divendres, 25 de desembre del 2009

La porta



Tot havia començat per culpa d'aquell email. En obrir el correu, en Genís va veure un missatge d'origen desconegut. A punt va estar d'esborrar-lo.
Alguna cosa, però, li va fer prémer el botó equivocat i va obrir-lo enlloc de suprimir-lo. Una frase. Una simple frase brillava a la pantalleta:

Lió és el lloc.
Va passar-se dies indagant d'on provenia l'email, va rastrejar servidors, va baixar programes per analitzar-lo. També va demanar ajuda a en Jordi, un expert en temes informàtics -en realitat un veritable hacker. Fins i tot ell, després de passar-se tota una tarda abocat a l'ordinador fent provatures, no en va trobar res. Res. No va poder saber d'on provenia el missatge, ni qui li havia enviat, ni perquè.

Els mesos següents el van anar omplint de desassossec. Si es comprava un diari, la fotografia de la portada mostrava els lleons del Congrés de diputats. Als encreuats constantment havia de posar la paraula Lleó. Passejant pel carrer, els esgarips d'una la veu infantil se li clavaven com agulles a l'orella tot cantant "el lleó no em fa por..."

El cas és que en Genís intuïa la raó del missatge. En sabia el contingut. Comprenia el seu significat tot i que no n'acceptava l'evidència. Feia masses anys que havia abandonat la recerca. Derrotat, s'havia autoconvençut que mai no el trobaria. Li havia anat al darrere, sense èxit. Havia regirat cel i terra, havia anat cada diumenge al Mercat de Sant Antoni per veure si l'aconseguia, fins i tot havia arribat a regirar algun contenidor de paper. Havia buscat el llibre sagrat, el de debò. Esgotat i fastiguejat pel seu fracàs havia intentat desar al calaix de l'oblit la seva recerca. I, en fer-ho, s'havia lliurat a una vida monòtona, amb feina estable, casa, cotxe i viatges buits envejables. Però no.

Seguint un instint pregon, avui, un 25 de desembre, quan tothom estava en família, fent àpats pantagruèlics, lliurant-se regals inútils, en Genís era aquí. Havia sortit de l'hotel on s'allotjava -triat deliberadament ben a prop del Lió vell- sota un fred gèlid. No sabia ben bé què havia de fer, on havia d'anar, sense més pistes que aquella frase de l'email. I va començar a deambular sense rumb fix pels carrers empedrats, coberts de sal i neu desfeta, convertida en un fang fosc, quasi negre. Dels forats de les clavegueres sortia un fum dens carregat de ferum d'ous podrits i d'immundícia. Hom diria que si en seguia el rastre trobaria el lloc que havia vingut a buscar.

Va vagar pels carrers hores senceres, va creuar les cases per les trabules arrambant-se a les parets fosques dels passadissos estrets. Amb ràbia, va clavar una puntada de peu a la font que tenia al davant. Estúpid! Sens dubte allò que seguia era una pista falsa, una absurditat, un email equivocat, perdut, mal interpretat, ja que no volia dir res. Estava perdent els temps.

Coixejant, va plantar-se davant la catedral, vetusta, imponent. Sentint un calfred a l'esquena va intentar allunyar-se'n tot endinsant-se pel carreró del costat, on va percebre una porta blanca. Estranyament blanca. Amb pom però sense trucador. S'hi va acostar. Una mà maldestre hi havia deixat gravat un missatge inquietant:

"Icí c'est la porte de l'enfer"
En va resseguir les vores amb les puntes dels dits. Semblava que feia temps -potser anys- que la porta no s'obria. Va palpar-ne la textura, sorprenentment freda per ser una porta de fusta. Semblava mullada. Va acostar-se els dits al nas i va sentir-ne una olor indefinida, que recordava de lluny a una olor de flors exòtiques. Embafador. Nauseabund. De sobte, la porta va cedir i en Genís es va sentir abocat dins d'un abisme, precipitat sense remei en un pou sense fi. Mentre queia en el buit li va semblar percebre éssers mai vistos, els quals se li havien presentat tan sols en somnis. La caiguda durava minuts sencers, potser hores. El temps s'havia aturat. I llavors ho va saber. Que fos on fos que aterrés, viu o mort, o potser cap de totes dues coses, el trobaria allà. El llibre dels morts. Envoltat de penombra i sentint el terror aferrat al coll, caient sense parar, va saber que la seva recerca havia, finalment, acabat.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Lobulus Temptator (de quan vaig descobrir Pau Riba)



Des de fa uns dies, venim parlant de Pau Riba, dels seus ancestres i dels seus successors. Parlem de llocs i èpoques on ens agrada emmirallar-nos, i que potser hem mitificat. Conversem, ens esplaiem. Estem fins i tot a l'espera de poder fer un concert i aplegar més d'una generació, i fer de l'esdeveniment una trobada blogaire presencial.

