dimarts, 26 d’abril del 2011

Flaixos de primavera

Ja fa més d'un mes que és primavera, un terç de l'estació ha lliscat avall i ha desaparegut fins l'any vinent.

A la nit, la pluja repica sobre el sostre. Ens espera un dia rúfol.
Dins del llit ens amanyaguem mandrosos. Obrim el porticó i observem la pluja, una estona. Fora mandra. Cafè amb sucre. Jo, amb una mica de llet.

Sembla que la pluja para. No cal venir al Pirineu per estar-nos dins de casa.

A les Bulloses ens reben dos dits de neu sota els nostres passos. Paisatge en blanc i negre.



Avui descobrim el Capcir, sota el núvols. En fem un tast. Tornarem.

Els verds de la primavera esclaten més lluents, en tornar.



A casa preparem el nostre llac de Matemala, les nostres flors, la nostra primavera.

dissabte, 23 d’abril del 2011

Sant Jordi amb un Murakami inèdit

Crec que mai us he parlat del meu amic japonès, en Mitsuirato. Algun dia potser em deixi explicar-vos la seva història. Ara no. Avui, no.

En realitat no vindria al cas parlar-ne, si no fos perquè és el responsable que avui estigui escrivint aquestes ratlles. Poc després de nadal, en els dies d'abrics i bufandes i mans fredes, vam organitzar un sopar una colla d'amics i, xerraires com som, vam passar l'estona parlant de les coses humanes i poc divines, el panorama polític, la feina i l'economia casolanes, les dificultats d'arribar a fi de mes, vam fer bromes, vam parlar de lectures i, tangencialment, del Riell Bulevard. Feia poc que havia tornat de la seva visita anual a Osaka, el seu poble natal, abans que el Japó sortís tristament als titulars dels diaris.

Ja gairebé érem a les postres quan amb una mirada enigmàtica em va deixar caure un tinc una troballa que t'agradarà. Com? Una troballa? De forma força misteriosa i sense donar-me'n més detalls, em va emplaçar a quedar en una altra ocasió i que m'ho explicaria tot. Finalment, i després de diversos intents infructuosos, la setmana passada vam aconseguir trobar-nos. Vaig convidar-lo a venir a casa a fer un cafè, perquè de cap manera va voler que ens trobéssim en un lloc públic.


D'una carpeta de paper kraft va treure uns papers que va deixar sobre la taula. Vaig quedar perplexa. Estaven escrits en japonès.

- Com?

Llavors m'ho va explicar. Feia cosa de sis mesos els seus oncles havien llogat temporalment una caseta de la seva propietat, situada als afores d'Osaka, ni més ni menys que a Haruki Murakami.

- No m'ho crec.
- Tu mateixa, però la cosa no acaba aquí.

Va pagar el lloguer -6 mesos a l'avançada- i va seguir costums metòdics -esmorzars lleugers, sortir a córrer, tancar-se davant de l'ordinador-. Els seus oncles estaven d'allò més contents amb un llogater tan discret. De sobte, sense avisar, va recollir les seves coses i va desaparèixer.

- Entre uns papers deixats sobre la taula vam trobar això. -davant dels meus ulls pendolava un pendrive al final d'una cinta vermella- Hem intentat retornar-l'hi, en va. Qualsevol intent de retrobar-lo ha estat inútil, ni al telèfon que va deixar als meus oncles, ni a través de la seva agent literària. Res. Ella ens va escriure per dir-nos que estàvem confosos, que Murakami residia a Oiso i mai havia llogat aquell pis. Però jo he llegit la novel·la que va escriure. És dins d'aquest pen. I és ell. N'estic segur. Comprova-ho tu mateixa:

I em va allargar un parell de paràgrafs traduits.

"Mira-la. Mira com seu i calla. La tempesta fa temps que va acabar i fins i tot els ecos dels trons han passat. Però ella seu i gira els ulls enrera. No parla, no plora, només vol ser la imatge d’una mort que va endur-se el temporal. Pensàvem que l’aigua ho havia de rentar tot, ens repetíem que les parets apareixerien xopes i netes en acabar el mal temps. Però la força del xàfec també va arrencar els arbres, arrossegà les pedres i animals i ofegà els habitants de les cases. Quan va caure la darrera gota i els núvols blancs de bonança s’escamparen pel cel ja no teníem ciutat, se l’havia enduta la riuada. Havíem de tornar a començar una altra història. Ella ha quedat entre nosaltres per recordar aquells dies i aquelles ombres. Seu sempre a la mateixa cadira, amb els ulls oberts i sense veure-hi.

