dimarts, 30 de desembre del 2008

La màgia de les coses senzilles: Cerdanya

La màgia de les coses senzilles
em retorna el mes de juny,
el sol de primavera escalfant-nos
la pell,
allà a la Cerdanya,
on la gespa creixia esvalotada.

La màgia de les coses senzilles
ens va portar la tendresa
allà arraulits, al sofà,
mentre respiràvem i dormíen,
i ens abraçàvem.

La màgia de les coses senzilles
ens va deixar viure la pau,
la dolça pau,
de l'amor acabat de descobrir.

Vam ser tot u,
aquella tarda,
al sofà, allà adormits.

En un instant mirífic.


diumenge, 28 de desembre del 2008

Ja no és Nadal a Gaza

Xiulen els missils.
Cauen les bombes.
Ja no es nadal a Gaza.

Volen els avions.
Cau la runa.
Ja no és nadal a Gaza.

Moren 200 persones.
Moren infants.
Ja no és nadal a Gaza.

800 homes ferits,
dones ferides, nens ferits.
Ja no és nadal a Gaza.

Israel es defensa.
Hamas ataca.
Ja no és nadal a Gaza.

Tots som culpables.
Sempre perden els mateixos.
Ja no és nadal a Gaza.




foto: efe

dijous, 25 de desembre del 2008

Esperit nadalenc

El tan "lloat" esperit nadalenc no tenia, a 24 de desembre, molts adeptes en les grans superfícies comercials. O sí.

En una d'aquestes superfícies he fet algunes compres nadalenques i he hagut d'anar al servei d'informació perquè em lliurin un dels paquets que he pagat "religiosament" -millor dit, amb targeta de crèdit-.

Just al meu costat hi ha un d'aquells espais amb rotlles de paper d'embolicar, celo i tisores, destinats a embolicar-se regals un mateix.
Mentre espero, sento unes veus que s'alcen sobre el murmuri de la resta.
Una senyora, espavilada ella, demana poder "agafar" el paper, atès que els que es dediquen a embolicar els paquets "in situ" s'hi estan una eternitat. I sense masses contemplacions decideix que ja té l'autorització expressa de la resta de la cua i es posa a enrotllar metres i metres de paper. Un senyor que ja havia mostrat la seva disconformitat alça la veu en senyal de protesta:

- Senyora!! Posi's a la cua, com tothom, i si s'ha d'esperar, s'espera!
- I per què?, si només agafo una mica de paper, per què he d'esperar que tothom faci toooooots els paquets, vol explicar-m'ho?
Els uns i els altres van prenent posicions alguns -pocs- per la senyora, la majoria perquè es respecti la cua.

Entretant en un dels rotlles s'acaba el paper i es desferma el "mal rotllo":
- Senyora!! Vostè s'emportarà tot el paper i no ens en quedarà per nosaltres!
- No exageri! Veu? ja venen a canviar-lo... - dit de pas, el canvien perquè mentre jo esperava el meu paquet contemplant l'escena entre astorada i enriolada, he avisat un treballador que el rotlle s'havia acabat i ell, molt diligent, l'ha canviat en menys d'un minut.

El volum i el to dels dos bàndols va augmentant de nivell, tant, que una altra treballadora es veu obligada a intervenir i posar pau.

Em somric i dic: sí senyor! això és l'esperit nadalenc i el demés són bestieses!

Dec estar de bon humor, o de millor humor que la gent que m'envolta. O com que sé a què vaig, m'ho prenc amb més calma. No nego que no els falti raó a l'hora d'emprenyar-se. Probablement tots dos en tenien, de raó. L'un i l'altra. Però en un dia com avui on tothom està nerviós i apressat, potser que ens prenguem les coses amb més "filosofia", que en aquest cas vol dir amb més optimisme i màniga ampla.

En resum: Si vas a comprar en un dia com avui ja saps a què jugues, així que emporta't tres o quatre sacs de paciència i procura repartir bon rotllo. Si no, tens el mal humor -l'esperit nadalenc- garantit.

per Juan Carlos Contreras (http://www.irreverendos.com/?p=2606)

dimecres, 24 de desembre del 2008

Una altra sobre nacionalistes: Víctor Alexandre

En llegir el post d'en Lluís sobre Joel Joan no he pogut evitar pensar en un altre d'aquests nacionalistes independentistes, al qual per raons que no venen al cas vaig veure-m'hi vinculada laboralment en una època de la meva vida: Víctor Alexandre.

