divendres, 31 de desembre del 2010

La pitonisa em pronostica 2011


Ahir vaig trobar la vella Elvira en un carrer estret, obscur i sense asfaltar, situat el centre del meu poble de la Cerdanya francesa. Era ja fosca nit i l'any finiria just l'endemà, que és avui. Em va donar un bon ensurt amb el seu aspecte abandonat, l'esquena corbada, els vestits negres amb mil capes que la protegien de fred. La Bernadette, la mestresa del colmado, tafanera i bocamoll, ja me n'havia parlat, de l'Elvira. La pobra -deien les males llengües- havia perdut la xaveta en perdre el marit i des de llavors es creia bruixa i pitonisa.

Va clavar els seus ulls de fura en els meus, mentre agafava àvidament la meva mà esquerra entre les seves. Semblaven arrels eixorques, dures, aspres. El seu rostre solcat d'arrugues profundes era adust, sever, difícil. Tenia una veu trencada pels milers d'anys que semblava que portés a sobre, i em va somriure amb una ganyota grotesca. Amb aquell xiuxiueig esquerdat va balbucejar una estranya teoria, que un amic –per ser exactes, examic des de fa un parell d'anys– m'havia explicat, sobre la bondat dels anys senars per sobre dels anys parells.
- Et diré la bona fortuna de l'any que comença.
No sé perquè no vaig poder moure'm i em vaig quedar allà palplantada, esperant mil minuts eterns.

Mentre restava paralitzada el cervell em bullia repassant efemèrides de la meva vida i relacionant-los amb l'any en què van passar. Vaig néixer en un any parell i aquesta deu ser la millor notícia de la meva vida i no a l'inrevés. En any parell vaig conèixer l'home amb qui em vaig casar -també en any parell- i en any parell m'hi vaig divorciar; i totes tres notícies eren bones, en el moment en què es van produir. En any senar vaig entrar a la universitat, on vaig viure coses molt bones. En any senar vaig descobrir un nou amor que em va fer sentir viva, als quaranta. En any parell van néixer les meves filles i no puc imaginar millor esdeveniment... El 2008 el balanç va ser nefast i era parell. El 2009 va ser encara pitjor, i era senar. El 2010 va estar l'any de la follia amb un inici formós i engrescador i un final trist i desesperant, i era parell. 2011 s'estrenarà amb un govern de dretes amb dues conselleres jurant el càrrec esmentant l'ajut de Déu. Corren mals temps per al laïcisme i els necessitats.
-Hi veig una mort i una fugida.
La vaig fitar mig segon amb ulls esbatanats païnt el vaticini. Vaig arrabassar-li la mà per recuperar-la i vaig arrencar a córrer carrer amunt. Sense saber per què, em vaig aturar i em vaig girar per mirar-la encara un cop. Una llum refulgent brillava uns metres per sobre del lloc on m'havia predit aquell futur terrible i un monstre horrorós amb dos caps i 6 potes em mirava fixament.



N'estic segura, m'havia topat amb el dimoni.

_______________

Que tingueu un bon any.
Per part meva tan sols tinc un propòsit per a 2011: recuperar el somriure que m'ha estat arrabassat.

dissabte, 25 de desembre del 2010

Sobreviure el nadal


La Mireia fa dies que sent un estat d'ànim intranquil. Un creixent desassossec que no sap ben bé d'on li ve. Se li fa difícil precisar quan li va començar, però ho ha percebut des de fa cosa d'un mes, i no s'ho acaba d'explicar. Quan surt de la feina és ja fosc, els ulls li fan pampallugues i se sent una mica marejada. Mai no ha entès el perquè de la falera de decorar els carrers amb totes aquelles llumenetes de gust més que dubtós.

Cada dia que passa se sent pitjor. Les cues a les botigues es fan interminables. La gent sembla de més mal humor, cada dia torna sense ni saber com, amb  les mans plenes de bosses a casa. Se sent com un autòmat, moguda per uns fils dirigits per una voluntat aliena, fora d'ella mateixa.

Avui es desperta preveient la que s'espera.


Ja se sap: nadal, estampa feliç, família, cuina, harmonia, regals, felicitat imposada i probablement, la frase desafortunada d'aquell familiar que li arruïna el poc que podia salvar. Farà tot el que s'epera d'ella,  vivint un  acte més de la farsa de la felicitat.


"Sobreposa't. Fes bona cara, mira de somriure i afronta el dia de la forma més lleu possible."

I és això el que farà: somriurà, cuinarà, pararà taula posant motius nadalencs, esperarà els convidats, els petonejarà, n'acceptarà els regals, menjarà, beurà, menjarà, menjarà i, fins i tot, riurà.

Les busques del rellotge semblaran immòbils, avançaran a un ritme lent, com si els fes recança fer córrer el dia familiar de l'any, com si cada segon arrosseguessin una pedra costa amunt, talment com si tractessin d'emular un Sísif qualsevol. 


Per dins, voldrà ser en un altre lloc, somniarà llocs idíl·lics on arraulir-se. Assentirà balancejant amb el cap sense escoltar l'arenga de la tieta. El vestit li tibarà, maleïda tradició de qui res no estrena, res no val. A la sobretaula, seguirà d'esma les converses, amb el cap embotat pel disc de les nadales rovellat que sona per desena vegada al vell CD. El desembre congelat l'amordassa i voldrà cridar, fugir corrents, amagar-se dins l'armari, fer-se invisible. El rabadà la lliga mentre el tiet treu l'havà -l'únic dia de l'any que la dona li permet fumar- i xucla àvidament el fum estussegant. La mare de Déu quan era xiqueta ni somniava el malson que la Mireia hauria de suportar.

