Rossos, morenets i calbs

Si tal com denuncia l'Eulàlia al post precedent les dones han estat objecte de simplistes estereotipacions, caldria afegir els homes que -pobres- també s'enduen una racció de banalitzacions.
Li devem a l'art la tasca incommensurable de fixar els tòpics, i alhora de jugar a trencar-los, demostrant així una capacitat infinita de reflexió semàntica. El ros, el moreno... i el calb.
Al cinema mut els papers encaixen a la perfecció: Boris Karloff, l'home de les mil cares, va encarnar durant dècades el malvat, que unia les qualitats de cabell negre i rostre lleig: la innegalble ànima obscura. Hi ha un famós decret reial de no sé quin rei espanyol que venia a dir: si el tribunal que jutja un assassí es troba en el dilema de decidir entre dos possibles culpables, cal que triï el més lleig. Judes és invariablement moreno a tota la pintura que tracta d'aquell sopar.
El moreno també s'encarna en el gitano, que tal com diu Aurora Sanromán és inevitablement músic o delinqüent, o totes dues coses. Recordo un anunci en una secció de contactes, potser de fa un parell d'anys, a loquo: una noia sol·licitava nòvio i ho feia mitjançant una frase bellíssima: busco un noi gitano o que m'estimi com un gitano. Un anunci breu del qual se'n pot fer un tractat sobre rols sexuals i relacions de parentiu, imatgeria i àdhuc pintura rupestre. La xicota deuria sortir d'una relació amb un individu liberal,  de moral laxa, individualista. Deuria buscar allò que se li fos oposat: gelós, possessiu, clànic. Gitanitos y morenos... (rumba).
A l'altra banda del plànol hi ha el ros: el color del sol als cabells indica la qualitat solar també a l'ànima, i per això la pintura va enrossir Jesucrist moltes vegades. Per a Himmler, el color ros era un dels trets distintius innegables a l'hora de determinar la puresa racial, i diuen que quan es va trobar jueus rossos va dubtar uns instants. Els rossos solen ser guapos i bona gent: Robert Redford, Brad Pitt. O simples icones sexuals d'una masculinitat puríssima: Rocco Sifredi. Albins i pèl-rojos ja ens fan pujar la mosca al nas: en un món de simplificacions, aquestes rareses marginals no encaixen i no sabem què fer-ne. La solució fou identificar el pèl-roig amb la trapelleria (Daniel el Travieso, Pippi Calzaslargas). I pitjor ho va tenir l'albí, que se'n va anar directe al calaix de la perversió: The Bad Seed, Mervin LeRoy 1956.
I finalment tenim el calb, que no és cap dels anteriors o bé qualsevol d'ells, però camuflat sota una pàtina de cuir descabellat, enigma: per a saber el color original d'un calb caldria despullar-lo. Un cas que també ha sofert estranyes giragonses. Si abans el calb indicava edat avançada o provecta i saviesa ensems (Plató i Aristòtil), va caldre tan sols que Ronaldo da Souza s'afaités el cap als vint perquè s'enfonsés el tòpic: ni vell, ni savi. El cap afaitat, però, té més semàntica: el pirata de testa afaitada però amb barba, que també remet als aficionats al sado i a les pràctiques bizarre en general. Icona adoptada també per l'univers motard i que dibuixa un aspecte amenaçador i perillós. O bé a l'after punk tèrbol dels Smashing Pumpkins.
En el calb doncs hi ha l'enigma. En la seva falta de hi ha el baluard i la garantia de la seva llibertat per a escollir. Tot i que, possiblement, escollirà el camí de l'infern, perquè és el que tira més.
Vaig començar a perdre cabell als vint-i-set i a hores d'ara ja començo a veure la silueta de l'infern al fons de l'autopista.

Rosses i morenes

Alguna cosa em desassossega. Hi ha alguna cosa imperceptible en el post del sisè arcà que no acaba de deixar-me tranquil·la. I no sé identificar molt bé què és. El post descriu una carta, parla de les decisions, parla de dos tipus d'amor, de dos tipus de dona...

Dos tipus de dona: la rossa, la morena. Símbols arrelats en els nostres referents.

