divendres, 28 de gener del 2011

L'home que buscava (pitonissa mal clavada)


No sé què m'impulsa a fer-ne un post, ves a saber. Ja li he deixat un comentari al seu blog. Potser és que avui sento la pluja fina.

O potser és una pitonissa mal clavada. Pot aquesta expressió manllevada del mateix foravial descriure el sentiment de pèrdua que he sentit en llegir el post d'en Girbén?

Gairebé era un ritual. Mirar les actualitzacions de blogs, veure Foravial, clicar-lo. Digerir-lo suaument. Molts cops no deixava el meu comentari de seguida, sinó que marxava i retornava més endavant. Resulta estrany. Al capdavall les relacions que s'estableixen virtuals -o no, perquè alguns hem fet el salt a la desvirtualització- de vegades són ben subtils.

No sé quan de temps fa que ens llegim i ens comentem. No ho sabria dir, fins i tot capbussant-me en les profunditats dels posts antics. Ho situaria en un punt indeterminat de la tardor de 2009. Qui va descobrir a qui? Qui va deixar el seu primer comentari al blog de l'altre? Poc importa, perquè és allò que ha vingut després el realment important. Afinitats, Sincronies, Creativitat, Sorpreses.

No sé si és una passa. O si el mitjà ens està saturant. O bé que són cicles naturals: neixen uns blogs, d'altres en moren, d'altres marxen de vacances. De la mateixa manera que els comentaristes van i venen, se'n van i després retornen, o ja no retornen mai. O potser que quan algú anomena la "mort"  s'estén la malastruga com una taca d'oli. Però darrerament sento que això passa al meu voltant i m'adono que de vegades jo també em pregunto què hi faig aquí.

M'agradaria que l'aturada fos temporal i que el retorn sigui renovat, sorprenent, creatiu, crescut. Entrentant, l'enyoraré.

(Ara t'adreço un prec, Girbén: ja  ens explicaràs d'una manera o altra, sigui pública o privada, com es veu tot de "l'altra banda", així tindrem visions contrastades amb les que ens ofereix en Lluís).

dimecres, 26 de gener del 2011

Com fer una cita bibliogràfica


Fa un cert temps, a la feina on treballava, ens vam trobar un cas de plagi descarat.  Rere un treball presumiblement científic s'hi amagava un reguitzell de Ctrl+C, Ctrl+V pescats de la xarxa, sense cap mena de cita bibliogràfica o referència de cap mena. Vam retornar el treball amb l'argument que no era publicable. L'autor després d'una protesta tèbia va acceptar els arguments. Allò no era un treball científic.

Aquí als blogs no fem ciència, això es evident, perquè més aviat ens divertim i fem allò que ens passa per la barretina. Però de vegades pensar en com emprem les referències i les cites, no està de més.

Per exemple, agafar una imatge d'un blog qualsevol, enganxar-la al teu, sense posar-ne la referència, ha esdevingut, gairebé, pràctica habitual:

Tot i que de vegades hom posa una referència a l'estil
"pescat a blogger"


Ara bé, quan parlem de textos la cosa ja canvia. Els hipervincles són ja més habituals perquè ens permeten fer referències de forma ràpida, senzilla  i, a més -i aquest és un avantatge clar respecte el text escrit- de forma directa.

Així, no val a fer, per exemple, una cosa com aquesta:

He llegit per aquests móns de Déu això:
"La realitat és que, anant pel món, te n'adones que hi ha coses que no es compren ni amb diners, encara que soni a tòpic."
La veritat no sé perquè em poso a parlar d'aquestes coses, perquè sempre en surto escaldada!
Perdre el context en aquest tipus de cites -no-cites- és ben fàcil. Agafo un tros de text deixo una frase que el qüestiona, el deixo fora de tot context i ni tan sols poso l'enllaç de l'origen. Manipulació fàcil.

Mira-t'ho com vulguis, d'aquí al safareig, al boca-orella sense fonament, a la xafarderia pura, hi ha un pas ben petit, minúscul, quasi inexistent, encara que jo vulgui vestir el meu text de reflexió profunda.

Costa poc contextualitzar, posar l'enllaç. No fer-ho, hi afegeix alguna certa dosi de rumorologia. No li veig ni cap ni peus,  perquè no es tracta que no jo sàpiga fer un enllaç com cal.

pescat a google


Si algú vol saber més sobre com fer referències bibliogràfiques, pot consultar els documents pdf que ofereix sobre el tema l'Institut d'Estudis Catalans.

divendres, 21 de gener del 2011

El llarg viatge cap al manglar

El sol cau obliqu sobre els manglars. Potser et pensaves que el sol sempre hi queia potent, feridor, com una espasa. O bé que les fulles i les branques dels mangles lluïen brillants tota la pluja tropical, com si una mà invisible les netegés amb un neguit desmesurat.

