Felicitats amb retard: per molts anys, Eulàlia!

Em sento com una intrusa enmig d'aquests videos tan creatius. Només vull enviar un regal:

Espero que t'agradi!

Una abraçada!

Crònica salinera: Sense notícies del monstre

Muntanyes de sal al municipi de ses Salines, Mallorca

M'esperen uns molls rosats, d'aquells de carn clivellada i blanca dels que en Pla parla amb admiració. Els faré torrats, o sigui, a la planxa, sense cap contemplació malgrat pensi que els vegetarians tenen tota la raó i que no caldria matar per alimentar-nos com cal.

Abans de delectar-me amb aquell gust suau i rústic del ruget un comentari sobre el monstre ocult: no ha aparegut mai, no hi ha animal vivent darrere els matolls, no hi ha monstre. En canvi, hi ha la mixeta fidelment infidel que ve quan som a la casa i se'n va quan li ve de gust després d'esmorzar, dinar o sopar a l'ombra del darrera de la casa. I hi ha la merla que s'ha avesat a observar el camp des d'una de les canyes que fan de suport al plumbago, una planta de flors liles petites, molt decorativa. I hi ha una llum transparent que apareix entre els núvols i ens fa veure la serra de Tramuntana i el puig de Randa on Ramon Llull va patir aquella il·luminació divina que el va empènyer a oblidar dona i fills i a dedicar-se a l'escriptura i el proselitisme. I hi ha els conills rodons, blancs i grisos que s'espanten de seguida i s'aturen uns segons, sense respirar, esperant que així els confondrem amb qualsevol pedra del camí.

I, és clar, hi ha també tota la pastisseria típica mallorquina que es desplega per pasqua: les panades de xot i xítxeros, els crespells de saïm, i sobretot els deliciosos robiols de brossat, de confitura d'aubercoc o de cabell d'àngel. Un festival per als sentits i per als estómacs delicats.

He enllestit la lectura de l'Últim patriarca de la Najat El Hachmi. Té un estil propi i molt particular que serveix per acostar-nos al món d'una marroquina emigrant que acaba en terres catalanes i que aconsegueix desfer el lligam tradicional amb la seva família directa per deslliurar-se de tot i ser finalment lliure. Que difícil que és ser lliure...(Per cert, sabíeu que el vestit que duen tants marroquins es diu en català gel·laba?)

Doncs res, que no hi ha cap monstre i jo segueixo a l'illa. Vindran, potser, més cròniques salineres. Començo a llegir Les benignes.

Bon vent!

Cròniques salineres

Acabada d'arribar al Mediterrani oest, des del Mediterrani nord-oest a un quart de 7 del matí, me n'he vingut cap a ses Salines tota cofoia i ample després d'haver omplert el pap amb un cafè americà i una deliciosa i sublim ensaïmada, feliç de trencar les velocitats diàries.

Només obrir la casa, he trobat un pobre dragó adult (no sé si mascle o femella, no els sé distingir), molt blanquinós i enutjat que havia quedat atrapat a la trampa de ratolins que sempre deixem vora l'entrada. Per a aquells que no saben quina és la nostra trampa, us diré que consisteix en un tros de cartró al qual hi hem dipositat una porció de formatge o sobrassada al centre i que hem envoltat després d'un cercle enganxifós de cola molt i molt resistent. Així doncs, hem trobat el dragó fet un nyap però sortosament viu, aferrat com un dimoni al cartró. Aleshores hem aplicat benzina sobre el pobre animal, i ell tot sol s'ha anat animant i ha descobert que recuperava la mobilitat i ha escapat amb molt poca agilitat de la seva presó rudimentària. I jo m'he sentit déu salvant la humanitat.