Potser és per aquí que no em quadra. Potser és aquesta dicotomia allò que em molesta. Ja hi tornem a ser amb els estereotips.
La que encarna la passió, aquella que no se sotmet a res, contraposada a la que encarna la vida en família. La dona perversa, la femme fatale, versus la dona angelical? La bruixa versus la princesa?

La societat patriarcal ens ha sotmès, a les dones. Ens ha posat etiquetes terribles.

Exigeixo els meus drets.
El meu dret a ser una bona mare quan s'escau: angelical, dolça, fins i tot rossa (si em tenyeixo, és clar). Al meu dret a ser seductora i bruna, i que la passió se m'emporti. A ser companya sexual i alhora mare. A ser un còctel barrejat. A jugar tots els papers de l'auca. A ser mestressa de casa i femme fatale.

Tot això i més, tot barrejat. Potser no cal triar entre la rossa i la morena, em dic. Potser tot està en una sola dona. Perquè som un caleidoscopi.




Imatges:
la rossa: Anna Maldonado
la morena: stunkid

L'arruga és bella (i vella)

L'arruga és bella sembla que és una afirmació -un simple eslògan- deguda a un dissenyador de moda (de roba, entre nosaltres) gallec, i del qual no en dic el nom: no li cal publicitat gratuïta -però si li cal li facilitaré les meves dades bancàries i arribarem a un acord: em fan falta unes sabates, Camper a poder ser. Tot i que la frase també podria ser deguda a un pederasta, mentre prova de dur a bona fi una seducció.
La pederàstia, caram quina cosa. Jo, en la meva qualitat (laboral) de mestre de primària he de vigilar molt què en dic. Tot i que personalment, en la meva intimitat, no m'atabala: des de fa molts anys m'atreuen les dones d'edat igual o superior, i ho dic de cor, sense fissures. Vull dir que des de la perspectiva més hormonal i visceral, em costa acceptar l'opció pederàstica.
Un fet que no exclou que em pugui qüestionar què vol dir, i a què vé tanta vigilància. L'arruga es bella, no ho sé. La pansa és més bonica que el gra de raïm verd i turgent? El diable és vell, i això el fa bell -només de vegades. Els pèls blancs a la closca -si hi tens pèls encara- et fan més bell? No cal negar que l'experiència és un grau, que la maduresa és un atractiu innegable: poder explicar històries, anècdotes, coses viscudes... El madur té un discurs més ric que el jovenet -tot i que el jovenet en llur diamantina brutícia té el secret de la passió. Però la vida empeny de baix cap dalt i qui avui és jove demà serà madur, i posseïrà el discurs d'aquell.
Pederasta comparteix l'etimologia -parcial- de pedagog, i la més complicada de pedòfil. Paraules que tret de l'etimologia contenen poques similituds. Fa uns dies que el brillant blogaire Allau ens parla de Lewis Carroll i de tots els affaires que li comporta encara avui la seva afició o hobby a retratar noies prepúbers.
Els sociòlegs i els antropòlegs ens parlen del concepte de la infància, de la seva estranya evolució: si contextualitzes, la pedofília és avui un delicte i ahir un costum. Hem anat separant la infància de la vida adulta, li hem donat atributs, drets, característiques. Hem descobert que incloure'ls en la nostra sexualitat no és ni un pecat ni un  delicte: és un desastre. Destruir la sexualitat d'un menor és destruir una vida, i res més a dir.
S'atribueix a Rousseau la pensada de decidir que la psicologia infantil difereix de l'adulta, i per això és un dels pares de la pedagogia: la idea que hi ha una etapa de la vida que és diferent i que cal estudiar, comprendre i valorar de forma distinta.
Moltíssims anys més tard, el polemista professional Arcadi Espada va decidir trencar una llança (que no una espasa) en favor dels pederastes del Raval, però més enllà del seu impuls provocador explica coses que inquieten. El delicte de la paderàstia és un delicte modern. Que li ho demanin a Plató, a veure què en diu.
En realitat no em preocupa massa la qüestió: avui per avui suposo que tots hi estem d'acord.
No obstant, hem inclòs els menors en la violència, en la barbàrie. Els hem incorporat al consumisme salvatge, els hem fet viure els nostres divorcis -de vegades brutals. Els hem incorporat al nostre odi envers el diferent: rumanès, magribí, negre. Els hem parlat de diners, de beneficis, de riquesa. Els hem fet desitjar la riquesa. Els hem parlat que el Volkswagen és millor que el Renault, i ja no et dic que el Seat.
No els hem dit res de si Carroll és millor que J.K Rowling.