Sobreviurem, però.


dimecres, 22 de desembre del 2010

Pau Riba, Pastora, Riell Bulevard i altres artistes no convidats (misteris blogaires)

Entro al blog i m'adono que alguna cosa ha passat. Una pila de nous visitants i pàgines visitades il·lustra el gràfic de la pàgina d'estadístiques.


A primer cop d'ull, no entenc res. És evident que els darrers posts no són cap meravella i més aviat deixen què desitjar, com per generar tant de trànsit. Les ludopaties o la pobresa  no generen tant d'interès i tampoc no he esbombat res personal que provoqui la tafaneria, com ara fa uns mesos, en què vam més que triplicar en nombre visitants en un sol dia.

De sobte, me n'adono.

Fa cosa d'un any, poc més o menys, per aquí el Riell Bulevard ens vam embrancar a parlar, en diversos posts, sobre Pau Riba.


Si no recordo malament, tot va començar un dia que en Lluís va publicar un post sobre la importància del cognom, o més aviat, sobre com sobreposar-se al pes del cognom. D'allà vam enfilar tota una sèrie de posts i comentaris en què ens emplaçàvem, sense que finalment es concretés res, a anar a veure un concert de Pastora.

El que ens hauria agradat era veure un concert intergeneracional que aplegués Pau Riba i Pastora, però, en fi, al final les propostes s'esvaeixen, es fonen i s'escolen com aigua entre els dits. El darrer que en queda de tot allò és un comentari d'en  Jordi de Tiana del passat novembre on m'anunciava un concert al proper mes de març.

Ara de sobte, les visites a aquelles pàgines s'han multiplicat. I totes provenen de recerques a google de les paraules "pau riba", bé "pau riba fills" i d'altres termes similars.

No cal ser una mustela per veure què ha passat. Dilluns, TV3 va emetre el programa El convidat, amb Pau Riba, i segurament el programa ha generat l'interès per saber "més" sobre el personatge. I vet aquí que aquells que es dediquen a googlejar es topen amb aquells vells posts.

Tot plegat em duu a pensar. Tot d'una, d'una forma totalment accidental, una sèrie de gent s'haurà passejat per aquest bulevard. Dubto que tornin, ni que deixin petja. Probablement nosaltres tampoc els en deixarem. Aquests visitants passen silenciosos, de puntetes, no deixen comentaris i el seu rastre és numèric, fred.

El blogs segueixen essent minoritaris i íntims i la televisió és massiva i generalista. I a mi ja m'està bé que sigui així. D'alguna manera, durant aquest parell de dies que dura la cosa, ens devem haver complementat.

I això tampoc no és una mala notícia. Imagino.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Nadal

Fotografia www.lapsusdememoria.com

Caminava depressa per la Plaça Major, pensant en les seves coses, quan un tuf nauseabund li va ofendre les narius i el va treure de les seves cabòries. Una dona d'edat indeterminada, probablement més jove del que el seu aspecte podria fer pensar, arrossegava els peus feixugament. Allò que els cobria havien estat, feia temps, unes sabates llustroses d'home. Ara, massa grosses pel peu que embolcallaven, lligades amb cordills, deixaven en l'aire uns dits ennegrits per la immundícia. Amb passes curtes i coixejants la dona empenyia un carret del Caprabo, brut, ple de bosses de plàstic i cartrons. Els parracs que cobrien el seu cos havien perdut també la lluïssor dels vells dies i ara prenien una varietat imprecisa de marrons, negres i grisos.

- Farà fred aquesta nit, tingueu. - va allargar-li unes monedes.

El va fitar amb ulls emboirats i un somriure desdentegat. Els diners servirien per a una nova dosi d'alcohol a les venes, per sobreviure un nou dia miserable.

- A la meva salut! -va exclamar.

Es va allunyar sense girar-se.

No es va sentir millor, sabia que el gest era influït per les dates en què es trobava. Li dolia haver caigut en aquell acte inútil de caritat cristiana.

A cops de colze, la gent corria adelerada pels carrers de la ciutat, compulsivament entraven a les botigues i en sortien amb els cabassos plens i les targetes buides. Un desfici desaforat s'havia apoderat de tots els habitants.

diumenge, 19 de desembre del 2010

Construir una ciutat del no-res

Em sembla que no descobreixo res si dic que els jocs de facebook són una cosa molt banal i alhora addictiva. Els encarregats del joc -no hem d'oblidar que és un negoci- fan bé la seva feina i no paren de posar una novetat rere l'altra, amb més i més tonteries que t'atrapen i et fan jugar i perdre un munt de temps, per aquí i per allà. Jo, fa cosa d'un any, em vaig enganxar al joc de la granjeta, l'arxiconegut farmville, i encara m'hi trobo jugant.

Fa poc més d'una setmana acaben de treure un nou joc anomentat Cityville. I hores d'ara sembla que ja s'han apuntat a jugar-hi més de 44 milions de persones.

Si ja els valors que es transmeten amb la granjeta em molesten una mica, amb un model basat en el guanya cada cop més, planta cada cop més, fes créixer la teva granja (acompanyat d'un "et regalo cosetes"...) el model de la cityville ja em supera completament: es tracta de "construir" una ciutat on l'objectiu és tenir cada cop més habitants. Allà on a l'inici del joc hi ha un camp amb uns quants arbres, la ccosa acabaràamb gratacels i pisos desomunlas. Es tracta de construir, construir i construir.