I jo, arran de les converses que tenim per aquí, me n'he anat enrere, fa una colla d'anys... Deuria ser llavors, exactament llavors, que vaig descobrir Pau Riba. Al 1981. Jo treballava, -o millor dit, col·laborava- a la ràdio. En Pere, el meu mentor, tiet postís, el meu primer cap i amic irreductible, em regalava -potser per agrair-me l'esforç que jo feia, potser simplement perquè m'apreciava- alguns dels discs que li oferien en promoció. Recordo com obria la taquilla, remenava per allà dins i traient un disc, em deia somrient: "Té, això és per tu". No sé per quina estranya raó em va donar aquest single, li deuria sobrar, deuria tenir-ne dos, ves a saber. Mai vaig saber quin criteri seguia per triar els discs que em donava.

El cas és que un dissabte qualsevol, amb 15 anyets, em vaig anar cap a casa amb en Pau Riba sota el braç. Al tocadiscs de la meva germana vam fer girar el vinil a 45 rpm. A la cara A, Amarga crisi. A la B, Lobulus temptator. Totes dues em van impressionar i alhora divertir. Les lletres eren entre al·lucinants i divertides, amb un punt de malenconia i un agut joc de paraules. Jocs de paraules i de sons. Sorprenents. Pau Riba desafinava. Ha desafinat tota la vida, cosa que encara em sorprèn ara en un artista del seu nivell.

Però de totes dues cares, em quedo amb aquell lòbul temptador. Avui, per poder fer aquest post, l'he buscat per tot. Semblava que un mal vent se l'hagués endut i que tan sols la versió que n'ha fet Dijous paella estigués present a la xarxa. Finalment, però, l'he trobada. Així com la lletra sencera.

Va potser obrir-me, a una edat força jove, a un univers de sensualitat que encara tan sols intuïa. Encara ara m'agrada aquesta petició sol·lícita "Et vull mossegar l'orella, i he jurat que així ho faré" que sintetitza el desig. Potser un desig una mica sàdic, però alhora d'una extrema tendresa "però he jurat que no ho faria sense el teu consentiment". Consentiment, ves per on el punt fonamental de tota sexualitat adulta i sana: et mostro el meu desig però vull que tu també ho desitgis i et deixis fer. Vet aquí. No sé dir si és una gran cançó. No goso fer una afirmació d'aquest nivell, em sé poc experta com a especialista musical. Sé que m'agrada i amb això jo ja en tinc prou.

Poc mitòmana com sóc, no li vaig anar seguint la pista a en Pau Riba. Potser va ser un error. No sóc experta ni res, però resulta més que evident que va ser el primer a desmarcar-se de l'element polític de la nova cançó: fer rock pel gust de fer rock i prou. I també ho és la seva influèencia en molts músics posteriors. No sé dir-vos per què no l'he seguit: potser la seva iconoclàstia em pesava, qui sap. Però ara em trobo amb un buit gegantí: a la pila de lectures no fetes s'hi afegeix també la pila de concerts no-anats, cosa més difícil de recuperar perquè un concert és un esdeveniment únic i irrepetible. I ja no hi podré anar a aquells que m¡he perdut.

Però, qui sap? Ho tinc tot perdut? Sempre podem tornar als nostres inicis. O buscar nous horitzons.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Tradicions nadalenques: el pessebre





A la vida tots tenim les nostres contradiccions. I una de les contradiccions més grans de la meva vida és el pessebre.

Perquè a casa, fem el pessebre, ves per on. No es tracta d'una confessió a l'estil dels Alcohòlics Anònims, aquelles en què el malalt reconeix la seva malaltia i s'alça en una mena de clímax tens i "il·luminat" i confessa als seus companys: "jo, sóc alcohòlic". No, no es tracta d'això. No us sortiré ara amb un estirabot beatífic - Déu me'n guard!-.

Quan era petita, a casa fèiem el pessebre. Paràvem una taula gran, la farcíem de suros enormes, molsa i figuretes de fang. Posàvem llumetes, i allà es quedava fins el dia de la candelera. Quan la meva germana i jo ens vam fer grans vam deixar de fer-lo, arran sobretot de la incongruència que suposava amb les pròpies creences. Però vet aquí que va arribar la meva neboda a casa, i després la meva filla gran, i la meva petita.

I no sé dir-vos com ni per què, a la meva germana li va fer il·lusió tornar a fer-lo. Va buscar el sac amb suros que els meus pares conservaven dins l'armari i va treure la pols de les figuretes de fang: unes veritables joies de 40 anys amb uns detalls magnífics -absolutament introbables a les fires actuals.

I així, a casa dels pares vam reinstaurar la tradició i vam augmentar-la: Un pessebre de 2 metres quadrats, amb muntanyes, rius, rampes que baixen, llacs, corrals, ponts, esvorancs. En els darrers anys noves figuretes de resina s'han afegir a les antigues de fang.