El desè Arcà: la roda de la fortuna

Si pensem un món sense rodes, on l'invent no s'hagués parit, descobrirem que és un món en el qual els homes i les dones viuen a les coves, cacen porcsenglars i recullen pastanagues. I potser amb prou feines. És molt probable que el domini del foc (si és possible dominar-lo) fos anterior al descobriment de la roda: en tot cas, som a l'origen. Una volta inventada la roda, la humanitat va començar a girar sense saber mai cap on anava. Tot i això, la roda li va imprimir acceleració i alguna cosa com la inèrcia que li impedeix aturar-se, frenar, corregir la trajectòria. Hi ha quelcom de tràgic o d'obsessiu en l'avenç d'una roda i en la cursa a què ens vam lliurar, l'espècie sencera, de Pol a Pol.
D'això tracta el naip número deu, la Roda de la Fortuna. Al dibuix, un estrany suport de dos peus i un eix horitzontal sosté una roda de sis radis. Hi ha una maneta a la banda dreta que permet fer-la girar. L'enginy està dreçat sobre un terreny ambigu, aparentment inestable o fins i tot líquid: una superfície que fimbreja suaument i on n s'albira res més, com un desert gris blavós.
Allò que hom veu primer, però, són els tres éssers estranys que s'han enfilat al perímetre de la roda i que, per la posició que tenen, ens indiquen que aquesta gira en el sentit oposat a les agulles del rellotge. Simbòlicament, la roda gira en el mal sentit. En el sentit del mal. Però no podem afirmar que giri: un dels tres éssers és a la part superior, molt estàtic, du corona a la testa i espasot a la mà dreta. I a més a més, somriu amb malícia evident. Sembla que en algun instant la roda es va deturar i el va deixar al capdamunt, la posició del poder. No té pas cap intenció de permetre que segueixi girant: per això vetlla la immobilitat del giny amb l'espasa dreta. Tot dependrà doncs de la il·lusió i l'esforç dels dos menys afavorits que són davall seu. Si són capaços de reimprimir el gir, hi haurà una revolució.
Fins aquí, doncs, hom diria que els creadors del Tarot van voler representar la societat i els seus capricis: classes, rols i posicions no depenen de cap altre factor que no sigui la Fortuna. Els creadors del Tarot per tant tenien una ànima comunista i crítica: el de dalt no és millor ni més bell ni més llest. Ha tingut xamba, o potser ha enredat els altres. No és superior en res, sinó que li deu a la sort el privilegi.  El veiem somriure i li somriem nosaltres, condescendents: sabem que un dia caurà.
Les coses que cauen són un altre símbol de la fortuna. Paul Auster ho desenvolupa molt bé en una novel·la que, passat el temps, reconsidero i crec que és millor: La nit de l'Oracle (Oracle Night, en català a edicions 62, Barcelona 2004): Un home que camina pel carrer entra en la trajectòria d'una gàrgola que s'ha desprès d'una façana. La pedrot espetega al punt just on era ell fa apenes una dècima de segon, just d'on acaba de retirar el peu en el seu avenç damunt la vorera de la gran ciutat. L'home medita i arriba a la conclusió que la mort li estava predestinada ara, aquí. I que en el breu error li ha estat donada una segona oportunitat: conclou que acaba de néixer per segon cop i que ara tot és nou. Que és al primer instant d'una nova vida que comença de zero. Malhauradament, però, l'afortunat no assoleix fer de la nova vida una vida més brillant. Vet aquí el tràgic símbol de la roda de la fortuna.
Com la roda del cotxe, que ens du camins enllà i alhora ens ofereix en voluntaris permanents al sacrifici del déu de la carretera. El qui viatja sap que sempre l'escalfa el mateix Sol i l'empal·lideix la mateixa Lluna, que el paisatge passa i ell sempre és ell, sense amagatall de sí mateix.
Fa uns anys vaig necessitar fer girar la roda de la fortuna i vaig marxar, carretera enllà i cap a Ponent. Potser les circumstàncies ho afavorien, o potser m'hi obligaven: en aquest dubte hi ha un secret que mai no sabré llegir. Un any més tard, però, vaig fer allò que considero el descobriment més important de la meva vida. Anés o anés em seguia arreu el mateix individu, que era jo. M'empenyia als mateixos paranys i m'oferia triomfs ja sabuts, somiava despert els mateixos somnis i l'atenallaven idèntics desitjos incomplibles, fascinat pels idèntics miratges. Vaig haver de fer girar de nou la roda, per tornar. Mentre tornava em sentia com el protagonista d'un western que retorna al poble on sap que l'espera un pistoler infalible. Però no vaig trobar el pistoler:  de manera que poc després vaig marxar de nou a Llevant. I també vaig tornar, altre cop un any més tard. Cada cop he renascut i he mort, i algun dia sabré si he trobat res.