El meu malestar va arribar al punt àlgid quan un personatge es vanta de fer negocis a l'estil "antic" i m'encoratja a imitar-lo.

Mira, jo passo. Esdevenir un Bartomeu Muñoz qualsevol, ni que sigui virtual, no entra en els meus plans.
Crec que vaig a blocar l'aplicació. Em desassossega.

Tot d'una, tot em sembla menys banal. Més malintencionat.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Vent del nord


Surrender - Ólöf Arnalds amb Björk

De vegades necessites algunes imatges que t'allunyin de la realitat quotidiana. O bé uns sons que et portin a arraulir-se sota les mantes -millor un edredor nòrdic-. Olor de te calent, d'herbes aromàtiques. Llum d'espelma.

Calidesa.

divendres, 10 de desembre del 2010

Això no és un laberint

Una basta extensió grisa s'estén al nostre davant. Àmplia, immensa, gairebé sembla un llac.


Això no és un laberint. Però es diria que sense previ avís ens han dut al cementiri, un cementiri sense porta que et convidi a entrar, o a quedar-te fora, perquè t'hi trobes dins tot d'una, envoltada de tombes. Símbols de tombes. Símbols de l'horror.

No, això no és cap laberint, és una biblioteca que no recull llibres. No en podràs llegir cap però si poses la mà sobre el granit tastaràs la sabiesa perduda i se't gelarà el cor. Ets a una biblioteca de memòries i vides humanes anònimes.

Això no és un laberint. Veig la sortida. Puc aconseguir-la sense problemes, tan sols cal que continuï caminant en línia recta i podré sortir. I no obstant, les passes em conviden a trencar camins, a perdre'm entre les tombes que em doblen l'alçada, a caminar fent zigazagues. Em perdo. Em topo amb altres ànimes que, com la meva, travessen desconcertades els carrers minúsculs, girant a tort i a dret. Sembla que es busquin. Que busquin alguna cosa sense trobar-la.


Ja és fosca nit. Giro i torno a girar. Ara ja sóc al laberint. Els blocs creixen, creixen i m'empetiteixen i ja no són tombes, no sé què són. M'atemoritzen.

Estic sola. Els altres potser ja són fora. Giro a la dreta. A l'esquerra.

- Això no és un laberint- em dic.

Els passadissos amaguen secrets obscurs. Els llums del carrer semblen llunyans. Inabastables.


Sento un frec darrere meu. Una ombra dins l'ombra que fuig entre els blocs de granit. Fuig? O em persegueix?

S'abat sobre meu. Fujo, corro. El terra és irregular un crit surt de la gola. Em torço el peu. On són els altres?

Sento l'alè a la nuca. Gairebé ja sento la queixalada del vampir. O el pes de la història.

diumenge, 5 de desembre del 2010

El resultat del joc a la 1.TBfC

Gràcies a tots els que heu participat fent una elucubració o altra en la proposta de joc que us vam der de forma conjunta tots els de la 1.TBfC, dimecres passat.

Sembla que ha arribat el moment de fer públic l'autor del text que em va tocar a mi:

Joan de Cops de ploma

L'heu endevinat?

divendres, 3 de desembre del 2010

Abducció?

- Mama, vine al meu costat! Mira els dibuixos que t'he fet. Me'n fas un, tu?

Em mira amb ulls amorosos i aquells sis anys de somriure seductor. No li puc dir que no. Amb un sospir agafo els llapis staedtler aquarelables disposada a tot.

- I què vols que dibuixi?

El que tu vulguis, mama... El que tu vulguis, com si fos tan fàcil a una ment tan poc creativa com la meva llençar-se a fer un dibuix. 

Entre tots els llapis agafo un color, a l'atzar, i em poso a dibuixar. Em deixo endur per la intuició i deixo la ment en blanc. Traço línies, sense saber què estic dibuixant. Quan acabo, em queda aquest resultat ambigu.


- Un senyor!- la meva filla es guarda el dibuix, cofoia i contenta, mentre a mi m'entra un desassossec ampli, inabastable.

Un senyor. Sí, però verd. Un senyor amb barret. O potser no sigui ben bé un barret. Potser és un casc protector. No ho sé, diria que també podria ser un ésser amb el cap quadrat i que els apèndix que li surten són, potser, una mena d'antenes. Ben mirat, no sembla ben bé humà. Té tan sols un braç, estès endavant i allà on hi hauria d'haver una mà hi ha un bulb, acabat en forma rodona, com si hi dugués un micròfon. O com si enlloc d'una mà tingués una altra mena d'apèndix. Sembla apressat. Com si alguna cosa terrible l'empaités. Cap a on va?

Perquè l'he dibuixat? Què m'ha portat a aquesta figura? Què representa en realitat? Com és que m'és familiar i, no obstant, no la identifico?


Dormo intranquil·la. En els vapors dels somnis veig llums verdes (què són, què signifiquen?), també cares rialleres, abrics, bufandes, una mena de llar de foc. Un moment feliç. On sóc realment?

Quan em desperto, encara a les hores menudes, se m'apareix una imatge sobtada entre núvols. Un coet. No, una nau. Una nau extraterrestre, sens dubte.


Al migdia em trobo amb un amic i li explico com em sento: el dibuix improvisat, el somni, les estranyes sensacions viscudes. Em mira sorneta.