Cada matí, en llevar-se, s’asseu davant del mirall i es maquilla. La cerimònia és lenta i precisa. Primer es pinta les celles lleugerament grises i les fa més gruixudes amb el llapis. A continuació pinta les parpelles d’un morat fosc i opac. El mateix fa amb l’espai sota l’ull, així sembla que fa dies que plora i no dorm. En canvi s’emblanquina les galtes i el mentó com si la sang ja no corregués per la seva cara. Els llavis, els tenyeix d’un carmí fosc i els dibuixa llargs i prims amb ombres blavenques. Es pentina els cabells tibants cap enrera, i els recull en una castanya. Es vesteix de colors serens i austers. La llum de la finestra fingeix arestes en la seva obra."

I jo, no sé que dir-vos. Em consta que en Mitsuirato és una persona que està ben connectada amb el món cultural seu país. I l'estranya història podria ben bé ser certa. D'altra banda miro i em remiro el text i, tot i traduït, conserva un aire que podria ser de Murakami. Malauradament, el meu amic no ha tingut temps de traduir la resta de la novel·la. M'hauré de conformar a passar Sant Jordi amb aquestes primeres quatre pàgines. Prometen.

dimarts, 19 d’abril del 2011

Educar i passar el mort: els polítics (2)



Mireu-vos amb atenció aquest reportatge de 30 minuts dedicat a l'educació. Fixeu-vos en els detalls. L'expressió de la consellera en algunes ocasions, les estructures de les classes, els comentaris de professors i polítics. En acabar, pregunteu-vos el nombre d'estudiants que hi ha a la classe finlandesa. Compareu la xifra amb el nombre que hi deu haver posem per cas, a una escola de Terrassa. Reflexioneu també sobre el que han dit els polítics de Nova York i de Finlàndia: Pas de dues escoles molt grans a cinc de més petites, docents implicats, la importància de la formació, el tracte als alumnes de forma personalitzada com si cada alumne fos el millor.

Després penseu en l'evolució que s'està fent a casa nostra. Poso un exemple personal: fins fa uns anys les meves filles tenien el límit de 25 alumnes per classe. Ara ja tenen 27. No trobo la dada, però crec que poden augmentar fins a 35. A la reunió de mestres a l'inici de curs, ja ens van anunciar que amb la disminució de docents en relació a anys anteriors, els mitjos grups que havien fet fins aleshores no es podrien fer. Si un professor cau malalt no el substitueixen fins al cap d'uns dies. Us podeu imaginar que aquells dies "buits" l'escola s'organitza com pot. I que qui surt rebent de retruc són els alumnes. Retalleu en aigua i calefacció. Retalleu en professorat. Retalleu en qualitat. Retalleu el futur.

En acabar el reportatge, em quedava gravada l'expressió de la consellera defugint els temes clau. Indignada vaig explicar els meus arguments a casa. El meu pare, impertèrrit, m'etziba:

- Nena, canvia les teves filles d'escola.

Perplexa, m'adono que la consellera ha guanyat. És això, doncs. Ha aconseguit fer passar el missatge.

De moment.

dilluns, 18 d’abril del 2011

Dalt del tren


Pujo carrer verdi amunt i, quina sorpresa, em trobo n'Allau i companyia. Petons. Vas al cinema? Sí , sí. I què vas a veure? Codi Font. Nosaltres també, ens veiem dins. I ja no ens vam tornar a veure.

Fa temps que he deixat de comentar les pel·lícules que miro. Me n'adono que el darrer cop que en vaig fer un apunt va ser a mig agost. No sé què ho fa. És com si sentís que tinc poc a aportar. Ves a saber. El cas és que segueixo anant al cinema, però no comento res de res, com a mínim aquí al blog. Però ara l'Allau sent suriositat i em demana el meu parer.

