents contra els pobres -els nous pobres-, la part dèbil de la societat. En nom de llibertat (de mercat, de divises, de borsa, financera) s'han omplert les butxaques deconstruint peça a peça l'estat del benestar (en minso estat del benestar que teníem).

Fa temps que es creuen línies vermelles, des dels robatoris de milions gràcies a "un dels nostres" com Fèlix Millet, encara ara presumpte implicat i lliure, o els tripijocs corruptes immobiliaris del gros honorable durant 30 anys. Tot amb la connivència dels governants.

Es van tornar a creuar línies vermelles, quan per salvar l'"economia" es van ajudar als bancs que ara segueixen tenint beneficis. Qui els demana responsabilitats pel que van provocar?

I ara segueixen els actes violents contra els ciutadants que paguen amb responsabilitat els seus impostos. Segueixen creuant línies vermelles, quan tanquen quiròfans, quan beneficien la sanitat privada envers la pública, quan eliminen la sisena hora, quan hi ha menys infermeres i menys mestres, quan els avis no podran tenir ajuts a la dependència, quan amb les retallades es carrega l'estat del benestar (digui el que digui el conseller d'economia), quan la corrupció és un mal menor als seus ulls i permeten imputats a les seves llistes electorals, quan impunement promouen que s'intal·li el missatge xenòfob que de nou, castiga els més febles...

Personalment penso que fa molt de temps que l'estan passant la línia vermella. Els que han creuat la línia vermella són els "seus": els bancs, els empresaris, els polítics, els economistes...

En la seva prepotència els polítics segueixen instal·lats en la inòpia més absoluta. No entenen res. No volen entendre res.

Ja s'ho trobaran. Això tan sols acaba de començar. La indignació no para de créixer.
Ja triguem a fer d'Islàndia el nostre mirall

Recomanació: llegiu el post del Ferran d'avui
sobre aquest mateix tema. I li agraeixo la seva frasei enllaç finals.

dijous, 9 de juny del 2011

La fina frontera entre realitat i ficció (1)


Quan em poso a llegir un llibre, o bé mirar una pel·lícula, hi ha tres frases que em fan especialment ràbia.

La primera:
Basada en fets reals.
La segona:
Tota semblança amb la realitat és pura coincidència.
La tercera:
La realitat supera la ficció

Són frases banals, buides. La primera pretén donar un sentit de versemblança a la història, de generar confiança en el lector. Allò que anem a llegir ha passat a la realitat, per tant l'has de creure a ulls clucs. Hi ha, a més, una mena de promesa soterrada: t'anem a explicar una història sorprenent i colpidora perquè allò que trobaràs ha passat de veritat. Com si qui hagués escrit (re-escrit) aquella història verídica no l'hagués passat pel seu particular sedàs personal, per fer-la més atractiva.

La segona frase és encara pitjor, perquè es veu clarament inventada des d'algun buffet d'advocats per estalviar-se denúncies de plagi, calúmnia o ves a saber quin delicte tipificat. Si et sona la història, ho sento, perquè me l'he inventada jo, del meu caparró altament creatiu, així que ja ho saps: ni se t'acudeixi posar-me una denúncia, que t'escuraré.

La tercera és cosina germana de totes dues, i s'utilitza tant de forma tant repetitiva quan una notíca dels diaris esgarrifa, que ha perdut ja tot el seu sentit. La realitat supera la ficció, ja, sí, i què?

On se situa la frontera entre realitat i ficció? Aquesta és una frontera fina, fins i tot en els casos de novel·la fantàstica, perquè en realitat el gènere fantàstic és una metàfora. I les metàfores no són sinó excuses per explicar la realitat d'una altra manera.

Un escriptor no pot abstreure's completament de les seves vivències. Un fet puntual, una vivència personal poden ser punt de partida d'una història de ficció. Sovint, les imatges recreades són una barreja de realitat i imaginació. Què és real, i què és fictici? El resultat ja fa que sigui molt complex destriar-ne totes dues coses: hi ha elements reals, elements imaginats.