Us confesso que ho visc de forma contradictòria, d'una banda em vaig repetint "I què coi hi faig jo parant el pessebre?". De l'altra, m'ho passo bé. Al llarg dels anys hem fet llacs que semblen d'aigua cristal·lina, arbres que han perdut les fulles, pobles sencers -fets amb tetra-bricks i venes d'escaiola-, baranes per delimitar un corral, un pont fet amb fustetes i cordills... Ho visc com el dia anual de les manualitats: perquè la majoria de les coses que hi aparèixen les hem fet nosaltres. I fa anys que hem prescindit de la molsa, utilitzem aquells liquens reutilitzables anys rere any, per tapar foradets i prou.

No cal que us pregunteu si hi ha nen Jesús: sí, hi és, els meus pares no ho entendrien... Però si us he de ser sincera, el tractem com un personatge més, tanta importància té el pescador o el pagès que llaura el camp com el nen que ha acabat de néixer.

El que per mi compta és un cap de setmana de passar-m'ho bé amb les meves filles, imaginant com fem la rampa aquest any, quants nivells farem, on posarem els pobles, per on passarà el riu, o si fem una nova casa. El dia de la manualitat.

Nota final a tall de súplica: com que parlàvem de topònims us demano un favor: em podeu suggerir un topònim per anomenar el torrent del meu pessebre? I un altre pel poble, si no és demanar massa.

P.S. Per a Galderich: les dues fotos amb figuretes de 40 anys:


dijous, 17 de desembre del 2009

Elogi de l'avorriment



Ara fa prop d'un any us explicava una experiència sobre l'esperit nadalenc. I vet aquí que cada any l'esperit nadalenc s'apropa més a aquella anècdota que explicava, que no pas a les voluntats de pau i amor tan cristianes com publicitàries.

Tinc la sort i la desgràcia de treballar en una cèntrica cantonada de l'eixample, ni més ni menys que a Diagonal amb Balmes. I dic sort perquè està a 20 minuts d'on visc -en transport públic-. I en dic desgràcia perquè és una de les cantonades més transitades de Barcelona. Unes obres que han durat mesos han empetitit els carrils de Balmes. Me n'alegro, la manera d'eliminar els cotxes és fer-los les coses difícils: menys carrils i més voreres. La qüestió ha tingut, però, efectes col·laterals.

Algun cop he tingut temptacions de sortir al balcó i dirigir l'orquestra de clàxons. O, transformada en una bestiota pitjor que ells, començar a llençar objectes als energumens exaltats que s'estan els dos minuts del semàfor aferrats a la botzina.
I direu, dona, dos minuts, no són res. No, per a l'afectat histèric no són res. Però dos minuts més tard hi ha uns altres que claxonen; i dos més tard, uns altres; i dos més tard, encara uns altres.

Vivim en una societat hiperactiva. Hipertensa. Exasperada.
Volem satisfer les coses de forma immediata. Sempre estem fent coses. Bombardejats de missatges. Bombardejats de coses a fer. Fins i tot en un lloc on poc podem fer llevat de mirar per la finestra, quan viatgem asseguts al cotxe, ens inventem nous artilugis com els petits projectors de DVD's, per ocupar el temps. Sobretot, que els nens no ens preguntin allò de "Encara falta molt?"

No sabem perdre el temps, passar l'estona sense fer res, simplement gaudint del vent fresquet a les galtes. Hem perdut el gaudi del no fer res. El dolce faire niente. I el que és pitjor, transmetem als nostres fills la necessitat d'aquest fer coses continuament, d'estar continuament ocupats. Eduquem els nostres fills amb una sobredosi d'estímuls. Estan tan avesats a tenir estímuls per tot arreu que si no els entra un estímul, no saben com reaccionar.

Ens cal valorar una mica l'avorriment. Saber esperar. Saber contemplar les petites coses de la vida, coses que deixem perdre per culpa d'aquest remolí d'activitat que ens porta a claxonar furiosament per tan sols esperar el temps d'un semàfor aturat. I nosaltres som uns nens que no ens han deixat créixer, i vivim en l'hiperactivitat permanent.

Vet aquí allò que us desitjo en aquest de solstici d'hivern:
No fer res. Res. Res de res. Una tarda. Un matí.

Reivindico el vessant positiu de l'avorriment.

dimarts, 15 de desembre del 2009

La importancia de la pròpia identitat








En Lluís, en el post anterior ens plantejava el repte que suposa portar un cognom il·lustre i ens posava com a exemple el gir que la família Riba ha sabut fer amb el seu. El nom que portem de petits ens etiqueta, ens marca, ens deixa petja. Sense voler potser fins i tot imprimeix forma a la nostra personalitat. Fa uns dies jo advertia dels perills de l'homonímia. I ara en Lluís m'hi ha fet pensar altre cop, amb un nou matís.

