dissabte, 30 de juliol del 2011

Road movie


No sabria com valorar la crònica de les vacances. Tot va començar ara fa unes setmanes, de forma més o menys improvisada i precipitada. Un dia sense venir a to, l'Enrique m'ho va proposar i jo vaig acceptar de seguida. Filmarem una road movie, càmera en mà, sense guió previ. No el feia tan impulsiu, jo, mira per on, però la proposta em va captivar des del precís moment en què m'era formulada.

Una road movie. En el fons m'ho vaig prendre a broma. En realitat em proposava unes vacances d'aventura, sense rumb fix ni planificació prèvia. Com en els vells temps. Uns vells temps que ell i jo havíem viscut per separat perquè era el primer cop que l'Enrique i jo ens enfrascàvem en un viatge.

Vam mirar calendaris i compromisos familiars diversos i finalment vam concretar la data de partida. Quan el vaig veure carregar l'embalum de material cinematogràfic dins del minúscul cotxe no m'ho podia creure. Però, és seriós? Naturalment. Jo m'esperava alguna cosa més amateur, al cap i a la fi serem només dues persones. Tres, em va respondre, ens acompanyarà també el Martí. Era un company de professió de l'Enrique i a qui jo no coneixia de res. Això em va preocupar una mica, una cosa és compartir un cafè, l'altra fer carretera i manta amb algú desconegut. Em vaig reservar aquesta opinió i em vaig dir que començava amb mal peu. Més valia gaudir de les bones coses i pensar que ja li diria a l'Enrique que les coses no es fan d'aquesta manera. Malgrat el meu prejudici inicial va resultar un company de viatge tranquil i callat, que professava un gran capteniment, d'aquells que hi són però ni es noten. En fi, que no em vaig haver de preocupar per ell.

L'Enrique es comportava de manera misteriosa, perquè enmig de la plana em va deixar un Parem aquí i va anar a buscar un nou company de viatge. L'Ismael. Això acabarà semblant el camarot dels Marx.

Sota un sol de justícia, l'Enrique ens dirigia a tots plegats. Sospito que ens va dur pels camins que ell ja tenia prefixats i que la improvisació era molt menor del que inicialment ens havia fet creure. Mirava quadres, paperots, esquemes, ens donava ordres, ens duia sense parar per on ell volia.

Jo ja començava a tenir una certa idea de per on anirien el trets de la pel·lícula quan, de sobte, l'Enrique es va esfumar, va desaparèixer. I amb ell totes les targetes, imatges, material fotogràfic, tota la feinada d'aquells dies de rodatge. Tots tres estàvem perplexos. La pel·lícula ja estava pràcticament enllestida. Per què desaparèixer de cop en el no-res?

De totes les hores enregistrades, tans sols vaig poder rescatar uns pocs minuts que havia guardat en el meu ordinador. Aquest és l'únic vestigi possible d'aquella road movie que vam encetar i va acabar com el rosari de l'aurora.



De l'Enrique no en vam saber res més, va desaparèixer com perseguit pel diable. No responia les trucades. Li vaig enviar un email amb l'esperança que algun dia me'l respondria.

El retorn cap a casa va ser llarg i dur per tots plegats. El Martí es va fer més i més taciturn, no va obrir més la boca en tot el viatge. En canvi, l'Ismael va començar a parlar pels descosits evocant imatges misterioses i sorprenents, plenes d'esperits i suposats fantasmes. Per postres el cotxe ens va fer la guitza a mig trajecte. Després de patir una mica, al final vam arribar sans i estalvis, però exhausts.

Dos dies després d'arribar, em trobo un missatge al correu molt estrany de l'Enrique, una única frase
"La alta fantasía es un lugar en el que siempre llueve".

L'acompanya aquesta incomprensible fotografia:

dimarts, 19 de juliol del 2011

Preparatius déja vu

Piles de roba. Piles de bosses. Que no em deixi res de les nenes. Que no m'oblidi res meu. Nervis.

Ja hi tornem a ser. El dimoni de les llistes. Cada cop abans d'un viatge, haig de recórrer a les llistes. Pensar quina roba em cal endur. Quines coses cal comprar, quines no ens podem oblidar.... Potser aquestes són les úniques llistes que sóc capaç de fer. I amb tot, sempre em deixo alguna cosa...

