diumenge, 30 de novembre del 2008

Tempesta per dins

Foto: Clàudia Costa

Núvols que espeteguen
plors d’insomni.

Un tel m’enteranyina
la mirada.

No vull perdre un altre cop.

dijous, 27 de novembre del 2008

Veus de dona: Katie Melua

Des que la vaig descobrir aquesta primavera, la veu de la Katie Melua, la qual s'adapta a estils diferents conservant el seu inconfusible segell, m'ha acompanyat. Sorprèn gratament la maduresa tranquil·la d'una noia tan jove. Una veu modelada i càlida; i alhora potent, treballada.

En quan vaig saber que venia a Barcelona, en el marc del 40è Festival internacional de jazz de Barcelona, vaig córrer a comprar un parell d'entrades. El primer concert de Katie Melua aquí i ha tingut la sort, hem tingut la sort, que sigui al Palau de la Música.

Bé acompanyada simplement d'una guitarra o un piano, o bé acompanyada amb la totalitat dels seus músics, la seva veu ha omplert el Palau i s'ha guanyat tothom des del primer segon.

M'ha fet posar la pell de gallina.
Magnífica veu. Magnífics músics. Públic entregat.

Un fantàstic concert.

Us en deixo una mostra:



No puc posar tan sols un exemple. Aquí n'hi va un altre:



Què més podia esperar d'una nit com aquesta?
No ho sé, probablement, potser pugueu saber la resposta.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Ulls de pastera


La mirada profunda
dels teus ulls foscos i lluents
em travessa,
i sento trencar-se alguna cosa per dins,
mentre em mires sense poder veure'm
a través del vidre del televisor.

Tapat amb mantes deixades
encara tremoles, superant
la hipotèrmia del trajecte.

Perseguies viure millor.
Fugir de la fam.
Allunyar-te de la desesperança.

Córrer
cap a aquella
societat acollidora.

Ara et retornaran.

Fins que puguis,
de nou,
passar pel malson
que et dugui al somni.

dimecres, 19 de novembre del 2008

sobre el llit



Em deixes sobre el llit.
Panteixant.
Exaltada.
Sense alè.

Desfeta de plaer.

dissabte, 15 de novembre del 2008

La catarsi del directe. Gossos.



Vaig anar de concert on potser podríeu pensar que no encaixo gaire. Vaig anar a veure Gossos. He anat descobrint aquest grup arran de l'últim disc i de la mà de la meva filla gran (però haig de dir amb culpabilitat que hi vaig haver d'anar sense ella).

Aquests esdeveniments com un concert, com un partit de futbol, són un fenomen curiós. Les masses s'endinsen en una mena de catarsi col·lectiva embogida on s'alliberen de tensions. És ben terapèutic. I jo em vaig deixar seduir.

Em sento com si m'hagués de disculpar pel fet que m'agradin. Doncs no em disculpo: mira, m'agraden. La música sense masses pretensions també té el seu lloc, en els meus gustos. I a més, les lletres són dignes de ser escoltades.

Us en deixo una mostra.



Mira't, has enterrat el que havies somiat
tots aquests anys.
No saps perquè ara dubtes si tot era,
tot era tan clar.
I tu no ho has vist
fins que t'has despertat,
dubtant si arribaràs
on tothom t'imaginava.

Deixa't portar,
anem endavant,
no pararem,
no afluixem fins que ens fallin les forces.
Dormirem
abraçats,
podem triar aquesta nit.

El guió que t'havies après
ara no et serveix
per entendre el que portes a dins.

Plou...
però avui et vols mullar,
sentir que encara ets viu.

Deixa't portar,
anem endavant,
no pararem,
no afluixem fins que ens fallin les forces.
Dormirem
abraçats,
podem triar aquesta nit.

Deixa'm venir,
vull fer aquest camí
amb tu.
No tinc por i ens riurem
dels murs que cauran,
que ens faran més forts l'endemà.

L'aire t'ha obert els ulls,
has trobat el sentit
d'allò que era tant fosc.
Perquè ningú et guiarà,
només,
tu pots fer,
tu has de fer aquest pas.

Trobarem un lloc on anar
vine que es fa tard
potser pots obrir els braços per mi.