Malgrat les tradicions, que molts cops impulsen posar els nom d'avis i padrins, jo mai hauria posat el nom d'algú viu de la família a un fill meu. Posem per cas que et dius Albert i al teu fill li poses Albert. Ja la tenim muntada. Que si Albertet, o "Albertito" o "Albert petit". Els anglosaxons ho resolen amb aquella estranya i artificiosa forma que és el "nom mig". Li posen junior al nen i àpali que no ha estat res. I jo m'he preguntat sempre si no hi ha prou noms al món per haver de posar-li el teu, al teu fill...

Si ja és difícil suportar la càrrega d'un nom igual que el pare en el si d'una família anònima, imagineu-vos si ajuntem els dos fenòmens: cognom il·lustre més nom del nostre pare il·lustre. I poso pare, perquè, atès que els cognoms encara es transmeten de forma patriarcal, deu ser difícil tenir el nom i cognom de la nostra mare. Aquest és un fenomen fonamentalment -o exclusivament- masculí. Vet aquí que et toca nèixer en una família coneguda, sigui per temes culturals, artístics o polítics i et col·loquen el nom del papà.

Em venen al cap dos exemples, probablement no gaire reeixits:
Ricard Bofill qui ho va resoldre d'una forma ben pija: Ricardito i a fer astracanades, que no ha estat res.
Baltasar Porcel, després d'una etapa de combinar els seus dos noms: Baltasar Alexandre ha decidit finalment deixar caure el nom del pare per fer-se dir, simplement, Alexandre.

Per fortuna ni sóc de família coneguda ni els meus pares van pensar que seria bonic dur un dels seus noms.
Tenim les identitats ben diferenciades.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Les ONG, la caritat cristiana i l'expoli africà




No he estat mai a l'Àfrica. Perdó, menteixo. Hi he estat en dos viatges llampec -per feina- a Casablanca i a Rabat-. Però Casablanca i Rabat no són allò que als europeus se'ns apareix en l'imaginari quan pronunciem la paraula "Àfrica". Jo no he fet la prova però em jugaria alguna cosa que si pronunciem la paraula Àfrica i demanem què ens suggereix sorgiran paraules com: fam, emigració, pobresa, sida, corrupció, violència, gana, tribus, safaris, animals salvatges, vegetació, ajut humanitari, ONG, més pobresa, més fam...

Imatges més aviat negatives que ens colpeixen -pobrets negrets-. I aquí ens quedem. Les ONG també saben de màrqueting. I també l'apliquen: no és banal que les campanyes per aconseguir diners de les bones persones occidentals que tenen les seves necessitats cobertes, es concentrin en el mes de desembre. El mes de les bones intencions. Heu rebut mai la carta qualsevol ONG demanant la vostra filiació i ajut? En quines dates l'heu rebuda? No és banal tampoc que sigui precisament el segon diumenge de desembre la data en què té lloc la Marató de TV3.

Les ONG transmeten una imatge de progre motivat, preocupat per l'esdeveniment del món. Un progre compassiu. I després, en un acte de caritat extrema els enviem una pila d'oenagés carregades de camions. Apa, deixem uns calerons als africanets, i quedem-nos amb la consciència tranquil·la. I és aquesta una de les coses que em molesta. Perquè hi ha alguna cosa fosca en tot això. Una àura que em remet perillosament al concepte de "caritat cristiana". Em toquen la fibra de la compassió, dono uns calerons -sigui pels africanets, sigui per les malalties difícils- i ja està! Ja puc dormir tranquil un any més. Això sí, després de viure a cor que vols. Si ens hi fixem, veurem el nombre immens d'oenagés que estan vinculades d'una manera més o menys obscura i amagada a una organització religiosa -normalment catòlica-.

No es pot defugir la responsabilitat que les societats occidentals tenen en la situació actual d'Àfrica. Porten segles i segles d'expoli indiscriminat. Els nostres avantpassats en van presentar allà on no estaven convidats i van arrabassar cultures, homes, traficant-los com a esclaus, els vam arrabassar tot el que van poder i més, els vam tractar com a animals. I després els vam voler "evangelitzar", destruint al nostre pas tot vestigi anterior. Com a paràsits, com a vampirs, vam xuclar i seguim xuclant les riqueses africanes.

Això no es resolt enviant uns calerons i llestos. No es resolt fent una caravanna "guai i pija" que empitjora el problema, no es resolt portant "obsequis", no es resolt creant una major dependència.

Les ONG tenen angles i cares, costats amables i obscurs. Són lloables i criticables. D'una banda, la cara amable, la de les bones intencions. L'altra, el mal que realment fan. Un dels angles foscos és el del seu finançament. Moltes d'elles depenen de les subvencions. Vet aquí una forma curiosa de fer caure la N de la seves sigles.

En aquest món globalitzat en què vivim cal que ens qüestionem les coses d'una altra manera, la pregunta que cal respondre és : Què cal canviar de les nostres societats -les occidentals, riques- per tal que les diferències econòmiques -no les culturals- desapareguin?

Si en comptes de donar diners als bancs els haguessin invertit altrament, un altre gall cantaria. Però no interessa. No sembla que interessi.