Però vaig al gra. Vet aquí perquè m'hi ha fet pensar: L'actoret Joel Joan, després de ser entrevistat pel Víctor Alexandre en un dels seus llibres de temàtica independentista, va patir una mena d'orgasme nacionalista. Feliç d'haver trobat finalment una ànima bessona (amb això ja està tot dit), tots dos van decidir completar l'ejaculació verbal tot escrivint per a la posteritat Despullats. No, no es tracta de cap obra eròticopornogràfica, sinó un diàleg mutu posat en forma de llibre expressant com són els catalans -com creuen ells que són-. Diguem que pretén ser una "obra divulgativa de l'independentisme", per tal que prenguem consciència. Com gairebé totes les que escriu Víctor Alexandre -si sentiu curiositat, aneu a mirar el seu web-.

No m'estranya que al Joel Joan, ja amb l'ego crescudet, se li apugin els fums fins fer-lo arribar a tenir l'ego desfermat. Les floretes que li llença el mateix Víctor són d'allò més al·lucinògenes:

"Als Països Catalans no tenim figures de fama universal com la de Sean Connery, però tenim personalitats que admirem pel seu art, per la seva saviesa o per les seves aptituds. Joel Joan n’és una."

Fins ara estava convençuda que al Víctor li anaven les faldilles, però potser resulta que eren les d'un escocès. I si tan li fa una cosa com altra... m'hi poso una mica de Joel Joan -que per això llueix musculets- i apa som-hi que no ha estat res...

En Víctor no para. No para d'escriure llibres independentistes. El volum i el -gairebé- monotema em resulta malaltís i obsessiu.

Jo em sento catalana, parlo en català i visc en català perquè no veig la meva vida d'una altra manera -aquí-. Potser viuríem millor en una Catalunya independent. O potser no. Hi ha altres coses que ara mateix em treuen el son.
Però allò que no m'agrada del nacionalisme i de l'independentisme és que apel·len a uns sentiments primaris i fàcilment manipulables, propers als que senten els hooligans pels seus equips de futbol. Fora de tota raó.

Darrere d'un tel de pretesa "objectivitat" tot té una mena de regust ben ranci...

dissabte, 20 de desembre del 2008

Ens fem grans...

Ens anem fent grans. Madurem, passem dels quaranta. Revisem allò que hem viscut i, de vegades, en fer-ho ens adonem de tot allò que hem anat perdent pel camí. Sovint ens fem grans i perdem les idees. Sovint ens fem grans, perdem les idees i ni ens n' adonem. Quin sacrilegi.

Potser ens fem més savis, amb l'edat. O potser més estúpids, en perdre les utopies que van guarnir la nostra joventut.
Vam viure somnis i ens els vam cruspir. I potser ens sembla que ja no en queda res d'allò. Que tot està perdut i escapçat, que res no és possible.

I potser ens equivoquem, i seguim fidels, inamovibles, a les nostres idees.

Ens hem fet grans, han passat 25 anys des de l'adolescència. I què fem després d'aquest temps?

Hem vist passar coses, hem estat espectadors, i protagonistes, del final del segle XX. De l'inici del XXI.

I aquí estem.

Hem tingut fills (alguns). Hem escrit llibres (d'altres). Hem treballat amb capullos i amb gent interessant. Hem tingut projectes. Somnis. Hem vist unes esquerres fent reconversions industrials. La caiguda del mur de Berlín. I els cicles: dretes, esquerres, dretes. Al món, a Europa, al països on vivim. Hem patit crisis. Econòmiques, socials, personals. Les hem superat. Les superem.

Seguim aquí. Que no és poc.
Sobrevivim. Que no és poc.
Llegim (seguim llegint). Que no és poc.
Patim. Que no és poc.
Sentim. Que no és poc.
Estimem. Que no és poc.
Vivim. Que no és poc

I somniem.

Que no és poc.

dilluns, 15 de desembre del 2008

Coses d'en PIM de dijous 11 de desembre

Ahir, en un dia de sol esplèndid i fred, vam sortir de Sant Just amb nervis cap a Barcelona on teníem una trobada d’obres al carrer Sicília, al petit pis que una empresa ens està reformant.

Trobada doncs, i encaixada de mans entre el gerent, Jordi, l’arquitecte Maria Rosa, el Fidel i jo, i també amb el Pim, el nostre amic Pim ell també arquitecte, que no se sap per què anomenem Pim quan en realitat es diu Joaquim. Observem el progrés dels treballs, decidim la divisió dels armaris, el tall de la pedra que cobrirà els mobles de la cuina, admirem les aixetes dels lavabos i la llum blavosa i freda dels llums cenitals. En algun moment hi ha nervis, una discusió assenyada entre el nostre amic i el Jordi, com pintar la paret aquí, com tancar el moble allà.

Hi ha una llum perfecta i clara que mulla el terra, les parets i les nostres fesomies. Impressió excel·lent del ritme de treball, dels resultats i de la bona entesa.