El Naip número sis: els enamorats

De vegades un vel em cobreix, i ja des de bon matí. No sé què fer. M'assec a escriure però poc després ho deixo, em calço i surto a caminar. Fa vent, i el vent també sembla desorientat: bufa d'ací d'allà, gira la cantonada i després torna. Alça papers de vells diaris i els eleva en espiral. Un metre, un metre i mig, dos metres. Després els deixa caure, com si s'hagués cansat de maltractar els fulls.
Quan torno a casa agafo el joc del cartes. El Tarot no és el meu fort, però m'agraden els dibuixets. De vegades faig això: una sola carta. M'ho jugo a una sola carta. Preparo la taula, abans. Encenc una cigarreta i espero que hi hagi una mica de fum. Encenc la lampareta verda. Tallo la pila, n'extrec una: l'arcà número sis, els enamorats.

A dalt hi ha un sol radiant, al mig del qual Cupido cofat amb perruca blavosa apunta l'arc.
A sota, tres personatges. Al centre hi ha l'home, i una dona a cada banda. L'una -a la dreta de la imatge i a l'esquerra de l'home- és rossa. L'altra té el cabell fosc. Com la majoria de cartes, conté un misteri obvi fins i tot per al profà. L'escena és ambígua. Què dimonis representa?
Cal mirar els detalls. Les mans, en especial: la dona morena, coberta amb una gruixuda capa roja posa una mà a l'espatlla del xicot i sembla que l'altra se li atansi als genitals: insinua una relació potser de companys (l'espatlla), de companys sexuals. La rossa en canvi li assenyala el cor amb una mà i amb l'altra s'assenyala el seu propi ventre. L'home, estàtic, s'arrapa el cinturó amb una mà, indecís, prudent. La segona mà de l'home no és visible. Les expressions també compten: la morena du una ganyota seriosa als llavis, potser embargada per la passió. La rossa somriu dòcil i ell fa cara de pasqua, sempre circumspecte, paralitzat.

Els experts diuen que Els enamorats no parla de l'amor, sinó de la presa de decisions. Diuen que allò que veiem és la situació en què cal decidir, decidir-se, representat per l'elecció entre dues dones i entre dos models de relació que estan insinuats al dibuix. Potser vol dir l'elecció entre l'amor familiar i l'amor passional. Costum o aventura. Llar o carretera. Idil·li sexual o seure plegats a mirar la TV, al sofà de casa. Però espera un moment, tornem a Cupido, qui sembla que ja ha pres una decisió: Cupido apunta vers la rossa, sens dubte. Cupido vol que els joves formin una família. L'home en canvi es mira la dona morena, la que no li parla de familia sinó de plaer i d'aventura. Déu vol que els homes formin famílies i els homes volen gaudir una estona.
La rossa i la morena... ara no recordo si Jung en diu res d'aquesta simbologia. Hollywood en canvi l'ha usada fins a l'extenuació, amb totes les variants imaginables. David Lynch, sempre obscur, troba una sortida a Mullholand Drive: la rossa Betty (Naomi Watts) i la morena Rita (Laura Elena Harring) són en realitat la mateixa persona, són intercanviables, substitutes mútuament l'una de l'altra.

Jo avui, encara amb l'esperit esbullat per la ventada, penso que no es tracta de decidir entre dues dones ni entre dos tipus d'amor: es tracta de decidir què faig amb la meva vida. Sento com ressona el vers de Rilke a la fi del sonet "Tors arcaic d'Apol·ló": Has de canviar de vida, has de canviar de vida...