Com és habitual en mi, no explicaré res de l'argument, sinó de les meves impressions... A més, en aquest cas trobo que saber-ne alguna cosa t'esguerra ja els primers minuts de pel·lícula. Tan sols diré que l'evolució del dia de la marmota et porta a la idea interessant sobre les realitats paral·leles. Per aquells qui busquin una pel·lícula de ciencia ficció amb teoria científica incorporada, aquesta no és la seva pel·lícula: d'explicació científica, la justa per tal que allò sigui creïble. De fet, ni tan sols vaig retenir en quina història quàntica es basava, era irrellevant. En resum em sembla un treball ben fet. Amb els ingredients justos i cuinats de forma eficaç. Des de direcció a la resta d'implicats. No tinc la referència d'haver vist Moon així que no puc comparar  amb el treball previ de Duncan Jones (prometo esmenar aviat aquest buit). Els guionistes han fet bé la seva feina repartint les dosis justes d'acció als moments adeqüats, estalvien minuts inútils i deixen descansar l'espectador quan toca, tot i que la història d'amor és una mica fluixeta, què vols que et digui, però de vuit minuts en vuit minuts, què vols?

Estem davant d'una pel·lícula comercial, no ho perdem de vista. Però una pel·lícula comercial ben feta, i això és d'agrair. Per passar l'estona entretinguts, sense més, però sortir amb la sensació que t'han respectat una mica com a espectador.

Una bona opció per saltar-se algun dels Barça-Madrid amb què ens amenacen, com deia la zel.

dijous, 14 d’abril del 2011

Visca la República!

Parlar de República es pot fer des de moltes perspectives. Ara sabem què va passar després, i això ens condiciona. No vull caure en la temptació de fer una anàlisi històrica crítica per saber per què va fracassar. No.

El 14 d'abril de 1931 va ser un moment especial, un dia veritablement històric.
Els fets són prou coneguts. S'ha dit molts altres cops: Espanya es va llevar monàrquica i se'n va anar va dormir republicana. Dos dies després d'unes eleccions municipals, que en realitat van suposar un plebiscit per la monarquia.

La República va ser matinera a Eibar i es va anar estenent per tot arreu, aquí a Catalunya amb el conegut discurs de Macià. Al començament la gent ni s'ho creia. Després la ràdio ho va anunciar i va venir l'esclat de l'alegria. Els carrers plens de gent que s'abraçava. L'alegria pacífica i desfermada, la pintura violeta que tenyia els estancs, les banderes republicanes improvisades, cants de la marsellesa...

Un moment alegre i ple d'il·lusió pel futur.



Personalment, m'agradaria tenir el meu 14 d'abril. No em doneu pas un 10 de juliol, molt soroll per a res. Doneu-me un 14 d'abril ple i real. Un 14 d'abril durador. Un 14 d'abril definitiu. Que no tingui mai un 18 de juliol que el segueixi.

No perdo l'esperança, diuen que a la tercera va la vençuda.

Visca la República!

dilluns, 11 d’abril del 2011

Em mires, et miro.


Aquell matí, vaig aixecar les persianes de la meva finestra; i tu eres allà. Em miraves des de l'altra banda, un pèl allunyada, i t'amagaves rere un vel, o potser era una cortina. No et deixaves veure. Justament per això et vaig buscar la mirada, però tu vas amagar-te en un lloc més arrecerat. Abans de marxar, em vas enviar un avió de paper amb un missatge escrit.

Encuriosida, el vaig llegir. Els mots desfilaven als meus ulls plens de duresa i  menyspreu.
M'insultaves. Vaig rellegir l'escrit i no vaig entendre què havia dit o fet que t'hagués fet enfadar tant. Astorada, vaig tornar a mirar per la finestra. Seguies allà, amagada. Un tros de drap, que treia el cap rere la columna, et delatava. Vaig fer un nou avionet i vaig respondre't: què vols de mi? Me'l vas retornar, amb un nou insult. Què hi feia jo allà palplantada mirant-te? I què hi feies tu, al peu de la meva finestra, tirant-me avions amb missatges insultants?