Fins i tot quan llegeixo textos propis, se'm fa impossible destriar totes les influències que hi apareixen, perquè algunes de les quals ni tan sols jo en sóc conscient d'on venen: de la vida real, de les lectures fetes, dels referents, de les idees, d'imatges de televisió, de documentals, de somnis (són reals els somnis?), de llocs on mai no he estat però que conec i imagino, i que fins i tot puc descriure amb precisió...

Com podem destriar què és realitat i què és ficció?

dijous, 2 de juny del 2011

Menjar de rebuig

La Maria obre el moneder, tan sols és dia 2 i la pensió ja s'ha fos en el no res. La nevera és buida i l'estómac també. Els fills fa trenta anys que li van fugir de casa. Apenes els veu, ni a ells, ni als néts. Quan em van venir veure el darrer cop? Poc després de nadal, diria jo. Abans d'ahir va rebre la darrera trucada. Tot bé, mama? Tot bé, ves què t'haig de dir. La veritat? T'explico el mal d'ossos, les xacres, la resta, me la guardo.

L'Amàlia, deu anys més jove que la Maria esbiaixa un somrís amarg. Tot i ser més jove arrossega moltes més malalties que li devoren el cos. Es fan costat. Tentinegen penjades del braç l'una de l'altra travessant el carrer fins arribar a la porta del super, ja tancada, amb els clients pagant les darreres compres.

Els contenidors s'arrengleren just davant. El verd de les ampolles, el groc dels tetrabrics, el blau del paper, el marró de l'orgànica, el gris del rebuig. Alguns desprenen una olor agre. Són les nou del vespre i avui és dimarts però la Maria ja no necessita més rampoines per moblar la llar, ja fa anys que li'n sobren. En Mohammed en canvi des de les vuit espera que baixin els trastos. Potser avui trobarà el matalàs que li fa falta, o una tauleta, que bona falta li fa. Alcen el cap, es saluden, gairebé es podria dir que són vells amics. Són els companys dels containers. Com la Raquel, i l'Elvira, el Jaume i el Bernat, que amb poc més de trenta anys, putinegen contenidors per necessitat i ideologia.

Troben pebrots en bon estat. Cebes mengívoles, alguna carn envasada acabada de caducar. Tomàquets. De la brossa sorgeix la solidaritat dels desesperats. Té, aquests per tu. Jo ja em quedo l'albergínia. En Raul fa mesos que ajuda la Maria i l'Amàlia, mentre ha estat a l'atur. Avui els diu que acaba de trobar feina, però que seguirà venint cada dia, cobrant en negre i mileurus justos no arriba a pagar el lloguer i omplir les boques dels 3 nens afamats.

Entretant, el lliure mercat segueix fent la seva, aliè a la desgràcia, llença el menjar comestible, deixa a la misèria aquells qui no es poden pagar menjar sense caducar. Entretant, els polítics ajuden el bancs i ni tan sols els passa pel cap fer una llei que prohibeixi llençar els aliments encara no caducats.
Qüestió d'higiene sanitària, diran. Potser inòpia mental.
Entretant, a ulls clucs, prefereixen la pobresa i la desolació.
Ajudem els bancs, majoria silenciosa, gir a la dreta. Fractura social.

Aquest apunt tenia un altre títol. L'havia anomenat Reciclatge, i era un apunt més aviat literari, on fantasiejava amb la realitat... Feia dies que li donava voltes, sense acabar de trobar el to o mirar d'enllestir-lo d'una vegada. Passats uns dies, les casualitats, o no, han fet que mentre re-escrivia aquesta ficció, la Marta Rojals hagi publicat al seu FB un enllaç al documental Menjar de rebuig. Altament recomanable. Manllevo el títol al documental.
Related Posts with Thumbnails