Repasso els diaris d'avui, 6 d'octubre de 2008. I em topo amb un parell de notícies aparentment inconnexes.
La primera, a La Vanguardia, em parla de la revisió de la Llei de Llibertat religiosa promesa per la vicepresidenta del Govern Espanyol, la senyora Fernández de la Vega, amb l'objectiu, segons cita l'article, "d'avançar en la condició de laïcitat que la Constitució atorga al nostre Estat". A l'inici, mig adormida encara, em sembla una bona notícia. Però en endinsar-me més en les seves profunditats m'adono que la qüestió no és gens anodina. La vicepresidenta ha triat per efectuar la tasca de proposta de reforma Carlos García Andoaín, que és el coordinador de "Cristianos Socialistas", i afí al vicepresident de la Conferencia episcopal espanyola, el Sr. Ricardo Blázquez. Laïcitat en mans d'una persona clarament catòlica? Anem malament. De quin laïcisme estem parlant? Per quina raó una religió ha de preponderar sobre les altres, en un estat on clarament conviuen moltes religions? Com no estarà esbiaixada, ancorada perversament, la proposta de llei que faci aquest senyor? Com no han triat una persona menys "mediatitzada" per les seves creences? Per què no han triat un equip on siguin representades diverses religions i també algun ateu, i agnòstic? És així com avancem cap a la condició de laïcitat?
Anem malament.
Darrerament contemplo amb astorament com es corrompen els termes. Ens volen fer combregar amb rodes de molí. Perdoneu que, en aquest context, empri aquesta expressió popular de clara arrel catòlica, però no hi puc fer més, el llenguatge n'és ple. Una mostra més de la seva nefasta i àmplia influència. Costa desfer-se de tants segles de submissió al poder catòlic. Vaig assistir perplexa a la visita que a principis de setembre d'enguany va fer el papa la la veïna i laica França. Sincerament, no entenia res. Tenia a França pel país més laic d'Europa, amb una separació fèrria entre església i estat, recollida a la constitució i feta a cops de guillotina. Liberté, égalité, fraternité.
La visita del papa al país veí va donar ressò a les idees que en Sarkozy pregona – des de ja fa un cert temps, em temo- sobre la importància de les religions en la construcció europea. Aquest “laïcisme positiu” perverteix el concepte mateix de laïcisme, i això en el país que fins ara més ha separat Estat de Religió. Em temo que justament Europa s’ha construït “malgrat” les religions i no gràcies a elles.
Vaig llegir que en aquell viatge que aquest papa Ratzinger va dir una cosa com que el laïcisme no està contradit amb la fe, sinó que la fe és fruit d’un laïcisme “sa”. Ja només ens faltava això, un Papa laic.
I és aquest mateix Papa qui apareix a la segona notícia que volia comentar. El papa obre un sínode sobre l'influx de la Bíblia, amb un discurs apocalíptic sobre els temps funestos que s'abatran, segons ell, sobre las societats occidentals si continuen vivint al marge de la religió. Vaja, tenim el papa preocupat. Ben preocupat. Tant, que ens fa un discurset on recorda que Déu ha hagut de recórrer al llarg de la història al castig diví. De nou apareix el Déu castigador. El Déu que fa por.També ens diu el Papa que una societat sense els valors religiosos no pot ser una societat on regnin la llibertat (sic), la justícia (sic), i la pau (sic).Sovint em sorprèn aquesta visió de les persones creients, les quals argumenten que una societat laica és una societat absent de valors. Sembla que, pel fet de no ser creients el valors no existeixin. Humilment crec que conec una bona pila de no creients, ateus o agnòstics declarats, els valors i l'ètica dels quals sobrepassen amb escreix els de l'església oficial. Ser laic no vol dir estar exempt de valors.
Benet XVI admet fins i tot que la fe podria arribar a "extingir-se" a Europa occidental. I en realitat, aquesta és una bona notícia. Potser en aquestes societat occidentals hem trobat el camí, finalment. Estem madurant. Ens fem grans. Anem per bon camí, el de deslliurar-nos d'aquesta església coercitiva que tan mal ha fet a la història.