Me'n vaig adonar: a través de la finestra jo projectava una imatge manipulada de mi mateixa. I saberuda com et creies, estaves convençuda que allò que mostrava de mi era ben bé jo mateixa. Tu, pretenent amagar-te també et mostraves. I la teva imatge, la que jo rebia de tu, era tan falsa com la que tu tenies de mi.

Percepcions i reflexos.

divendres, 8 d’abril del 2011

El final alternatiu

Sovint llegim un llibre o veiem una pel·lícula -o encara més en les sèries televisives- i ens adonem que alguna cosa grinyola. De vegades no en som del tot conscients. Què ha passat aquí? L'autor -o el guionista- enrabassat en la pròpia història, s'embolica i embolica sense fi, fins que no sap com sortir-se'n.

I llavors venen les pocions màgiques, les idees fantàstiques, els resultats inversemblants. Que el personatge desaparegui anant de viatge. O que de cop es desperti per descobrir que tot va ser un somni. Ha esdevingut gairebé llegendària l'espifiada de Dallas als anys vuitanta quan van fer desaparèixer en Bobby i en un exercici prestidigitador van fer que tot el que havia passat a la sèrie durant dos anys havia estat un somni. D'altres vegades la solució no és tan barroera però sí poc creible...

A través de no-sé-quin enllaç, vaig anar a petar a una pàgina on ens mostren la seva particular visió de com s'haurien d'haver acabat alguns relats i pel·lícules: http://www.howitshouldhaveended.com/.





El que aquí us enganxo és també famós: si la solució per destruir Sauró era enviar les àguiles i llençar l'anell al forat, per què no les van enviar d'entrada i ens estalviem matances i desgràcies? No tot és vàlid quan creem un món propi.

Haig de reconèixer que la iniciativa d'aquesta web em transporta i m'engresca. Ves per on podríem imaginar altres finals alternatius, en altres àmbits. Crear altres ucronies.

És un móc vast, i ampli, i que dóna peu a la fantasia. I no és gens nou. Què hauria passat si Saule no hagués caigut del cavall? Què estaria passant ara si els responsables de la crisi fossin a la presó? Què passaria si aquest país de caixa o faixa fos diferent i no votés la dreta?

Ara que d'aquí uns dies ens afegirem a la celebració dels 80 anys de la proclamació de la segona república m'ensomnio.
Què hauria passat si.
On seríem? Quin altre final tindríem?

dilluns, 4 d’abril del 2011

De Joan a Joan: de Perucho a Fontcuberta

Entre la realitat i la ficció.

He anat descobrint coses de Joan Fontcuberta arran d'un post sobre ell que en Galderich va publicar fa cosa d'un parell d'anys. En vaig estar ben segura: fins llavors m'havia perdut una gran cosa. Ja em va fascinar llavors el joc que feia en el cas de l'astronauta Ivan Istoichnikov amb el retoc fotogràfic. El joc entre la realitat i  la ficció, sobre l'engany, sobre la percepció. Especialment important em va semblar la reflexió que et provoca.


Joan Fontcuberta ens apropa a un imaginari fantàstic des de la imatge. Ens qüestiona obertament sobre allò que ens està mostrant. Tenim davant una fotografia, i per tant assumim que allò que veiem és "real". I en canvi la imatge que ens retorna és una imatge irreal. Fantàstica. Estem tan acostumats a pensar que la imatge reflecteix la realitat que aquest recordatori és vital, necessari. Imprescindible.

El seus treballs sobre la fauna o bé la botànica tracen unes imatge ben reals. I alhora ens sorprenen, ens captiven.

AFlopex Stultus

En cadascun dels treballs que he vist de Fontcuberta hi veig l'ombra de Perucho. De la mateixa manera que Perucho ens transportava a través de la literatura al llindà d'allò que és real i el que no ho és, Fontcuberta beu directament d'aquelles fonts per aportar-nos unes imatges que ens fan preguntar on som realment.  Aquestes imatges bé podrien il·lustrar Les històries naturals o Botànica oculta, o el Monstruari fantàstic de Perucho.

Lavandula Angustofolia


Em sembla un artista tan ampli com inabastable.
Un d'aquells artistes al qual hi tornaràs un cop i un altre per descobrir cada cop una cosa nova que se t'havia escapat.



Related Posts with Thumbnails