Però vet aquí que a la sala d'estar, un cercle de butaques un pam més baix que la resta del pis, m'hi he trobat un escarabat d'aquells talla XL, negre, lent, que no feia sinó voltar pel terra, incapaç de recuperar l'antic nivell. I aquí de nou, la salvavides del Guinardó ha aparegut amb la seva capa tricolor i amb un recollidor ha recuperat l'escarabat i l'ha lliurat a la natura verda i fresca de Mallorca. Els seus pares m'han agraït el detall. Jo he pensat que aquelles rotacions de l'escarabat eren una mena de símil de la nostra vida humana, però altres esdeveniments m'han despertat de les cavil·lacions.

Vet aquí encara que després del merescut descans dissabterastenicoprimaveral, a quarts de 5 de la tarda, el meu noi m'informa d'una aparició esdevinguda als voltants de la casa: un animal de mitjana mida, amb plomes i peus d'ànec s'ha passejat pel terreny i ha acabat amagant-se darrere les heures i el xiprer mig bord (mig bord perquè enlloc de créixer alt i orgullós, prim i alt, pentinat, s'ha obstinat a créixer en amplada, potser evocant la figura de la madona de la casa, i va totalment descambuixat de fulles).

He decidit anar a investigar amb els guants posats, no sigui que la bèstia em pegui un bon cop de bec. Ara estic esperant els reforços, talment un Saura organitzant el grup, per poder descobrir què s'amaga darrere els matolls. Podria ser una cria d'ànec del veí, o podria ser un sebel·lí, ocell d'activitat crepuscular i nocturna, més aviat grogós i de peus semblants als de l'ànec, que té un crit característic que posa la pell de gallina quan el sents a l'estiu perquè anuncia la calor, el benestar, la vida que bull als llims propers.

Us mantindré ben informats, no sigui que passeu la setmana santa pendents del tema i no pogueu aclucar l'ull.

Petons saliners!

Feliços 43, Almodis

Estimats lect@rs,

Avui l'Eulàlia, àlies Almodis quan escrivia a la Riell, en fa 43!!

Ella sap i jo sé per què encara ens ho passem bé plegades, per això, per explicar la nostra amistat només puc dir allò que Montaigne va dir per fer entendre als altres la seva llarga i sòlida amistat amb la Boétie: Parce que c'était lui, parce que c'était moi.

Et voilà. I si sabés enganxar videos del Youtube decoraria aquesta felicitació amb la cançó What a difference a day made d'en Jaimie Cullum, encara que es veu que els experts diuen que el noi desafina..., m'encanta. I sinó podria posar un altre vídeo de la Lyane Foly cantant Rêve orange, plus rien ne nous dérange.

Eulàlia: passa-t'ho bé i gaudeix d'aquesta època tan plena que vius i...segueix acabant Xopa.

Molts petons! (Després et truco, t'ho juro)

Angelina

Em plau d'atzar d'errar

Em plau d'atzar d'errar amb els meus dits per les galtes barbudes de l'home que tinc devora. Així que el vaig poder abordar, un desig intens i inexplicable m'impel·lí a veure de prop aquells pèls curts que arbraven els costats del seu rostre. Així, quan tots dos vam disposar de l'espai personal de l'altre, el meu primer gest va anar cap a la seva barba, una barba sense estridències, frondosa sense excessos, que permetia esbrinar el color de la pell dessota. Recordo la sensació.

Aquella barba segueix visquent, ara més polida i retallada, amb més clarianes, però conserva, penso jo, la suavitat i la rudesa dels principis, la qualitat d'encenedor d'íntimes juguesques, la simbologia d'uns temps. Només té un problema, la barba, i és que m'impedeix assistir al ritual lent, precís, arriscat, de l'afaitat que tant m'agrada veure reflectit al mirall, asseguda jo al bany, els diumenges al matí, mentre prenc un cafè americà i la llum del dia s'acaba de desvetllar.

Histèrica de la fonètica

Direu que estic una mica guillada o trillada però no suporto les pronúncies incorrectes. Ja fa temps que podíem veure a la televisió un anunci d'aigua en què una persona deia que aquesta tipus de líquid amb gust de fruita afegit va molt bé perquè refejca: refejca?, pensava jo, serà refreSca. Comentant el fet amb els meus companys d'estudis, em vaig adonar que potser reflectia la pronunciació de les persones que venen d'Amèrica del sud. Bé, d'acord, aleshores potser ho puc acceptar.