P.S. Per si algú és suspicaç: Ja sé que les ONG no operen tan sols a l'Àfrica. He pres el continent com a símbol de l'anomenat tercer món. Per cert, curiós lligam semàntic: el tercer sector que actua al tercer món...

dissabte, 12 de desembre del 2009

Camp d'Argelès




Les audiències trien entre allò que les televisions els ofereixen, als horaris que millor els convenen (més o menys entre 2/4 de 9 i les 11 de la nit). I el que els ofereixen fa pena així que els índex d'audiència el que fan és consagrar productes penosos, com a èxits. L'audiència, aquesta massa amorfa tan intangible com la "opinió pública", arriba cansada d'un dia de feina esgotador, després d'aguantar el cap, l'estrès, després d'ocupar-se dels nens i ves a saber quines coses més, s'escarxofa al sofà de casa després de sopar i amb poca esma practica el zàping i finalment avorrida acaba tancant la televisió.

Hi ha un buit notable en qüestió d'anàlisi de l'evolució de les audiències: no ens ho diuen quanta gent apaga la televisió farta de la poca qualitat i imaginació que els ofereixen. I, com jo, se'n van a veure blogs.

També té molta rellevància com ens ofereixen el producte. Un programa de televisió no és molt diferent a un altre producte, el màrqueting també els és rellevant. Amb una avantatge brutal a la "pota de difusió" respecte altres productes: el mitjà es pot permetre fer-ne molta, de difusió, dins el propi mitjà, cosa que els surt, naturalment, de forma pràcticament gratuïta.

Per casualitat vaig veure que feien un documental sobre el Camp d'Argelès dirigit per Felip Solé, a TV3. Va ser de passada, i ho vaig llegir a un diari. En cap moment vaig veure un anunci que ens ho repetís a TV3. Sembla com si deliberadament haguessin volgut que passés desapercebut. Imagineu per un moment un desplegament d'anncis i difusió a l'estil de Les veus del Pamano. Però aquest cop no els ha interessat. És clar, ara estan molt atrafegats a promoure la Marató.

Com que efectivament estava programat a una hora intempestiva, com ens diuen en Lluís i en Joan Pinyol, vaig tenir la previsió de programar l'enregistrament. Aquest matí he pogut veure'l. Tot i que ara constato que al web de TV3 està disponible per visionar-lo (si no l'heu vist, encara hi sou a temps).

És un documental de llarg metratge, cosa que no vol dir que es faci llarg. Al contrari. He vist les imatges i recreacions amb el cor encorgit. Potser el meu avi va estar allà. Potser va viure allò. La misèria, el maltracte dels senegalesos, les malalties... Un misteri envolta a casa allò que va passar l'avi en acabar la Guerra. Sabem que va estar en un Camp de concentració a França (era a Argelès?), després a Burgos. Poc més.

Potser per l'edat que tinc, potser perquè sento que la meva generació és la última que es pot interessar en allò que va passar als nostres avis, m'agrada veure els documentals sobre la guerra -cosa que no els passa als meus pares, els quals no volen mai recordar allò que els ha costat tants anys d'oblidar-. Que ens expliquin allò que va passar. Ens calen més documentals com aquest. I que es difonguin millor, més abastament.

dijous, 10 de desembre del 2009

La Platja de Lió



La platja de Lió no té sorra, ni petxines. No és com la de la fotografia que encapçala aquest post. Els nens no hi juguen amb pales de plàstic. No hi fan castells de sorra. No hi ha crancs. No té aigua de mar ni onades que t'amarin amb la seva salabror. Ni tan sols és a la riba del riu, la platja de Lió.

Ara fa uns dies en Joan Alcaraz m'instava a que us parlés del Lió gastronòmic. La veritat és que no vaig poder fer un recorregut ni ampli ni exhaustiu. Un cap de setmana curt dóna per a poc. És clar que anar-hi de la mà d'una amiga que fa un any que hi viu, i n'està enamorada, ajuda. Lió ens evoca la nouvelle cuisine, la invenció de Paul Boccusse -i altres chefs- als anys 70 i 80. Invenció que en l'imaginari popular s'ha reduït a plats minúsculs i l'ús de la crema de llet arreu, tot i que va fer altres aportacions que encara se segueixen. L'home encara viu de la seva aura o més aviat dels guanys que li aporten les 4 brasseries disperses per la ciutat, menys oneroses que el seu restaurant estrella. Els anomena pels noms dels quatre punts cardinals. No hi vaig anar. L'amiga que m'acollia, però, sí que ho havia fet i no m'hi va voler portar, m'assegurava que era absolutament decebedor. De la seva mà, en canvi, em va voler mostrar aquesta petita platja amb ambient íntim, ampli, generós, on et pots reposar i tenir una conversa agradable: La plage. Un lloc on gaudir d'un bon àpat en bona companyia. La plage de Lió t'acarona els sentits, et fa agradable l'estada. Un restaurant tranquil, amb un servei amable que ofereix plats francesos senzills presentats amb imaginació.

En temes de menjar haig de dir que m'agrada tot, cosa que em fa pèssima per a fer crítica gastronòmica. No sóc gastrònoma ni ho pretenc ser. Tan sols puc dir que m'hi vaig sentir a gust i que les menges van ser exquisides. I el vi, que ella em va voler mostrar, un Bordeus Pessac-léognan va ser una gran descoberta: "el millor vi negre de França" em deia la meva amiga. No era pas un vi barat, tot s'ha de dir...

dimecres, 9 de desembre del 2009

TDT


Tot ve perquè fullejant el diari m'assabento que els dijous es van intercanviant a Catalunya els índex d'audiències, ara una setmana guanya l'Afers exteriors, l'altra guanya el Polònia. Al costat de la notícia un anunci amb una tele de cartró ens anuncia la mort de la televisió analògica.

A casa tenim TDT. Per analogia cacofònica òbvia, les sigles em remeten perillosament i de forma sospitosa molts anys enrere, a unes altres de similars que es referien a un insecticida tòxic, el DDT. La TDT, aquesta mena d'invenció tecnològica destinada a intoxicar la tele tradicional fins a fer-la desaparèixer... La raó deu ser de pes, incentivar l'economia, i tot i que la invenció és anterior a la crisi, aquesta els deu anar com anell al dit. "Sortireu guanyant -ens diuen-: tindreu molts més canals, millor qualitat d’imatge"... Qui en sortirà guanyant són una colleta de instal·ladors i fabricants de nous televisors que hauran vist augmentar el seu negoci a canvi de l'apagada analògica...

Durant molts anys -liderats pel neoconservadurisme, dit de pas- ens han venut la moto amb la proclama que quan hom privatitza qualsevol servei, ho fa amb el convenciment que el consumidor en sortirà beneficiat. Mai no ho he vist així, ni un sol servei: ni teles, ni elèctriques, ni gas... Esperem que mai privatitzin el transport públic, ni tampoc se'ls acudeixi privatitzar totalment la sanitat o l'educació... Sincerament crec que en qualsevol d’aquests serveis la categoria de públic suma i no resta, malgrat els esforços que alguns s'entesten a dedicar a convèncer-nos del contrari.

Si bé la TDT no es pot dir estrictament que sigui una “privatització” –o potser sí?-, la veritat és que amb el que he pogut veure ja m'ha caigut l'ànima als peus (sense anar més lluny, el Disney channel ditxós...). Ja vam viure un fenomen similar quan van sortir les primeres concessions a les televisions privades –quants anys fa? uns 20?-, la qualitat va baixar en picat. I el pitjor va ser que les televisions públiques no van saber estar al seu lloc i van pujar al carro de la lluita per l'audiència fàcil... Potser ara amb una televisió estatal sense publicitat alguna cosa canviï. Però potser ja serà massa tard.

Cada cop veig menys la televisió, i amb l'oferta que se'm presenta em sento davant el telenotícies i para de comptar. Cada cop que se m'acut fer una mica de zàping em desespero i m'avorreixo a parts iguals, llevat de molt petites excepcions.

La veritat, posats a decidir com haig d'utilitzar el meu –escàs- temps lliure, m'inclino per altres activitats. M'ho passo molt millor llegint un llibre o llegint els vostres blogs, o escrivint posts. Sincerament.

divendres, 4 de desembre del 2009

Crucifixos a les aules

crucifijo aula Pictures, Images and Photos

Per raons que no venen al cas, m'he estat davant la pantalla de TV3 una estona aquest matí, veient el Cuní. Aquest cop la seva pregunta capciosa anava sobre els crucifixos. I es plantejava més o menys en aquests termes:
"Cal retirar els crucifixos de totes les escoles?"

L'estona que jo ho he vist guanyava un aclaparador "no". No és d'estranyar. Fins i tot JO respondria "no" a una pregunta plantejada en aquests termes. Les escoles privades, les privades de debò, poden fer allò que els plagui, és clar: com si volen cultivar el culte a Satan, mentre els pares hi estiguin d'acord...

Altra cosa és el que ha dit un personatge convidat a la tertúlia o al cara a cara - no recordo exactament el seu nom ni en quin espai intervenia-. L'home representava l'associació "escoles cristianes"(o era fundació? quin cap el meu...) .

Ja no m'hauria de passar. Hauria d'estar previnguda contra aquesta colleta. Però encara em quedo perplexa de com poden arribar a manipular aquests catòlics...
L'home, ras ni curt i a la primera de canvi deixa anar que el problema el tenen "a la resta de l'estat espanyol", però que aquí a casa nostra no n'hi ha cap de problema. Quin oasi.
Com qui no vol la cosa deixa caure que a les escoles públiques ja no hi ha crucifixos. És en les escoles privades i en les concertades on sí n'hi ha.

Sempre estan intentant portar-nos per un "escabrós viarany", per utilitzar una expressió que diria un capellà poeta del dinou. Ens ho explicava en Lluís de forma ben clara en el seu Travel to Narragònia.

A veure, estem parlant de diners. De diners públics. Si una escola es financia amb diners públics és pública.

I s'ha acabat el bròquil.

Els encanta jugar amb l'ambigüitat de la doble condició de l'escola concertada. Quan es tracta de cobrar, és ben pública. Ara, quan es tracta de dir: si és publica hauria de ser laica... llavors ai las! Llavors defensa la seva condició de privada. Ves per on!

I tot i que no ve a tomb, posats a fer jo també trauria la foto del costat del crucifix, però això ja és tema d'un altre post...

dimecres, 2 de desembre del 2009

Perquè "Les petges invisibles" no va ser un gran èxit de vendes



El títol d'aquest post bé podria ser també Curs breu de màrqueting per a escriptors no-mediàtics.
Em sap greu, perquè em temo que decebré força l'audiència amb aquest post. És el que passa quan generes masses expectatives: el resultat sovint és decebedor. Així que ja em perdonareu.

Malgrat tot, vaig prometre que ho faria i intento complir les meves promeses...

I dic que us decebré, perquè la meva anàlisi la faré des de l'òptica de les tècniques de màrqueting: ja sabem que el màrqueting és una cosa lletja. Vinculada a les coses materials, a les vendes. Als diners. Als cèntims que en diuen els meus pares. I els cèntims embruten qui els toca.
Sovint associem el terme a paraulotes horroroses: A l'usurer. Al creador de fum. Al creador de necessitats fictícies. Tèrbol, fosc, asèptic i sense cor, ni sensibilitat. Manipulador. Mercantilista.

Però passa que jo porto mitja vida aplicant tècniques de màrqueting per a activitats sense ànim de lucre i haig de dir que no sempre aquestes estan vinculades a tot això. Que li preguntin a les entitats culturals, a les ONG, a qualsevol entitat.

Philip Kotkler és un dels creadors dels fonaments de màrqueting. El seu gurú . Basa les seves tesis en quatre "potes" anomenades, com tant els agrada als anglosaxons, les quatre "P": Producte, Promoció, Preu i Distribució (place, en angles). Més tard, l'home va reconvertir-les en les 4 C's,que són exactament el mateix però des de l'òptica del consumidor... (imagino que li calia alimentar la seva gallina dels ous d'or).

Aquests quatre aspectes estan en equilibri. Sigui quin sigui el producte que es vengui. En alguns productes té més importància un aspecte, en d'altres un altre. Posem per cas a un rellotge de luxe, un Rollex: val allò que costa? No, és evident, és un exemple clar on una de les potes que pesa és el preu, predomina per damunt de les altres coses i les determina: mai trobarem un Rollex en un supermercat. En qualsevol cas, totes quatre "P" tenen alguna rellevància. Quan aconsegueixen trobar l'equilibri, la cosa funciona.

Feta aquesta lletja introducció, entro en matèria sobre "Perquè Les petges invisibles no va ser un gran èxit de vendes":

Producte: El llibre en sí. En literatura (en bona literatura què dèiem als comentaris d'ahir) resulta un dels aspectes més importants: per nosaltres un llibre serà bo o dolent en funció de la seva qualitat. En el cas dels llibres la qualitat és un intangible. No es tracta del paper triat o la qualitat de la tinta. Es tracta del contingut i com nosaltres apreciem aquest contingut. És en aquest concepte de "qualitat" on es diferencia un llibre mediàtic d'un de literari. I les seves característiques seran les que condicionaran els altres aspectes. Depèn com sigui el llibre l'intentarem vendre a les "grans superfícies" o als quioscos o a llibreries d'elit. Depèn del tipus de llibre, farem anuncis a la televisió o a les revistes especialitzades, en farem presentacions o una performance, ves a saber...

M'he resistit durant molt de temps a comentar Les petges a nivell de contingut. Primer, perquè és el llibre d'un amic, i tota anàlisi pecarà d'esbiaixament. Segon, perquè aquest amic escriu amb un estil que m'entusiasma, així que l'esbiaixament és doble.
Dita per endavant la meva pega, he de dir que a mi em va agradar. Em va semblar bo. Ben escrit. Ben construït. En Lluís es va autocriticar el títol i li haig de dir que probablement té raó. Però si voleu jutjar per vosaltres mateixos aneu a una llibreria i compreu-lo.

Distribució: Vet aquí que us presenteu a una llibreria, busqueu pels prestatges i res. El llibre no hi és. Aquí és on us trobareu la pega més gran. Si aneu a qualsevol llibreria -especialment si la llibreria és de l'àrea de Barcelona- no el trobareu. L'haureu d'encarregar. I no ara, perquè el llibre faci 3 anys que hagi estat publicat, sinó que just tret a la llum, el llibre no es va distribuir a Barcelona. La política de distribució del llibre va ser nefasta, al meu entendre: si no col·loques el llibre a les llibreries (i a l'àrea on potencialment hi pot haver més lectors) com vols que el llibre sigui llegit? Eliminem la possibiltiat també de trobar-lo per serendípia, que a mi tan m'agrada.