- Tot això no té res d' estrany. L'homenet no és altre que l'ampelmann dels semàfors de Berlin, la llar de foc estava a l'hotel, tu mateixa m'ho vas explicar, les cares rialleres són dels blogaires participants...

Me'l miro perplexa i li dic que no m'expliqui històries. Jo no he estat mai a Berlin, les cares rialleres no les havia vistes mai abans, la llar de foc no era real, sinó una televisió... Estic segura que res d'això té una explicació raonable.

Ras i curt, n'estic segura, m 'han abduït i una nau m'ha transportat a l'espai interestelar. Alguna cosa els deu haver fallat a aquests extraterrestres en el procés d'esborrar-me la memòria.

Tans sols així s'explica el sentiment de benestar que m'acompanya.

dimecres, 1 de desembre del 2010

El joc blogaire de la 1.TBfC


Els antecedents:
Amb motiu de la 1.TBfC en Ferran ens va reptar a escriure un text que inclogués vuit de les deu paraules següents: cervesa (o birra), blog, ET, brúixola, U-Bahn (o S-Bahn), somni, Marshmallow, rellotge de paret, loteria, alcalde.
Un cop escrit, l'hi havíem d'enviar; i en Ferran, després de fer una bona barreja, ens en retornava un, sense dir-nos-en l'autor.

El joc:
A Berlin: Declamar el text en públic. Endevinar qui n'era l'autor. Encertar-lo.

A la tornada, el repte:
Tots els blogaires participants publiquem avui el text que ens va tocar. Us convidem a fer com nosaltres i endevinar qui n'és l'autor entre aquests: Sànset , Utnoa, Nur, Rita, kika, Lluïsa, Francesca, Joan, Mar o DooMMaster.

Podeu deixar les vostres elucubracions en forma de comentaris.

Termini:
Teniu temps fins el diumenge 5 de desembre de 2010, dia en què farem públic l'autor o autora.

I finalment, el text que em va tocar a mi:

AUCA DE LA 1.TBfC

Anem cap a Berlín a capejar el fred,
una cervesa calenta per matar la set.
Fred de novembre, text de vuit de deu,
Som gent de bloc, vés què us penseu.

Hi faltarà l’ET, però no pas la resta,
la trobada blocaire serà la nostra festa.
I a manca de brúixola, bé tindrem l’U-Bahn
per seguir-li la petja a l’amic Ferran.

En uns dies de somni muntarem bon enrenou,
a la capital alemanya amb la nostra Marshmalów
Poti-poti de cultures, esquitx de talent ocult
i una mica de gresca per escalfar-nos el cul.

Quan haguem desvirtualitzat els avatars i el vi,
el rellotge de paret serà qui marqui la fi,
i en aquesta loteria que tots haurem guanyat
hauran nascut nous llaços d’allò que en diuen amistat.

Aquesta és la nostra auca, i no pas la de l’alcalde
perquè la trobada blocaire potser als polítics escalda,
que enmig de la gentada podem semblar cridòria,
però no som res més que, en la varietat, concòrdia.


Passeu-vos-ho bé!

dilluns, 29 de novembre del 2010

What a difference a week-end made...

Els resultats electorals de diumenge em deixen en un estat depressiu. El tomb a la dreta em fa pensar que no entenc la societat en què vivim. Mai no he entès que qui ens ha ficat a la crisi ens ajudi a fer-nos-en sortir. No, no és que els sondejos fessin pensar res al contrari, però això no treu que esperés -dec ser optimista de mena- el panorama menys lamentable...

En fi, està clar que formo part d'una minoria i em desassossega que idees clarament feixistes hagin incrementat vots o s'hagin quedat ben just a les portes del parlament. M'entristeixo i no hi vull pensar.

Així que em concentro en els records positius del cap de setmana. Aviat hi haurà les cròniques i les contracròniques. I jo vaig pensant en les vivències i m'entretinc a imaginar com enfoco jo els meus posts...

De moment, vaig fent boca:





Dedicat als amics blogaires que ens hem trobat a Berlin a la 1.TBfC.

Digueu-me exagerada.

dijous, 25 de novembre del 2010

Check list

El dimoni de les llistes també m'atrapa. A mi, que les odio.
Així, m'hi rendeixo sense oposar resistència i faig  la llista de coses que cal emportar-me:


  • Un tabard (botonat) de plomes. Prestat. Per cert, gràcies.


  • Les targetes d'embarcamant, no fos cas que em quedi a terra.

  • La càmera, per poder immortalitzar aquests moments històrics (i em pregunto: tots els moments...no són històrics?).

  • Es preveuen temperatures "zota zero": millor anar preparat.


  • El mínim per rentar-se les dents i poder-se pentinar.


  • Roba diversa: prevec unes quantes capes.


  • No se sap mai si trobarem una wi-fi disponible.


  • Uns calerons, es veu que la visa no s'estila.


  • El repte: tot s'ha d'entaforar en aquesta motxilla...


  • Una etiqueta.

  • Botes (afegides a última hora gràcies a l'Aris).

  • paraigua (afegitó de la Utnoa).

Falta res? Sí, hi faltes tu.

Nosaltres ja hi som. O gairebé.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Urnes buides o plenes



Som uns quants els que anem a Berlin, a participar en la 1TBfC. En Ferran va iniciar la convocatòria allà per Sant Joan, i jo m'hi vaig afegir a l'estiu. Més endavant es va concretar el dia de les eleccions i per primer cop he hagut de votar per correu. Sóc de les que penso que cal anar a votar. Més que com un dret jo m'ho miro com un deure ciutadà. Malgrat els desconcerts, els despropòsits i les decepcions, segueixo pensant que la democràcia és el menys dolent dels sistemes, i que cal exercir el dret-deure a vot.