Anem bé.
La primera, a La Vanguardia, em parla de la revisió de la Llei de Llibertat religiosa promesa per la vicepresidenta del Govern Espanyol, la senyora Fernández de la Vega, amb l'objectiu, segons cita l'article, "d'avançar en la condició de laïcitat que la Constitució atorga al nostre Estat". A l'inici, mig adormida encara, em sembla una bona notícia. Però en endinsar-me més en les seves profunditats m'adono que la qüestió no és gens anodina. La vicepresidenta ha triat per efectuar la tasca de proposta de reforma Carlos García Andoaín, que és el coordinador de "Cristianos Socialistas", i afí al vicepresident de la Conferencia episcopal espanyola, el Sr. Ricardo Blázquez. Laïcitat en mans d'una persona clarament catòlica? Anem malament. De quin laïcisme estem parlant? Per quina raó una religió ha de preponderar sobre les altres, en un estat on clarament conviuen moltes religions? Com no estarà esbiaixada, ancorada perversament, la proposta de llei que faci aquest senyor? Com no han triat una persona menys "mediatitzada" per les seves creences? Per què no han triat un equip on siguin representades diverses religions i també algun ateu, i agnòstic? És així com avancem cap a la condició de laïcitat?
Anem malament.
Darrerament contemplo amb astorament com es corrompen els termes. Ens volen fer combregar amb rodes de molí. Perdoneu que, en aquest context, empri aquesta expressió popular de clara arrel catòlica, però no hi puc fer més, el llenguatge n'és ple. Una mostra més de la seva nefasta i àmplia influència. Costa desfer-se de tants segles de submissió al poder catòlic. Vaig assistir perplexa a la visita que a principis de setembre d'enguany va fer el papa la la veïna i laica França. Sincerament, no entenia res. Tenia a França pel país més laic d'Europa, amb una separació fèrria entre església i estat, recollida a la constitució i feta a cops de guillotina. Liberté, égalité, fraternité.
La visita del papa al país veí va donar ressò a les idees que en Sarkozy pregona – des de ja fa un cert temps, em temo- sobre la importància de les religions en la construcció europea. Aquest “laïcisme positiu” perverteix el concepte mateix de laïcisme, i això en el país que fins ara més ha separat Estat de Religió. Em temo que justament Europa s’ha construït “malgrat” les religions i no gràcies a elles.
Vaig llegir que en aquell viatge que aquest papa Ratzinger va dir una cosa com que el laïcisme no està contradit amb la fe, sinó que la fe és fruit d’un laïcisme “sa”. Ja només ens faltava això, un Papa laic.
I és aquest mateix Papa qui apareix a la segona notícia que volia comentar. El papa obre un sínode sobre l'influx de la Bíblia, amb un discurs apocalíptic sobre els temps funestos que s'abatran, segons ell, sobre las societats occidentals si continuen vivint al marge de la religió. Vaja, tenim el papa preocupat. Ben preocupat. Tant, que ens fa un discurset on recorda que Déu ha hagut de recórrer al llarg de la història al castig diví. De nou apareix el Déu castigador. El Déu que fa por.També ens diu el Papa que una societat sense els valors religiosos no pot ser una societat on regnin la llibertat (sic), la justícia (sic), i la pau (sic).Sovint em sorprèn aquesta visió de les persones creients, les quals argumenten que una societat laica és una societat absent de valors. Sembla que, pel fet de no ser creients el valors no existeixin. Humilment crec que conec una bona pila de no creients, ateus o agnòstics declarats, els valors i l'ètica dels quals sobrepassen amb escreix els de l'església oficial. Ser laic no vol dir estar exempt de valors.
Benet XVI admet fins i tot que la fe podria arribar a "extingir-se" a Europa occidental. I en realitat, aquesta és una bona notícia. Potser en aquestes societat occidentals hem trobat el camí, finalment. Estem madurant. Ens fem grans. Anem per bon camí, el de deslliurar-nos d'aquesta església coercitiva que tan mal ha fet a la història.
Anem bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada