Veu en off

Estic superant el trauma?

No ho sabria dir del cert.

El cas és que sobreposant la meva aversió personalíssima al personatge he fet cas dels riellencs (i riellenca) i m'he decidit a llegir Cavalls cap a la fosca de Déu totpoderós, a la terra, Baltasar Porcel.

No em posaré, encara, a dir què en penso de la novel·la. Ahir llegia encara la pàgina 43. Així que no estic encara en disposició de dir-ne res. Tan sols us volia relatar el fenòmen que m'està passant:

No ho puc evitar. Malgrat dir-se el protagonista Vadell el visualitzo com ell. Amb la pera, el posat, les mans -sempre m'hi fixo, en les mans de les persones-. No, no ho puc evitar: el vedell és el porcell. Al llarg d'aquestes poques pàgines no m'ha suposat cap problema, francament, cadascú visualitza els seus personatges com li dóna la gana.

Ahir, però, va aparèixer un element nou que em va paralitzar. A la dita pàgina 43, sense explicació aparent, el narrador-protagonista em va començar a parlar dins el cervell amb els girs mallorquins propis de l'home aquest. Amb la seva mateixa veu. Podia sentir el to emprat, la seva expressió. Sí, veia la seva expressió burleta llegint-me dins el cap. I em vaig adonar que no avançava. Que sentir la veu de l'autor m'impedia concentrar-me en el text. Ah no! això sí que no! Tan sols fem faltaria haver de llegir la novel·la sentint-li la veu! Ni parlar-ne.

Així que, fent un esforç, vaig recuperar el meu propi to. El meu deix inequívocament barceloní, de can fanga. I ara ja vaig per la pàgina 50.