Potser et semblava que mai trobaries un manglar si no feies un gran viatge. Un viatge llarg, sense calendari, ni ruta traçada, sense avions, ni aeroports. Sense turisme. Potser fins i tot sense mapa. Un llarg camí fins a terres tòrrides, amb  milers de quilòmetres per endavant i molts dies de travessa.  Agafaries un vaixell, i solcaries el blau extens. No pensis en cap moment bucòlic o poètic, potser viatjaràs en una pastera, i faràs el camí invers d'aquells qui venen a guanyar-se les garrofes a les nostres latituds. Pujaràs una muntanya esquerpa, molt més alta que no t'havies imaginat des de la vall estant. Respiraràs feixuc l'aire fresc i, després d'un merescut descans, baixaràs vessant avall, per l'altra banda, camí enllà. Quan arribis a la plana estaràs a les portes del desert. Una caravana plena de pols de desert. La sabana quilomètrica. El riu. La desembocadura.

El manglar.



Quan hi arribis pensaràs que el viatge ha estat curt, fet i fet.
Fet i fet, podria haver durat mitja horeta més. O un any.





- Mama! Vigila amb els cocodrils!




Ara, caldrà tornar. On són les bicicletes?

divendres, 14 de gener del 2011

La diferència?

Vas fent. Et lleves, esmorzes, vas a treballar. Converses amb els amics. Fas vacances. Dorms. Fas l'amor. Mires el futbol. El barça té una bona ratxa.
Vas fent. Treballes, reculls els nanos del col·legi. Llegeixes. Mires la televisió.

El món fa el seu curs. Arriben les eleccions. La dreta recalcitrant llença missatges que no conviden a la convivència. Els altres, el diferents, no tenen lloc aquí.

Vas fent. Veus un bon vi en bona companyia.  Vas al cinema.
Vas fent. Surts amb els amics. T'avorreixes. Gaudeixes.

Al teu entorn alguna cosa subtil canvia i tu, atrafegat a viure, ni tan sols li dones importància.

Un dia no saps ben bé per què, tens una tertúlia de sobretaula i obres la boca. Dius coses i no saps d'on venen, perquè ells, els altres, a tu no t'han fet res, però els critiques, s'ho queden tot i jo, pobre de mi, jo no tinc res. Com un autòmata repeteixes els missatges inoculats. No, no els vols al teu costat. Dius, ara, és diferent que abans. Els uns eren xarnegos o murcianos, els altres són moros. No és el mateix. Els uns van ser jueus. Els altres són rumanesos. NO, no és el mateix. Correm a posar-los un distintiu. Un estrelleta bordada a la solapa. Construim un mur. Un camp.


A la nit et rentes les dents, et mires al mirall. I t'esfereeixes. Ets tu? No són les arrugues el que t'esvera. Just davant teu s'ha colat un desconegut.

Mira't. Mira't al mirall, què hi veus?
Et reconeixes? No veus com t'assembles a aquells a qui més has odiat? No ets igual que ells, els fatxes dels quaranta? Els dels setanta? Els d'ara mateix?

Reconeix el feixista en què t'han convertit. Esfereeix-te. Sacseja't.  Escup-te.

Reconverteix-te.





De lluny, de latituds més meridionals, m'arriba una mica d'aire fresc. La vie sera belle.

dimarts, 11 de gener del 2011

Expressions catòliques (4): més net que una patena.


Som on som i venim d'on venim. En els 2000 anys -i escaig- que dura el catolicisme, el llenguatge s'ha anat impregnant d'expressions catòtiques de les quals gairebé ni en recordem l'origen.

Ara fa uns mesos vaig iniciar una sèrie de posts sobre aquestes expressions. Després, els fums del botafumeiru plens d'ensens van esborrar la intenció de continuar-la...

Fa ben poc vaig descobrir el significat de la paraula patena. Aquest plateret que el capellà frega amb fruïció, lluent que enlluerna... Veient-li tanta dedicació es diria que el capellà pensa a posar un ciri a la verge.

Em sembla que m'acabo de guanyar un raconet calentó a la vora de Lucifer. Que no pateixi, si cal, buscarem una colla per tal que les calderes quedin netes com una patena.