Fa dies que ho preparem. Hi pensem , hi donem voltes. Mirem mapes. Reservem algun hotel. Regirem rutes i comencem a imaginar-nos com seran aquests dies. Tot és nou i emocionant.




Encara falten algunes coses. Botes, mitjons.
I una cosa que no pot faltar: llibres per llegir.
Ja estem a punt. Gairebé.

Aviat, carretera i manta.

dilluns, 11 de juliol del 2011

Tarda a la piscina amb Vila-Matas

Tarda de piscina.  Sol, ombra, dutxa gelada, piscina no tant, esquitxos, salts.
La tovallola estesa sobre la gespa, pessigolles de l'herba entre els dits dels peus.

De fons, cridòria de canalla. A prop, m'aïllo de l'entorn i m'abstrec dins la història que em volen explicar. Avui toca Vila-Matas, que em porta amb erudició de viatge des de Barcelona a Dublín i Nova York. En el record, em comentes sota el porxo un fragment. Somric.

Després, menjarem un gelat.

Petits plaers d'un dilluns d'estiu.

dilluns, 4 de juliol del 2011

Educar i passar el mort: els alumnes


Fa una colla de mesos em vaig posar a reflexionar sobre uns quants personatges al voltant de l'educació: els mestres, els pares. L'estiu passat, llavors, ja semblava lluny, encara més el que havia de venir. Les fulles es tenyien de groc, escarlata, declinaven a marró i, fent un clinc inaudible, es deixaven anar i ballaven una dansa que les portaria a la metamorfosi.

El curs va anar avançant i els dies de tardor van donar pas a l'hivern fred i fosc. Els dies poc a poc van començar a allargar-se. L'escalforeta de la primavera es començava a notar i li va tocar el torn a els polítics, els quals es van endur el dubtós premi d'endur-se un segon post dedicat.

I tot d'una, el curs ja s'ha acabat. Ara ja fa gairebé un parell de setmanes. I m'adono que aquell recull de textos és coix i inacabat. En tot el recorregut he deixat de banda la part feble de l'equació. La part més important i sense la qual les altres no tenen cap mena de sentit: Els alumnes, els fills.

Els nens i nenes van a l'escola contents, els agrada anar-hi. És el seu món. Allà tenen els seus amics, i en general els agrada anar-hi, fer feines, jugar i aprendre. Amb tot la darrera part del curs es fa feixuga, cansada. El fi de curs sempre és molt estressant per tothom. Els professors han d'acabar els programes previstos, hi festes de fi de curs en què cal fer activitats extres, exposicions, danses. La calors a les aules es fa insuportable i ja tothom té ganes de plegar. Al pares se'ls convoca a sopars, a dinars a festes i concerts. Tothom ho fa amb ganes però alhora tothom es mor de ganes que arribi el 22 de juny. I arriba, sortosament. Tornen els nanos carregats de les feines i els informes. I tot i que durant tot l'any ja anem veient com van els nens, ara arriba l'hora d'avaluar la feina feta.

I hi ha de tot, nens i nenes que han tingut dificultats. Alumnes brillants que destaquen pels seus excel·lents. D'altres que, malgrat tenir bones notes se'ls recrimina una certa laxitud. O problemes d'actitud. D'altres que s'esforcen i se'n surten. D'altres que no fan gaire esforç, i també. I d'altres -els menys- que no hi ha hagut manera...

Els infants són la baula feble de la cadena de l'ensenyament. Aprenen el que els ensenyen en funció de les seves possibilitats. Si l'escola té més mitjans -tècnics i sobretot humans- tindran millors condicions per aprendre: no costa gaire d'imaginar les possibilitats d'una pissarra electrònica o com deu variar l'atenció a l'alumne si es pot fer exercicis de matemàtiques o anglès en mig grup (15 alumnes) o un grup sencer (27 o 30).

Els nens entomen allò que els donen. Si el nen és brillant cap problema, podrà seguir malgrat les circumstàncies. Però no tots els nens són brillants.  Després vindran els informes PISA i les lamentacions. Ja hi estem acostumats.

Ara però, venen els dies de piscina i platja. De sol i tempestes. De lànguides tardes d'estiu amb llargues migdiades. D'una horeta de deures. No molts. Dies d'excursions per les muntanyes. Dies de gaudir dels fills i compartir estones esbojarrades. A gaudir-ho com puguem.
 D'aquí poc vindrà de nou el nou curs. I les dificultats.
Related Posts with Thumbnails