(Nota bene: l'ull observador haurà descobert les diferències que hi ha entre la descripció que faig i la imatge de l'encapçalament. Forma part del joc: sembla que cada edició dels naips conté estranyes variacions, potser per confusió de l'impressor, pressurós per acabar la feina i cobrar-la. Jo he descrit el naip que tinc a casa, que no és aquest. Vet aquí com és de senzill embolicar la troca, amb un sol dibuix: imagina doncs, amb la vida).

El bon Jan Laporta i l'antipolítica

Si sabés de música, en Jan Laporta hauria estat un John Belushi català, en una catalana versió dels Blues Brothers. Però ha construït el seu escenari públic sobre la plaça del futbol, i des d'allà ha projectat la seva hiperactiva personalitat. Si no ho tinc mal entès, Laporta és advocat i s'ha dedicat professionalment al bonic negoci immobiliari, aquest que dóna tantes alegries i bombolles, com una ampolla de cava que et beus tu sol. A diferència del cava, però, el negoci immobiliari fa el pum! al final, i no al pròleg.
Dins el discurs del futbol, l'exabrupte, la grolleria i especialment la fatxenderia no desentonen gens: ans al contrari. Una actitud xulesca i provocadora encaixa bé en un univers de competició, de cursa desenfrenada on es mesclen contractes milionaris, copes, comissions, audiències televisives, egolatria i prepotència. En la no-ètica futbolística, només hi ha un no-valor: la victòria. Si l'aconsegueixes fas bona la màxima aristotèlica que diu que els mitjans no importen, i de passada justifiques tota la fatxenderia prèvia. Res a dir-li, per tant, fins aquí: ha fet allò que s'escau dins dels paràmetres coherents amb el futbol.
Però vet aquí que ara sembla que en Jan té un flirt amb la política. Amb la política de partits polítics, vull dir, que tan sols és una forma de la política. Se l'ha vist en actes i manifestacions, i tan aviat al costat del sinistre Carretero com de Puigcercós. Tot i que no sorprendria gens veure'l a la vora de Mas: sempre en l'òrbita inestable del sobiranisme, mot peculiar que serveix per a evitar alhora el nacionalisme i l'independentisme: la clàssica tercera via dels mel·liflus.
De fet, res a dir tampoc. No entenc els escarafalls dels qui creuen que un president del Barça no pot mostrar les preferències polítiques. Els polítics acudeixen a misses, processons i actes religiosos en general i ningú no se'n queixa. A mi em sembla més greu i ofensiu veure un alcalde anant a missa i rebent una hòstia consagrada que no pas participant en una manifestació, però què hi farem.
La qüestió és que en Jan -cal acceptar-ho- podria ser un autèntic oportunista que, en un moment de perplexitat i de descrèdit dels polítics, assagés el salt al Parlament. Té models espanyols (Gil), però també el gran Florentino, que potser ho hem oblidat però va anar junt a Miquel Roca en la seva -antiga i fracassada- aventura reformista (Partido reformista democrático), aquell intent pseudopujolesc de crear la franquícia espanyola de Ciu. El bon Jan té un terreny adobat avui per avui: els residus orgànics del contenidor marró li han preparat la terra. Com que ningú no sap on acaba la putrefacció d'aquests polítics professionals que engreixem els treballadors, s'ha obert la porta als antipolítics. Avalat per victòries i triplets, si vulgués podria fer com en Sílvio: el corromput va al talego, però el corruptor apareix com un astre lluent, una icona del triomf. Suposo que per aquest motiu el nostre admirat Sostres li va fent elogis de forma intermitent però constant: Sostres prova de seduir-lo amb els encants de la geisha convergent, a veure si li arreplega uns quants vots.
Que faci el què vulgui, el bon Jan: llest com és, sap que la democràcia flaqueja perquè hi especulen els voltors d'ànima dissoluta: a còpia de picossades, han deixat un esquelet al qual ja només li falten quatre cucs per a deixar-lo lluent. Lluent i preparat per a extingir-lo.
Com els pisos, el Parlament és ara un espai per a l'especulació. Tot i que no li estaria de més una mica de respecte. Quan el vaig veure a l'homenatge matinal al President Companys -més Molt Honorable que d'altres-, em vaig demanar què li passa pel cap al Laporta: si sabés quatre coses sabria que Companys es va remoure atordit en veure que Laporta li duia un ram de floretes. Companys també era advocat, però es va posar al servei dels treballadors de la CNT, i no pas dels especuladors immobiliaris.
Alea iacta est.