Ai, ves que no m'expulsin de l'infern, ara també. On aniré? Als llimbs?

dilluns, 10 de gener del 2011

El comentari emmordassat


Aquest apunt no hauria de ser tal.  En realitat és un comentari al post No es permeten comentaris de Mil dimonis

No sé si en Lluís haurà rebut molts correus en el seu experiment de tancar els comentaris a un post.  Poc importa. M'adono que aquest post que estic escrivint és, en realitat, una contribució més a l'experiment.

La reacció immediata que m'ha produït el seu post ha estat aquesta:

Com? que no puc deixar un comentari públic?? I ara, jo vull dir la meva... res de correu, ni cosa privada!

Som així, a la que ens prohibeixen alguna cosa, és just allò què volem fer. Els fumadors ho deuen estar experimentant aquests dies; segur que tenen més ganes de fumar que mai prenent el cafè al bar de sempre. Fumessin o no habitualment després de prendre el cafè.

Ho reconec. El més probable és que si en Lluís hagués deixat els comentaris oberts com sempre, potser no n'hauria deixat cap . Però si intenten emmordassar-me, em rebel·lo. No val a ser egoista i quedar-se els comentaris per tu. Protesto. Escridasso. Vull veure els meus comentaris exposats públicament, i que el meu comentari sigui comentat i rebatut. Els qui comentem som tan exhibicionistes com els qui publiquem. Perquè som els mateixos:  fem totes dues coses alhora.Volem veure els nostres comentaris exposats, rebatuts, qüestionats -tot i que passa poques vegades-.

Però no només vull exhibir-me. Vull també llegir allò que diuen els altres. Els posts poden viure sense comentaris, però desenganyem-nos, la cosa perd molta substància. I sovint l'evolució que segueixen segons quin comentaris arriben a modificar la intenció i l'origen del post, possibilitant lectures múltiples, matisades, noves òptiques molt més enriquidores. Fa ben poc he pogut viure aquí a Riell Bulevard aquesta evolució. I no hi renuncio.

Fins aquí el meu comentari, molt més llarg, òbviament, que si hagués estat un comentari habitual. Posats a fer-ne un post... m'hi esplaio.

dissabte, 8 de gener del 2011

Imatges velles. Memòries i oblits


Corren mals temps per recuperar la nostra memòria històrica. Ara ja no és una de les prioritats de les polítiques públiques del govern, qui pensa que no cal remenar el passat. Ho he sentit més d'un cop, per què remoure la guerra civil?  Les víctimes segueixen sense saber on són els seus estimats, els seus avis, el germà, el pare. Els seus morts que ho van ser per defensar la democràcia.

El memorial democràtic havia obert l'esperança de reparar d'alguna manera tímida les víctimes. De recuperar una engruna del passat. Ni tan sols saben què en faran de la institució, pel que sembla. No interessa. I resulta sorprenent, quan, un cop oberta la capsa de pandora, s'ha vist que era una necessitat latent, amordaçada primer pels anys de dictadura, després per aquesta transició que va deixar els vencedors impunes.


Amb aquests pensaments al cap fullejo els àlbums de fotografies més antics que corren per casa. I em fixo en una fotografia. Els nois de casa alcen els punys, sense saber massa bé si ha de ser el dret o l'esquerra -posats a fer alcem-los tots dos-. No està datada, però pel lloc on està feta imagino que és a l'inici de la guerra. Els grans alcen els porrons. Encara tenien els somriures de l'esperança de llibertat dibuxats a la cara.

Els somriures se'ls va endur el vent huracanat de la intolerància rància.  I encara segueixen congelats.

dimecres, 5 de gener del 2011

Tretze de gener. Més Joan Perucho.


No sé què ho fa. Segurament Carl Jung hi tindria a dir alguna cosa en tot això, però l'home ja fa temps que cria malves i si en vull trobar la resposta, potser l'hauré de buscar molt més intensament, enfonsant-me en els seus llibres; i llegir allò que s'hi diu i també allò que s'hi suggereix.

Hores d'ara no em cal exposar l'admiració que em desperta Joan Perucho, després de les peruchiades -que diria la Matilde- que van provocar de casa al club i els mil dimonis, i a les quals jo m'hi vaig afegir molt tangencialment.

Parles de Joan Perucho i ves que que comencen a passar coses. Com un nou toc d'atenció, com aquell qui diu, ep! que això encara no s'ha acabat, nois... El dia 13 és la data. Ja era hora.

No sé si és casualitat. O sincronicitat. O ves a saber...
Related Posts with Thumbnails