Les dues. Enllestim la trobada, noves encaixades, adéus fins l’any que ve. El Pim, el Fidel i jo sortim amb gana cap a un restaurant. El Pim tria entre els dos llocs que li oferim: prefereix el senzill, el no pijo, el que fa menús decents a 10 euros, baixant a mà esquerra pel Passeig de Sant Joan, passat el carrer Aragó: Bonaparte. Decoració dubtosa feta amb reproduccions de quadres de Delacroix amb Napoleó sobre un cavall, Napoleó a la coronació, Napoleó de totes les maneres i de tots els angles però plats diferents i ben preparats.

Seiem al primer pis, a una taula per a tres i ens comencem a relaxar. Triem els plats del menú i tres gerres de cervesa a pressió amb el gas just i l’escuma perfecta i baixa. Parlem.

Li pregunto al Pim si els seus fills se li assemblen, li demano a què es refereix quan parla de colors neutralitzat , l’escolto feliç quan ens parla de la seva nova noia, una Isabel de l’Eixample que pren llet de soja i fa ioga i li encanta tot el que parla d’orient. El Pim somriu, beu i menja amb calma fruint de la paella senzilla i del salmó sucós. Ens mira, ens escolta. Es queixa de les seves articulacions que ja tenen 62 anys. Ens diu que vol anar a Andalucia per Nadal, fer un tomb per Almeria i Còrdova. La seva veu gruixuda ressalta a la sala, omple l’espai i l’eixampla. Té els cabells i la barba blancs d’un color clar que li dóna alguna mena d’elegància gratuïta. Està content perquè ha deixat de prendre pastilles i perquè la Isabel el cuida.

Les quatre i pleguem. Encara em fa un dibuix sobre els colors neutralitzats perquè vol que l’entengui. Parlem tots tres de trobades futures. Pago. Sortim Passeig de Sant Joan amunt. El deixem, el Fidel i jo, a l’alçada de Diagonal: nosaltres agafem el metro i ell el cotxe que té aparcat per tornar a Blanes, d’on és fill. Dóna la mà forta i sincera al Fidel i, a mi, em fa dos petons igualment sincers. Li diem adéu mirant-lo a la cara que somriu d’alguna mena de goig quotidià.

Quarts d’onze i ens truquen per telèfon: el Pim ha mort al voltant de les cinc a Calella, accident de cotxe, mort a l’acte, s’ha encastat dret contra un camió.

Com pot ser que la llum extraordinària del dia no m’hagi alertat que aquelles eren les seves darreres hores, els seus darrers petons, les darreres mirades i queixalades, els últims records, les últimes passes, trucades darreres, últims escrits, croquis finals. Hi havia tant encara per construir i explicar amb ell, ahir, 11 de desembre.

Angelina

dissabte, 13 de desembre del 2008

Pregunta abans d'anar a dormir

La meva filla gran, de 8 anys, llegeix un conte, i jo una novel·la.

En un moment donat aixeca el cap del llibre i em pregunta:

- Mama, què vol dir "pecat"?

Em quedo paralitzada. Li haig de donar una resposta senzilla i sense explicacions supèrflues i innecessàries.
Després de rumiar un segon de m'acut simplement una definició:

- Una cosa mal feta.

I no li dono més voltes. Ella torna a la seva lectura i jo faig veure que llegeixo. Però em fa reflexionar.

D'una banda penso que potser hauria de saber què és pecat des d'un punt de vista religiós, a nivell de coneixements generals, vull dir. Penso que ja tindrà temps.

De l'altra, em sento bé amb mi mateixa. Ella sap que hi ha coses ben fetes i mal fetes, que ens hem de comportar sense fer mal als altres, li intento fer apreciar valors com el respecte (no sé si sempre me'n surto). Però fent-me aquesta pregunta m'adono que estic intentant inculcar aquests valors aconseguint alhora que la meva filla no pateixi la càrrega culpabilitzadora d'allò que és "pecat".

Potser, tan sols potser, estic contribuint una mica a què el món sigui una mica millor.

Qui sap...

dimarts, 2 de desembre del 2008

Venus i la Lluna

Moment en què Venus reapareix després d'amagar-se darrere de la Lluna. Foto: ALFREDO MIGUEL LÓPEZ I MAR LÓPEZ RUBIÓ, SOCIS D'ASTER

1 de desembre de 2008.

Són quarts de set
d'un vespre net de núvols.

La Lluna jau sobre Venus.

Talment es diria
que és una imatge eròtica.

Digueu-me malpensada.
Digueu-me obsessionada.
Digueu-me pervertida.

Però jo diria que sens dubte,
Venus li fa un petó a la Lluna.

Al bell mig del cul.
Related Posts with Thumbnails