El que no accepto és que a RAC105 tinguin una magnífica professional presentant cançons durant moltes hores al dia, la Montse Vidal, però pronunciant toootes les vocals catalanes i no catalanes tancades. Així, es pot escoltar com anuncia el premi d'un vol a tots els que participin en no sé quina història però com que pronuncia vol amb o tancada, no sabem a què es refereix perquè el vol d'avió té o oberta i el recipient per menjar el Friskis (i no Frikis) també. Podem observar altres defectes fonètics si escoltem l'anunci de la pel·lícula The reader, sigui a la televisió com a la falca radiofònica, on la veu de fons llegeix el títol així: The ruider, i es queda tan ample.

I si seguim les notícies podem sentir com el Xavi Coral, als telenotícies del migdia, diu sistemàticament presisió i no precissió, amb el primer so de essa sorda i el segon d'essa sonora. I igualment he constatat que els mitjans de comunicació estan alterant la pronúncia habitual a la zona del barcelonès del mot primavera: aquí sempre l'havíem dit amb e tancada però no sé si per influència de diversos locutors de la zona de Girona, ara se sent dir cada vegada més primavera amb una e immensament oberta. Deu ser un canvi fonètic en curs que potser la gent tria, sense adonar-se, per allunyar-se de la fonètica del mateix mot en castellà.

En fi, digueu que sóc una histèrica i que estic tornant vella i insuportable.

Ara i aquí per sempre

Abans que la informàtica destrossi les paraules que aquí deixo com ja ha fet un munt de vegades, us escric en la precipitació d'una freda tarda d'hivern. Sóc al meu poble de les cròniques, a ses Salines, envoltada de la humitat illenca i de la negror del camp. El fred que llepa els ossos obliga a farcir la meva geografia personal, ja voluminosa per se, amb dos jerseis de llana vells que em donen un aire com de sistema muntanyós galaico-portuguès, de formes rodones i gastades. D'aquí a uns minuts m'afegiré a l'expedició piròmana que pretèn consumir unes herbes -ep, per herbes entenc fulles de palmera, branques de garrofer, etc.- al fons del terreny, allà on els xiprers vetllen perquè la nit sigui serena.

Com estic després de tants dies sense obrir boca? Doncs mireu, fa només unes jornades que he sofert una operació odontològica que m'ha inflat mishja cara i m'ha empèsh a alimentar-me de líquidsh i shemilíquids durant uns diesh, i també d'antiinflamatorish i antibiòticsh difershos. Ara ja estic recuperada. Segueixo invertint hores i hores en temes diversos que ara us avorririen però que són els que no em donen gairebé cap minut de lleure.

Amb tot, he assistit a tots els vostres debats i em sento incapaç de respondre a tot el que proposeu i tot el que opineu. Però, en resum:

- les desaparicions i aparicions de l'Albert em preocupen i em fan pensar que potser ens hem de veure en persona i en veu
- jo també sóc atea però perquè em sento incapaç de tenir fe en alguna cosa que no sigui la ciència. No nego que pugui existir alguna cosa d'espiritual que no poguem explicar mai.
- no penso que comforméssim una generació Riell (per tant, guanyem els que no hi creiem) però va ser ben excitant trobar-nos als vuitanta
- estic a favor de qualsevol modificació que cregueu necessària al blog, jo només diré sí a tot, com ja he fet de vegades
-prometo escriure un record de la nostra trobada a la revista Riell. Potser es dirà: Aquells anys meravellosos.
- celebro tots els comentaris de tothom de fora al nostre blog. És un èxit.
- us faig arribar un munt de petons (ho faria mitjançant una fotografia o un video però sé que m'allargaré massa i potser perdré tot això que us he escrit).