Preu: aquí hi tinc poc a dir. El llibre té un preu d'uns 16€ cosa que no em sembla cap disbarat. Els preus acostumen a estar bastant ajustats.

Difusió: El mateix Lluís admetia que estava tant content de tenir el llibre a les mans que no li va venir de gust fer-ne promoció. Vet aquí un error greu. A un escriptor mediàtic li cal poca difusió, perquè té els seus mitjans a l'abast. Amb poca imaginació en té prou. Al cap i a la fi, la gent el "coneix" perquè surt a un gran mitjà i tan sols publicar "el nou llibre de Buenafuente", posem per cas, ja tenim un munt de vendes assegurades. Per a un escriptor poc conegut la pega és més gran. Li cal un esforç addicional. Imaginació. Una certa promoció que generi un boca-orella que atregui l'atenció de possibles lectors. Cal aconseguir que la taca d'oli s'escampi. És justament els escriptors pocs coneguts aquells a qui els cal una empenteta més gran. I que pel que jo sé, en Lluís no la va tenir. Tot i que va aparèixer en un parell de columnes: a l'Avui i a La Vanguardia.

Vist això us podeu fer una idea del meu balanç: un llibre bo a un preu raonable, d'un escriptor desconegut, mal distribuït i mal difós.

Com us podeu imaginar no estic gens d'acord amb el relataire que va trucar a l'editorial per preguntar-ne les vendes. Feia un balanç erroni. Treia conclusions equivocades, es deia: si s'ha venut poc és perquè és dolent.

Jo li responc: si s'ha venut poc, és perquè s'ha difós i distribuït malament.

dimarts, 1 de desembre del 2009

La faula de la guineu i el raïm



Un es desperta un dia disposat a posar el cul a la cadira.
Un decideix posar-se a escriure una novel·la, disposat a plasmar una colla de idees farcides de relat en un munt de papers.
Un es passa mesos lluitant per tal que la història li quedi rodona.
Somnia, menja, pixa, dorm, psicoanalitza, fornica, es baralla amb els seus personatges.
Un s'obsessiona amb la seva història.

Un fa tot això... i resulta que en acabar no li importa si el llegeixen o no.
No. Jo no m'ho empasso. No m'ho crec.
No. No hem fet tots aquests esforços: busquem les paraules precises, perdem la son, ens obsessionem amb una història. L'escrivim, la llegim. La reescrivim, la rellegim. No ens hem aïllat del món perquè ara, ara que ja hem revisat per segon cop las galerades, i tancant els ulls hem dit alea jacta est; ara que l'editorial ens fa arribar la primera capseta, ho engeguem tot a rodar deixant què ens llegeixi tan sols la iaia i la mama.

Tothom que escriu, vol ser llegit. Tu, jo, qualsevol que decideix escriure... -nosaltres també, els blogaires- vol ser llegit. Volem ser comentats. Mirem les estadístiques: de vendes, de visitants. El que de debò volem, deixem-nos de falsa modèstia, és que al tren i al metro tothom tingui a la falda el nostre llibre. Volem que com més gent millor miri els nostres blogs.

Volem ser uns Larsson, què punyeta! - bé, posats a fer jo triaria ser una Rowling que, com a mínim, encara respira-.

Sovint passa que... de fenòmens Larsson o Potter n'hi ha comptats amb els dits de la mà.
I llavors ens protegim del sentiment de fracàs amb una afirmació un tant elitista: els best sellers no ens interessen. M'interessa la qualitat. És un fenomen que en Lluís va explicar fa uns mesos.

I és clar que volem qualitat! Però també que se'ns llegeixi...
La qualitat no és incompatible amb el volum de vendes. En aquest tema fem allò de la faula de la guineu i el raïm. La guineu veu el raïm allà sucós, madur, és allò que desitja. Més que cap altra cosa. Però com que no el pot abastar gira cua i amb desdeny diu: són verds!

Qualsevol escriptor vol ser llegit. Els lectors són el nostre raïm. Però pot passar que si un veu que els resultats no són els desitjats, menystingui els mètodes, es situï en la banda elitista i, simplement es tanqui a casa. El públic és verd. Em tanco a casa, o potser com que ningú em comenta, millor tanco el blog, que té poques visites i me'l miro jo solet. És mirar-se el melic de forma autista i egocèntrica. I, per mi, una mica absurda. En comptes de reflexionar què podria fer per canviar la situació.

Me n'he anat per les branques i ni tan sols he fet esment d'allò que volia explicar: la meva teoria sobre el perquè del nivell de vendes de Les petges invisibles que en Lluís em va demanar.
Prometo fer-ho més endavant.
Related Posts with Thumbnails