Anar a votar és un signe de respecte per nosaltres mateixos i pels d'anys de lluita que els nostres pares i avis van patir, aquells qui no van poder dir la seva durant molts i molts anys, simplement perquè vivien en una dictadura.

Algú em podrà dir que en realitat és una partitocràcia i no els ho negaré, però mentre el vot en blanc i l'abstenció no tinguin un pes "real" en la representació parlamentària em temo que no anar a votar o votar en blanc és deixar que triïn els altres per mi. És llançar el meu vot a les escombreries.

He votat per correu. I he votat Iniciativa. No és que estigui plenament convençuda, és clar. En el món en què vivim res és evident, però com a mínim sento que són una mica seriosos, que les coses que plantegen són raonables. Que no s'han submergit en el circ mediàtic dels altres.

Al marge, sense poder evitar-ho, veig els anuncis absolutament delirants d'uns i altres. No puc entendre l'ús del sexe de forma tan barroera -i no és perquè jo sigui especialment recatada-, com tampoc puc entendre l'ús xenòfob de la immigració. I respecte l'electorat, tampoc entenc que algú pensi que la dreta, que és qui ens ha posat en aquesta crisi, sigui l'opció que ens n'ha de treure.

En fi, jo ja ho he decidit i ja he votat, així que no cal que em trenqui les banyes... però a voltes costa d'entendre la societat en què vius.

dijous, 18 de novembre del 2010

Els laberints naturals


No surto del laberint en què alguns diuen que no m'he ficat. Decideixo no buscar encara la sortida sinó entrebancar-m'hi una mica més.  Entrar-hi, perdre-m'hi. O trobar-m'hi.

Estirada al llit penso en un apunt... segueixo un laberint unicursal? Em fico en laberints amb mil camins? M'enfilo a vista d'ocell i miro els dibuixos laberíntics?

Penso en els comentaris al meu post anterior, alguns neguen que hagi entrat al laberint, d'altres en canvi han vist el joc de miralls. En Lluís em repta a buscar un nou laberint i respondre la pregunta de si Ramon Cabrera va ser o no vampiritzat per Onofre de Dip. Obro Les histories naturals a l'atzar, el fullejo. Vaig endavant i enrere... mentre Antoni de Montpalau persegueix amb obstinació el seu fugisser objectiu, descobreixo (re-descobreixo):

“El nostre protagonista clavà de seguida la seva mirada en el rostre pàl·lid, realment impressionant, de Cabrera. Veié els dos foradets a la gorja.
[...]
-    No, general, vaig a la percaça d'un vampir, en seguiment d'Onofre de Dip[...]. El mateix que amb diabòlica constància, us inocula el seu mal”

El paper de Montpalau no em sembla el d’aquell qui està dins d’un laberint. Montpalau és cridat pel monstre, pel minotaure-vampir Onofre de Dip qui en realitat, el necessita per ser extret del laberint. La seva presó eterna. Onofre adopta el doble paper de monstre i d’Ariadna a l’inversa, des de dins del laberint traça el fil que durà el protagonista fins a l’interior.

M'endormisco.  Somnio una cova. Heus ací que he trobat el laberint natural subterrani... La cova, l'avenc, com a laberint primigeni i natural, plena de racons perdedors on res no pot orientar-te, perquè no hi ha la llum del sol. No hi ha nord ni sud, no hi ha molsa. Ets tu i les parets, i la teva perícia, dins d'aquesta cova-laberint.


Obro els ulls, agafo el llibre de nou. On era? On era?

“Després de breus moments, durant els quals estudià la boca tenebrosa, Montpalau s'ajustà ben ajustat el copalta, necessari per a les humitats de l'avenc i amb una forta corda enrotllada a la cintura, descendí amb cautela, il·luminant-se amb una llanterna sorda. El mateix feren els seus amics”

Després en Girbén ens parla de laberints irrespirables, de coves subterrànies. Perucho m'ha dut a la cova. I Foravial hi ha afegit l'aigua. Miralls que s'emmirallen dins la cova.

Agafo aire i em submergeixo. Em sembla sentir un arpegi mineral. Ves que no em quedi petrificada.


Nota al marge: He decidit anar a visitar l'exposició del CCCB aquest cap de setmana. 
Si algú està interessat o interessada a acompanyar-m'hi que m'escrigui a emesalles@gmail.com

dimarts, 16 de novembre del 2010

Laberints serendípics (Jung i Perucho es confabulen)


Vet aquí que volia afegir-me a l'ofensiva blogaire sobre els laberints que va llençar Maite Mas, en companyia de Jordi Girbén, la setmana passada.

Així, disposada a saber una mica més i intentar parlar dels laberints amb propietat, recerco i busco per la xarxa. M'embolico a clicar enllaços, marxo per la tangent, torno i em capgiro i ja sóc a tres o quatre graus de distància, miro un enllaç interessant i d'aquí me'n vaig allà. Funciono per serendípia.

I, de sobte, el laberint dels webs i dels blogs em porta a un enllaç que em sobta. Com he anat a parar aquí? No ho sabria dir. El cas és que em trobo a l'operació Cabrinetty, un blog relativament recent que recull informació de les guerres carlines i en difon articles, bibliografia i imatges amb l'objectiu de restablir l'estàtua de Josep Cabrinetty a Puigcerdà, a la Cerdanya.