Plou...
però avui et vols mullar,
sentir que encara ets viu.

Deixa't portar,
anem endavant,
no pararem,
no afluixem fins que ens fallin les forces.
Dormirem
abraçats,
podem triar aquesta nit.

Deixa'm venir,
vull fer aquest camí
amb tu.
No tinc por i ens riurem
dels murs que cauran,
que ens faran més forts l'endemà.

Maltracte IX

Perplexa.
No t'adones de l'inici
de la tragèdia.
- Té un mal dia - et dius.

Vulnerable.
Et deixa en ridícul
davant tothom.
- És broma - et diu.

Ferida.
Un cop i un altre.
Cada cop pitjor.

Fins la mort.


P.S. Vaig escrivint una sèrie de poesies que tracten sobre el maltracte, gairebé totes estan a Relats en català. És un tema que em provoca sovint la necessitat d'escriure i probablement les aniré penjant de mica en mica. Per cert, en Lluís en té una d'excel·lent sobre el tema, també a Relats i que no puc resistir-me a recomanar: La Maria balla la rumba després de morta

dimecres, 12 de novembre del 2008

Faig una llista en un paper llarguerut i blanc

En un paper llarguerut i blanc
anoto
la llista de les coses
que enyoro:

Els llocs on no hem viatjat.
Les nits que no hem dormit.
Les suors que no hem traspuat.
El despertador que no ens ha llevat.
El plaer que no hem sentit.
Els mobles que no hem comprat.
Les passejades que no hem fet.
Els llibres que no hem llegit.
Les converses que no hem tingut.
Els sopars que no t'he cuinat.
Les músiques que no hem escoltat.
Els plats que no hem assaborit.
Els plors que no hem compartit.
Els cafès que no m'has preparat.
Les rialles que no hem esclatat.
Les discussions que no hem provocat.
Els orgasmes que no hem gaudit.

Com l'aigua entre els dits
s'escolen els projectes
que tot just vam començar.

I jo no puc fer res, res més,
sinó enyorar
tot allò que no hem pogut ser.

Encara.

dissabte, 8 de novembre del 2008

Quan la literatura t'apropa a la realitat



Afganistan ha estat per mi, és encara, un país llunyà. Un país recòndit situat en algun lloc no molt ben identificat d'Àsia central. Afortunadament ara Googlemaps m'ajuda a situar-lo a una velocitat inusitada, en relació a la recerca que s'hauria de fer als vells atles. I quan el trobo veig que efectivament, sí, segueix essent un país situat a Àsia central, amagat i desconegut.

De tant en tant, i d'un temps ençà, ha anat apareixent a la premsa, ha ocupat minuts del telenotícies: els talibans, les burques, la destrucció del grans budes, la lluita contra "l'eix del mal", amagatall de Bin Laden...

Et sonen coses. Però, com molts dels conflictes que van apareixent, és una cosa llunyana i aliena. És allò que passa a l'altra banda del món. Et sap greu, una mica, però sentint-te impotent de fer res simplement ho lamentes i te n'oblides.

Mil sols esplèndids és una novel·la escrita per Khaled Hosseini que recorre la vida de dues dones al llarg de 30 anys a Afganistan.

El llibre m'ha captivat. De lectura fàcil, ens explica una història personal bastida de fets històrics, i com aquests fets han influït en les vides dels personatges.

M'ha agradat. Però més que el llibre en sí, m'ha agradat percebre com un llibre de ficció pot acostar-te a una realitat llunyana. Com una història no real et pot apropar a la quotidianitat de persones que viuen a milers de quilòmetres de distància. Com la literatura pot, un cop més, influir-te en la teva percepció diària de les coses.

Sento que ara, quan llegeixo notícies sobre Afganistan, les llegeixo amb un altre estat d'ànim, com si m'expliquessin la realitat d'algú que m'és conegut. M'interesso més en les anàlisis del conflicte. Com si tingués amics allà a qui tot això els influís i, de retruc, m'influís a mi.

Tan sols per això ja m'ha valgut la pena llegir-lo.

dimecres, 5 de novembre del 2008

La negror del canvi

Barack Obama ha estat elegit 44è president dels Estats Units d'Amèrica. Repasso la premsa i em sorprèn que gairebé tots els titulars destaquin d'una manera o altra el fet històric que suposa que un "negre" ocupi la Casa Blanca.