Rastes fatxes. Història de les rastes a l'època moderna

En Michel Foucault em donaria una bona clatellada si sabés que li parafrasejo tan barroerament l'obra més cèlebre. Però no me n'he pogut estar. M'he quedat bocabadat en descobrir com les gasta un cantant jamaicà que dur per nom Sizzla Calonji, conegut entre els fans per un simple i anodí Sizzla. Dins del seu repertori té la bella cançó titulada Nah Apologize, on diu (sic): Mata un marica i estigue'n orgullós. Caram amb el rastafari. I jo que em pensava que aquests jamaicans de les rastes eren un tipus enrotllats, pacífics, amics de tothom. Com poden enganyar les rastes, a l'època post-post-moderna...!

Imagino que darrera la meva sorpresa hi ha un prejudici força ridícul: creure que els artistes i els músics són, per definició, gent tolerant i progressista, lluitadora en favors dels drets i les llibertats. Un error ben simple, perquè hi ha moltes proves exemplars d'allò contrari. Hi ha escriptors nazis i filonazis: Céline, Drieu la Rochelle. Després venen els senzillament de dretes: Porcel, Vargas Llosa, Riba, Soljenitzin; i els catòlics conservadors, com Chesterton, Folch i Camarasa, Amades o Bulgàkov... D'altres han estat precisament no-res, aprofitant que el sistema polític on vivien els podia donar una certa cobertura que afavoria les vendes i la tranquil·litat: Espanya és plena de suposats a-polítics que no van fer mai cara de fàstic al franquisme: Josep Pla n'és el més bell exemple. Lliurat als tractats de gastronomia, Pla deuria pensar en com es podia digerir el seu paper d'intel·lectual digerible a la negra Espanya de Franco. El meu error en creure que els artistes són sempre gent de bé, doncs, és dels gruixuts i deu venir d'això, d'un tòpic alimentat en realitat per actituds potser també oportunistes: el comunisme de Picasso, per exemple.
M'agradaria saber què opina de tot plegat en Jorge Semprún, que és molt lúcid en analitzar derives personals i ideològiques dels intel·lectuals que li foren contemporanis: a Netchaiev est de retour explica la poca distància que va del nihilista a l'empresari sense escrúpols.
(He de dir que he llegit qualque cosa de cadascun d'aquests homes citats, i algunes m'han agradat: tampoc no sóc un lector amb al·lèrgies. I ho dic per evitar confusions prejudicials).

Però tornem al reggae: he de dir que mai no m'ha agradat massa, ho reconec. Tampoc no em desagrada del tot, però al tercer reggae em començo a inquietar entre badall i badall, i necessito una mica d'alegria. O  prefereixo Beethoven i l'energètica obertura d'Egmont. Potser per desconeixement, doncs, jo tenia la idea que els jamaicans de les rastes eren clons de Bob Marley, icona precisa del tipus enrotllat, de bona jeia. Segurament perquè es fumava uns porros com trompetes dalt de l'escenari, jo tendia a creure que era amic de tothom, de la humanitat sencera. Quanta ingenuïtat, i que mal repartida...!

No em podia imaginar que li sortissin deixebles amb aquesta mala llet, que no tan sols és gratuïta sinó a més a més covarda, facileta. Perquè resulta que a Jamaica -com a tants països- l'homosexualitat és un delicte tipificat al codi penal, i si t'enxampen fent-te petons amb algú del teu mateix sexe te'n vas a la presó per set anys (una solució bàrbara i alhora paradoxal, tenint en compte que les presons no són mixtes). De manera que vet aquí la gosadia del Sizzla, mira tu quins missatges surten de la seva inspiració. Covard i fatxa, però això sí, sense jugar-se-la gens amb la llei jamaicana.
Llavors em començo a mirar les rastes d'una altra manera. De fet, ja fa un temps que em feien pujar la mosca al nas, però des d'ara em començaran a fer angúnia.

Dic a la babalà: les rastes deuen ser originàries de les cultures africanes, i deurien viatjar cap a Jamaica gràcies a la col·laboració dels traficants d'esclaus -ancestres dels nostres corruptes actuals i avis d'algun polític, com ara aquest Guardans i Cambó.