M'hi entretinc. El web recull articles sobre els fets històrics de les tres guerres carlines. La sincronicitat de Carl Jung em remet sense remei a la lectura de Les històries naturals que la biblioteca Joan Triadú de Vic té en marxa per aquest mes de novembre, i em porta a les sinergies blogaires sobre Joan Perucho que de casa al club i mil dimonis estan realitzant aquests dies. En algun punt del text del blog de l'operació Cabrinetty em trobo ni més ni menys a en Ramon de Cabrera, tot i que Cabrinetty -crec- no apareix a l'obra peruchiana, cronològicament anterior als fets que ell protagonitza...

Però tot això m'interesa poc. En realitat el que em deixa perplexa és que jo buscava coses sobre els laberints. Em repeteixo la pregunta, consternada: com hi he anat a parar? He obert finestres i pestanyes i n'he tancat d'altres. L'encreuament d'enllaços i finestres noves obertes em fa molt difícil desfer el camí traçat. Desproveïda del fil d'Ariadna, m'he perdut pel laberint i he trobat una sortida inesperada.

I ara no sé què dir. No sé si he parlat de laberints, de Puigcerdà, de Vic, de Joan Perucho, de Ramon Cabrera, Cabrinetty o de les guerres carlines. Potser de tot plegat una mica.

dijous, 11 de novembre del 2010

Un ball a Istambul



El viatger -la viatgera, en aquest cas- arriba a Istambul i tan sols té dos dies per visitar la ciutat. Conscient que són clarament insuficients, renuncia a copsar-ne la veritable essència. Conscient que la seva visió serà la de turista, es deixarà bressolar pel batec rítmic dels carrers i les visites tòpiques als monuments. En una altra ocasió se submergirà en les seves profunditats veritables. Ara, no.

Sola, passeja pels palaus majestuosos del Soldà. Abocat al corn d'or i el Bòrfor, Topcapi , l'enorme complex d'edificis que el constitueix la transporta a una altra època, gairebé a una altra dimensió. Grandesa luxosa i luxuriosa.

Un dels tresors que conserva Topcapi són les seves miniatures. Detallistes i sorprenents. I que durant segles seguien més o menys les mateixes pautes, coloristes, sense perspectiva, superposant escenes impossibles...

 Iskandar at the Ka'ba Nizami, Khamsa.
Safavid Shiraz, 1534.

De sobte al segle XV,  i per un parèntesi molt breu, tot canvia. Sota influència oriental, apareix Siyah Qalem i la realitat pren volum. La llegenda s'amaga darrere el nom. Va ser un sol pintor? O una escola influida per una tendència? La signatura sota el nom de Mehmed Siyah Qalem (o Kalem) sembla indicar que parlem d'una sola persona. I no obstant, el significat "llapis negre" o "tinta negra" apunta directament a la tècnica emprada... va ser un pseudònim? O una escola?


Les imatges es tornen fantàstiques. Els dracs lluiten entre ells.



El dimonis apareixen i fan un ball.


I no obstant, tot plegat és un somni.
La viatgera mai no ha vist Topcapi.
Però està segura d'haver ballat amb el dimonis del quadre.

 

dimarts, 9 de novembre del 2010

Vidre

El vidre és un material sorprenent. Té aparença sòlida, semblant al cristall i, no obstant, no hi té res a veure. En canvi, vist d'aprop -prou a prop com per necessitar un microscopi- més aviat es comporta com un líquid... amorf, reflecteix la llum... un líquid en estat sòlid. Fruit d'una fusió de diversos elements, el vidre és un element complex: alquímia de sílice, òxid de sodi i òxid de calci....

Als seus orígens, se'l considerava gairebé una pedra preciosa...
Amb el temps la tècnica per domesticar-lo es va estendre a tot tipus d'usos... des d'artesanals a més industrials.



El vidre té molts atributs: resistent, flexible, refractari i reflactant, enlluernador... fràgil.


Quan un vidre s'esberla, mai no es pot reconstruir.
Cal fondre'l de nou.
Com les persones.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Darrera hora: Crema la sagrada família

Foto: agència EMG

No m'ho puc creure. Llegeixo pels blogs i els webs de notícies -els qui em llegiu ja deveu saber que no tinc televisió-, i em topo amb la notícia del dia: la sagrada família està en flames.

Les informacions són confuses, hores d'ara. Aparentment mentre Benet XVI consagrava el temple s'ha produït una gran deflagració seguida d'un incendi de grans proporcions. Diverses dotacions de bombers han acudit ràpidament a la zona però sembla que hores d'ara l'incendi és lluny de poder ser controlat. Es desconeix el nombre de víctimes i tampoc no se sap si el Sant Pare s'ha vist afectat per l'explosió. Tota la zona està coberta d'un fum espès i unes flames de prop de vint metres d'alçada.

Poc abans de l'explosió, els mossos d'esquadra han rebut  una trucada en què el grup "Anarquia! seguim en lluita",  fins ara desconegut, s'ha atribuït l'atemptat.