Seguiré en una altra crònica salinera però, per als qui us interessi: la mixeta de l'estiu segueix venint.

Angelina

Coses d'en PIM de dijous 11 de desembre

Ahir, en un dia de sol esplèndid i fred, vam sortir de Sant Just amb nervis cap a Barcelona on teníem una trobada d’obres al carrer Sicília, al petit pis que una empresa ens està reformant.

Trobada doncs, i encaixada de mans entre el gerent, Jordi, l’arquitecte Maria Rosa, el Fidel i jo, i també amb el Pim, el nostre amic Pim ell també arquitecte, que no se sap per què anomenem Pim quan en realitat es diu Joaquim. Observem el progrés dels treballs, decidim la divisió dels armaris, el tall de la pedra que cobrirà els mobles de la cuina, admirem les aixetes dels lavabos i la llum blavosa i freda dels llums cenitals. En algun moment hi ha nervis, una discusió assenyada entre el nostre amic i el Jordi, com pintar la paret aquí, com tancar el moble allà.

Hi ha una llum perfecta i clara que mulla el terra, les parets i les nostres fesomies. Impressió excel·lent del ritme de treball, dels resultats i de la bona entesa.

Les dues. Enllestim la trobada, noves encaixades, adéus fins l’any que ve. El Pim, el Fidel i jo sortim amb gana cap a un restaurant. El Pim tria entre els dos llocs que li oferim: prefereix el senzill, el no pijo, el que fa menús decents a 10 euros, baixant a mà esquerra pel Passeig de Sant Joan, passat el carrer Aragó: Bonaparte. Decoració dubtosa feta amb reproduccions de quadres de Delacroix amb Napoleó sobre un cavall, Napoleó a la coronació, Napoleó de totes les maneres i de tots els angles però plats diferents i ben preparats.

Seiem al primer pis, a una taula per a tres i ens comencem a relaxar. Triem els plats del menú i tres gerres de cervesa a pressió amb el gas just i l’escuma perfecta i baixa. Parlem.

Li pregunto al Pim si els seus fills se li assemblen, li demano a què es refereix quan parla de colors neutralitzat , l’escolto feliç quan ens parla de la seva nova noia, una Isabel de l’Eixample que pren llet de soja i fa ioga i li encanta tot el que parla d’orient. El Pim somriu, beu i menja amb calma fruint de la paella senzilla i del salmó sucós. Ens mira, ens escolta. Es queixa de les seves articulacions que ja tenen 62 anys. Ens diu que vol anar a Andalucia per Nadal, fer un tomb per Almeria i Còrdova. La seva veu gruixuda ressalta a la sala, omple l’espai i l’eixampla. Té els cabells i la barba blancs d’un color clar que li dóna alguna mena d’elegància gratuïta. Està content perquè ha deixat de prendre pastilles i perquè la Isabel el cuida.

Les quatre i pleguem. Encara em fa un dibuix sobre els colors neutralitzats perquè vol que l’entengui. Parlem tots tres de trobades futures. Pago. Sortim Passeig de Sant Joan amunt. El deixem, el Fidel i jo, a l’alçada de Diagonal: nosaltres agafem el metro i ell el cotxe que té aparcat per tornar a Blanes, d’on és fill. Dóna la mà forta i sincera al Fidel i, a mi, em fa dos petons igualment sincers. Li diem adéu mirant-lo a la cara que somriu d’alguna mena de goig quotidià.

Quarts d’onze i ens truquen per telèfon: el Pim ha mort al voltant de les cinc a Calella, accident de cotxe, mort a l’acte, s’ha encastat dret contra un camió.

Com pot ser que la llum extraordinària del dia no m’hagi alertat que aquelles eren les seves darreres hores, els seus darrers petons, les darreres mirades i queixalades, els últims records, les últimes passes, trucades darreres, últims escrits, croquis finals. Hi havia tant encara per construir i explicar amb ell, ahir, 11 de desembre.

Angelina