Les rastes, doncs, són un senyal identitari que -com tots- té un valor reivindicatiu i polític. Cal reconèixer que li donen a la testa una imatge de lleó i així remeten a aquella africanitat original. Però la globalització fa coses estranyes i sorprenents, riu-te tu dels fenòmens paranormals. Ja fa un temps que les rastes duen un ridícul perfum de pijo avorrit i d'andròmina, i de vegades et preguntes què ha dut aquelles trenes fins al cap d'aquests nens i nenes d'escola privada i caríssima. El corcó insofrible de la Beth, aquella xiqueta que va anar d'OT als anuncis del 012 per a escarment del poble, les va dur fa un temps i ara veig que se les ha transmudat en un nou i penós pentinat sixteen, més a la moda. Fins i tot una pobra tonta com la Beth ha comprès que les rastes tufegen a pijo i se les ha eliminades de la closca.

En Sizzla ha fet una passa més i ens ha demostrat que es pot ser jamaicà i rastut, i alhora ser un petit feixista, covard i trampós. Potser tenen raó els abolicionistes radicals, i caldrà acceptar que tanta marihuana estova el cervell.

(Nota: la informació sobre l'energúmen l'he obtinguda de la web del FAGC i del programa Carne cruda de Radio3, que en va parlar fa uns dies).

London calling fa trenta anys

Quan comptes les edats de les coses viscudes i comptes per dècades se't posen els pèls de punta de deu en deu. Això és el que he sentit en parar compte que el London calling dels Clash acaba de celebrar el trentè aniversari.

Avui per avui, reconec que prefereixo seure al sofà a escoltar Rodrigo Leao mentre miro per la finestra els cims dels arbres que s'esgrogueeixen al carrer. Però una cambra de l'esperit conserva el calaix de la mala hòstia a qui el punk li va donar ritme, mots, acords i l'agradable sensació que no estava sol quan sentia ràbia. Aquella ràbia genèrica i contra tot que t'assalta quasi cada dia -si dus els ulls oberts i les orelles esmolades. O si llegeixes la premsa, que és molt dolenta per a la pau espiritual.
Diuen que les emocions sense nom són molt perilloses. I aquí en tenim un exemple: els antropòlegs han descobert en quin llogarret del món hi ha més suïcidis: es tracta d'una illa de pacífic. El clima bondadós, el bell paisatge i la visió dels cossos mig nus dels teus compatriotes sembla que no haurien d'induir a la tanatofília, però en canvi vet aquí: allà hi ha més suïcidis que entre els brokers japonesos. Intrigats, amb una cella alçada per la circumspecció, els estudiosos s'hi van posar. La conclusió final és aterridora: en l'idioma d'aquella illa no existeix la paraula "pena". De manera que allà ningú no sent pena. Quan algú està trist i fotut no sap què té. I aquesta perplexitat horrible de patir un mal que no té nom ni plànol ni brúixola els du a voler-se morir. I finalment a morir-se.
Sembla estrany anar d'una illa del pacífic al punk, però resulta que sí que es pot: el punk va posar paraules a l'odi i la ràbia, que són les emocions més lletges, les més prohibides. Queda lleig estar rabiós, i és lleig odiar. Al pacífic no té nom la pena, a occident la ràbia és lletja. Resulta quasi paradoxal que el punk aparegués ara fa tres dècades i no fa tres o quatre mil anys, però vet aquí un misteri més de l'espècie humana. Tot i que ben mirat, amb altres noms, l'esperit del punk ha solcat els segles de la humanitat. Velázquez es posava de mala llet després d'aquelles eternes sessions de retratar l'estúpida família reial, i quan sortia del turment pintava miserables, tullits, nans, esguerrats. I els plantava a la cara del públic. Caravaggio acabava fart de pintar bisbes i cardenals, i deixava anar les seves fantasies morboses, la seva sexualitat marginal i agressiva, aquelles escenes de sado extrem. Brueghel. Francis Bacon. Fins i tot les esquitxades orgàniques de Pollock, com vomitades o escorregudes.
Sembla que la ràbia roman al pensament com un estadi previ a la delinqüència ferotge, o fins i tot com una desordenada explosió hormonal -si la situem en l'univers de l'adolescència. Però no és cert: la ràbia es prolonga per tota la línia de la vida: passa que a poc a poc la majoria aprèn a controlar-la, a reciclar-la i -com els alquimistes- convertir-la en energia de creació. El punk ens hi va ajudar, i The Clash van estalviar vés a saber quants desastres i rabietes.
Potser un punki que fos pur (un punki diamantí) abominaria The Clash i preferiria una ràbia sense noms, més destructiva. Però a mi em van anar bé les guitarres estripades i els crits del London calling. Com el punk més estricte encara dels Sex Pistols o la sordidesa sonora, mental i emocional de la Joy Division. A casa hi va entrar el Never mind the bollocks pels vuitanta: l'Oriol i jo teníem vora els quinze i allò ens va calmar, n'estic segur. Mon germà té les antenes més ben posades, sabia ensumar per on bufava la música que calia i era el qui ens proveïa de noms -en forma de músiques.
Curiosament ara reviscolen dos estils d'aquells vuitanta (al·leluya!): el rock simfònic i el punk. Aneu a saber perquè. Potser perquè tornem a estar cabrejats, tornem a sentir-nos rodejats de malparits i apenes si ens consola veure'ls desfilar amb les manilles posades als canells.
Deixo aquí baix una mena de clip tardà del London calling, de quan es va usar per a la banda sonora de l'excel·lent Billy Elliot. Magnífic. Aquesta ràbia que es transforma en ritme. La mala hòstia esdevé art, i és en això que l'espècie humana se salva. En això i en ben poca cosa més.