Ni en els meus somnis més delirants no em podia imaginar que just el dia de la cara i indesitjable visita papal, retornaríem al bàndol anarquista especialitzat en cremar esglésies.  Ves per on, tothom preocupat per la tuneladora de l'AVE i resulta que finalment el temple es veurà malmès, però per altres circumstàncies. La imatge és terrible, si pensem en les persones que hi ha dins. Però alhora, tan bella!



dimarts, 2 de novembre del 2010

Nit d'ànimes

Just en l'equinocci de tardor, quan els dies empetiteixen, les fulles cauen dels arbres i tot sembla morir una mica, des de temps ancestrals se celebra el dia dels difunts. La religió catòlica, fagocitadora de les tradicions populars prèvies, va fixar al santoral tal dia com avui, 2 de novembre, com a dia dels fidels difunts. Per més que els nordamericans hagin pervertit la festa convertint-la en un carnaval, el Halloween té un orígen antic: els irlandesos van exportar la seva festa d'origen cèltic, el Samhain, la qual té una antiguitat superior als 2000 anys. Sembla però que trobem celebracions similars entre els romans i altres cultures. Intueixo que el culte als morts ve de l'època dels nostres avantpassats neandertals...

Fa dos dies passejava per Puigcerdà i pels carrers passejaven amb mi uns éssers fantasmagòrics. El Grup de recerca de la Cerdanya va recuperar l'any passat la nit d'ànimes. Diversos personatges espantanens de la zona tornen del món dels morts aquesta nit. Són en Rosegacebes, en Camunya, el Banya verda, la Nit de Meranges, en Papassa, en Jan de Gel i la temuda Mort, amb la seva dalla gravada amb la seva inscripció Nemini parco: no perdono ningú. Els seguim una estona a una distància prudencial. Prou a prop per sentir la seva presència -i algun que altre ensurt- prou lluny per evitar que se'ns enduguin a les tenebres. Al cap i a la fi aquesta nit és la que diuen que les portes de l'inframon resten obertes... Així, més val ser prudents i no perdre de vista uns esperits com aquests. Ara, no puc deixar escapar una ocasió com aquesta: els faig fotografies. Per fi puc comptar amb imatges d'esperits reals amb que il·lustrar un post de fantasmes autèntics.

En arribar a casa agafo la càmera i reviso les fotografies que he fet. No ho puc entendre. El flaix s'ha disparat. N'estic segura. I d'altra banda els carrers estaven prou il·lumitats. Si més no les imatges haurien de sortir borroses, però en canvi un seguit d'imatges negres m'apareixen a la pantalla. Tan sols en una de les moltes que he disparat, hi apareix un misteriós fanal:


Em dic que les ànimes, ni que sigui la nit que retornen de l'inframón no volen ser pertorbades ni captades per aparells electrònics. Sento un alè al clatell, mentre les miro, i un xiuxiueig gèlid a la orella, estic segura que és la veu d'en Camunyes que habita a les golfes i als terrats de les cases -ni dins de casa pots estar ben segur-. Sense cap mena de dubte es mofa de mi:

- Fes-te fotre!

dijous, 28 d’octubre del 2010

La Marie troba la seva ombra

En Pierre va deixar-se caure panteixant sobre la primera cadira que va trobar. Respirava feixuc i amb els ulls esbatanats balancejava el cap en un moviment rítmic, com si aquella repetició el pogués rescatar d'allà on els seus pensaments el tenien atrapat.

Havent dinat, havia fet allò que feia cada dimarts: agafar l'aixadeta i dirigir els seus passos al cementiri del poble. Aquesta era una de les seves col·laboracions a la comunitat: el cementiri feia goig de veure, ni una sola mala herba no hi creixia.


En arribar, alguna cosa no era com sempre i el va sobtar aquest sentiment imprevist en un lloc tan etern i aparentment immutable. A primer cop d'ull no va saber dir de què es tractava. Finalment, ho va veure. Un farcell. No, un vestit, i alguna cosa més que l'acompanyava, una cartera, i una càmera de fer fotos. Qui es podia haver deixat aquells objectes personals i valuosos al bell mig del cementiri?

Va joguinejar amb la càmera i diferents instantànies del poble se li aparegueren a la pantalleta, els banys, un carrer, l'església. Va arribar a la darrera foto i va apagar la càmera. I va agafar tot allò disposar a portar-ho l'endemà a la gendarmerie. Potser algú ho reclamaria.


De camí de casa es va sentir desassossegat i cada cop més intranquil. En arribar va tornar a mirar la pila d'objectes que havia deixat sobre la taula. Va obrir la cartera. Contenia algunes monedes, bitllets, targetes de crèdit, un DNI espanyol a nom de Maria Colomer, de 47 anys que residia a Barcelona, l'adreça completa, això era bona cosa, ho podrien tornar tot. Va tornar a agafar la càmera i en arribar a la darrera foto es va adonar que abans no l'havia mirada amb prou detall. Aterrit va saber que una cosa dramàtica i terrible havia passat allà al cementiri.


Tot lligava, i la darrera imatge era el testimoni mut i previ a allò que s'esdevingué. Mai podria retornar aquella documentació. I el pitjor de tot: no ho podria explicar a ningú, perquè ningú no el creuria.

La Marie havia retrobat la seva ombra. La Maria l'havia perduda.


Amb aquest post faig allò no molt elegant de matar dos ocells d'un tret: celebrar el dia dels difunts, tan adeqüat en aquestes dates, i complir la promesa esbojarrada que vaig fer a mil dimonis sobre que faria un relat sobre les ombres.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Etiquetes vivencials

Un bon dia arribes al món. Has pasat nou mesos protegit flotant en el líquid que et donava un cert aire d'ingravidesa fictícia.

Arribes nu, net d'atributs.