Em sorprèn. Jo no crec en les races, ho sento. O no, no ho sento: no hi crec i punt. No crec que hi hagi cap diferència entre un asiàtic, un afroamericà, un esquimal o un blanc. Cap diferència que sigui rellevant i substancial, és clar. Per tant, per mi -que sóc poc representativa de res- no és la "negror" allò que suposa un fet històric. Em sorprèn també perquè justament el fet "racial" ha estat poc utilitzat durant la campanya. Silenciat. Per mi el titular hauria estat un altre: "El carisma del canvi guanya". Per mi, el fet històric, allò que destacaria veritablement, és que Barack Obama ha conquerit, ha seduït, amb el seu missatge de "podem canviar" una majoria arravatadora del poble americà (i del món). El fet històric ha estat també l'ús intel·ligent d'internet en la campanya, la manera de recol·lectar diners. I el carisma d'aquest home.

O potser és que m'agradaria que això fos així, que el fet de ser negre no fos notícia, que no fos un fet històric. Voldria dir que vivim en un món millor.

Així, em sorprèn i potser no m'hauria de sorprendre. En una tertúlia de cafè em diuen xifres que, si són certes, són esfereïdores. Els afroamericans representen un 12 % de la població. En canvi, un 50 % de la població reclusa als Estats Units d'Amèrica és afroamericana. Irònicament em dic que el tant per cent restant deuen ser llatins. I els indigents, els pobres, són majoritàriament negres.
Si tot això és cert, realment, no m'hauria de sorprendre que el fet més destacable sigui que un "afroamericà" -ai! aquest terme políticament correcte- hagi arribat a president dels Estats Units.

De fet, això no fa sinó accentuar el carisma del personatge que ha guanyat, el seu missatge enlluernador, que ha aconseguit "esborrar" el fet "racial" del vot dels americans, tot i les pors que planaven.

No sé com serà aquesta nova etapa que sens dubte ens afectarà a tots. El temps, com sempre, ens ho dirà. En tot cas és una bona notícia la il·lusió i entusiasme que ha generat en tothom. Esperem que no defraudi. El que si podem dir, però, és una cosa: el gairebé ex president George ha estat tan nefast per al món que li ho ha deixat bastant fàcil (i alhora difícil) a Barack Obama. Això sí: li deixa una bona feinada.

Mentrestant, mentre tothom - especialment occident, especialment Europa - contempla embadalida la "grandesa de la democràcia del poble americà", les bombes segueixen esclatant a l'Iraq, a Palestina, a l'Afganistan, a tants altres llocs. Nens agafen les armes i són obligats a abandonar la infantesa. I moltes mares i molts pares, ploren.
Foto: AP / Morry Gash

diumenge, 2 de novembre del 2008

Plou

Plou intensament.

I la pluja m'acompanya en el meu estat d'ànim trencat, impotent, desesperat.

Sento l'aigua espetegar contra les pedres del pati i miro per la finestra les fulles gotejant i caient dels arbres en aquesta tardor tant trista que estic vivint.

Les llàgrimes em llisquen per les galtes talment com la pluja llisca per aquestes fulles. Quina imatge més típica, què poc original. Què típic, tot plegat.

No puc treure'm de sobre el sentiment de perdre constantment.

No sé on sóc

No sé on sóc.
Em sento caure lentament.
Com sospesa
en un vent invisible.
A mida que caic,
tot és més gris,
més fosc,
més fred.

No veig el fons.
Cauré eternament?

Em sento parar.
Veig el teu rostre.
I una espurna brilla dins meu.
Dolorosa.

Et vull cridar.
No em sento la veu.

Ho intento de nou.
No em sents.
No fa l'efecte que puguis.

Crido, ara sí.
Un crit desesperat.

Però tu,
et gires i marxes.

dissabte, 1 de novembre del 2008

A les palpentes, busco

Tentinejo,
per la cambra fosca,
buscant la sortida.

A les palpentes busco,
la teva mà, o el pom de la porta
que no trobo.

Tampoc el reflex,
l'escletxa de llum,
que m'indiqui el camí.
Related Posts with Thumbnails