De mica en mica, et classifiquen. Ets el rei. O bé la princesa. Ets l'alegria de la casa. Ets fort. Intel·ligent. Xerraire. Riallera. Tendra. Dolça. Ets sorollós, impacient, rondinaire. Ets meticulós. Desendreçada. Ets una artista. Ets calculadora, perquè se't donen bé les mates. Ets llest, perquè treus bones notes. O treballadora, perquè t'hi esforces. Ets empollón. Ets racional. Ets reflexiva. Ets tonto, perquè no te'n surts. Ets això i allò.


Aquests adjectius, que poden ser certs o no, et marquen, et configuren. Te'ls acabes creient, de tant com els has sentit des de petita.  Segons aquests adjectius sóc una persona alegre, jovial -el meu riure sorollós crec que ajuda a difondre aquesta imatge-. Era estudiosa. Desendreçada. Però també calculadora. Pragmàtica. Racional. Cartesiana. D'acord amb aquests paràmetres, sembla que funciono amb la part esquerra del cervell, aquella que domina la raó i el pragmatisme. Sóc una persona racional! - em dic-. No, no sóc creativa, no veus que sóc nul·la quan intento fer cap mena de dibuix?

Un amic em diu que això no és cert. Que dec viure d'alguna etiqueta imposada artificialment. Que no sóc racional, sinó emotiva. I em sorprenc. Sóc emotiva?

Fa temps, vaig rebre al meu email la imatge d'una noia girant. El text que l'acompanyava deia que si la veies girar en una banda o l'altra significava que estaves fent servir una o altra part del cervell. Jo vaig veure-la i em va semblar que refermava la meva idea que era racional. Que feia servir en primer lloc la part esquerra, la racional.

La noia que giravolta corre per la xarxa.
Sembla que ens diu  quina part del cervell estem utilitzant

Ara rebusco la imatge. La veig com llavors: sempre, al primer cop d'ull quan la miro, gira en la direcció de les agulles del rellotge. Tan sols si faig un esforç la veig girar cap a l'altra banda. Rellegeixo les interpretacions. Anava ben errada: si gira en el sentit de les agulles és perquè utilitzo la part creativa del cervell. Em quedo perplexa. No sé quina fiabilitat deuen tenir aquesta mena de coses. Però, si són certs, aquests tests deuen indicar una tendència.

Sóc creativa i intuïtiva, doncs? M'he estar creient una etiqueta artificial que m'ha condicionat durant tota la vida?

Aclariment: l'enfoc sexista dels adjectius emprats a l'inici és del tot intencionat.

divendres, 22 d’octubre del 2010

Educar i passar el mort. L'escola i els mestres


Parlar d'educació significa parlar de pares, com vaig fer fa uns dies. Però també significa parlar de mestres, de monitors, d'escola.  Els nostres fills passen bona part de la seva jornada a l'escola i la influència de tots els que hi intervenen és també molt important.

Fa anys la figura del mestre era inqüestionable. Ara, no para de qüestionar-se. Als matins del Cuní no paren d'entretenir-s'hi. Els arguments són prou extesos i coneguts, no cal fer-ne molt d'esment: els mestres es peguen la gran vida, treballen menys hores, tenen dos mesos de vacances -què dic dos, tres!-, i a sobre s'expolsen el mort quan es tracta de l'educació del meu fill.

Tot és tant tòpic com aquell qui diu que tots els pares deixen aparcats els seus fills a l'escola. 

Si haig de ser sincera i penso en els mestres i les mestres que han tingut les meves filles, penso que, o bé jo estic de sort, o bé la imatge que es vol projectar els mestres és del tot falsa. M'he trobat amb persones responsables, que saben el que es porten entre mans. Saben quines són les seves responsabilitats. I no dubten a posar en comú els problemes amb què es poden trobar.

Vaig decidir portar les meves filles a l'escola pública i n'estic molt satisfeta. Tot i que haig de dir que l'evolució que porta no és molt afalagadora. En les darreres reunions he contemplat uns mestres que segueixen intentant fer el que poden, però els manquen els mitjans. No saben quina cara posar quan intenten explicar que aquest any els han tret mestres de suport i els grups d'anglès ja no es podran fer amb mig grup, tan sols una de les dues hores i el mateix ens repeteixen a mitja veu quan intenten parlar de l'atenció a la diversitat. L'any passat la psicopedagoga venia 3 dies a la setmana, ara tan sols 1. I encara diuen... però a l'hora del pati si algun nen -dels menys "desfavorits"- té alguna necessitat, jo els encoratjo a que en parlem.  El context és cada cop més advers i percebs que l'escola ha intentat fer mans  i mànegues amb els mitjans retallats de què disposa. Els mestres interins la passen magra per poder aconseguir una plaça, i al mateix temps els nostres fills reben una pitjor educació.

Quan arriba el final de la reunió, amb la boca petita ens diuen que el claustre de professors ha decidit que les sortides es faran tan sols de migdia, però no si representa un dia sencer. Sincerament, els entenc i m'hi solidaritzo. L'administració no pot pretendre que la retallada de mitjans es resolgui tan sols amb dedicació i hores extres no remunerades. Arriba un punt que vols donar i donar, que ets responsable, però que s'ha de dir prou. Jo no tinc res a veure amb la docència, però com a  mare percebo què els està passant. I em revolta que es jugui així amb el futur.

Entenc que estem en una situació de crisi. Però segueixo sense entendre perquè sempre ens carreguem allò que és important de debò: l'ensenyament dels nostres fills, la sanitat, l'atenció social.
Related Posts with Thumbnails