Postdata: Tinc moltes ganes d'anar a un concert ben punky, sincerament. Tot i que amb el meu aspecte actual potser em prendran per un de la secreta i m'enduré un parell de clatellots entre cervesa i cervesa.

Futbolistes en vaga i científics fugitius

Primer va ser la crisi, profunda, abismal, fosca i marejadora. Després d'una etapa de bonança se'ns caigueren els vels. Ens vam quedar tots perplexos. Segons més tard, o mesos més tard depèn de qui, ens vam anar adonant que això ja es veia a venir. Que tanta bonança econòmica era una fal·làcia. Que la bombolla immobiliària havia de petar. Era evident. Clar, diàfan.

Després se'ns van obrir noves expectatives. Ens vam convèncer tots plegat que una crisi profunda rebentaria les bases del capitalisme. L'esquinçaríem. Alguna cosa nova i lluent renaixeria. Fins i tot un Sarkozy vaticinava la "refundació del capitalisme".

És obvi. Tot serà diferent. Alguna cosa ha de canviar.

Passen els mesos d'una lentitud que espanta i aquí no passa res. Les xifres mostres brots d'esperança -diuen- i allò que ens dèiem que es desmuntaria es queda quietet i inamovible. I tornen les jubilacions amb pasta gansa i els sous esgarrifosos, amb contractacions futbolístiques i formulauneres que si no són una bombolla igual que la immobiliària ja em direu què son.

No em crec que el futbol es regeixi per les "lleis de l'oferta i la demanda" sinó més aviat per la més pura especulació. Les xifres que es maneguen als fitxatges no es poden cobrir tan sols pels drets televisius. Molts clubs de futbol han hagut de jugar també amb operacions immobiliàries: una bombolla que alimenta una altra bombolla, que n'alimenta encara una altra. Com les nines russes.

Un afortunat acord pressupostari, puntual per al 2010, qüestiona aquella llei coneguda pel sobrenom de llei Beckham mitjançant la qual aquells treballadors "desplaçats" que guanyen més de 600.000 € tributen un 24%. Ara tributaran al 43%. Ves quin greu que em sap, en comptes de poder-se comprar una casa amb jardí cada any, hauran de esperar dos.

La lliga de futbol ja s'ha esquinçat la vestimenta i ha dit que hi hauran vagues. Bona notícia: ens lliurarem del futbol!

I la nostra inefable CIU ens augura que la cosa tindrà conseqüències catastròfiques, perquè els científics ens abandonaran per anar a terres promeses més acollidores. De quins científics parla?
Els "nostres" científics JA estan en altres terres i no crec que sigui perquè tinguin avantatges fiscals, sinó perquè les condicions d'inversió en investigació i desenvolupament (I +D) fan el seu treball "factible".

M'he anat per les branques. M'he desviat del tema. Parlàvem de refundar el capitalisme...

Ja em perdonareu: al capitalisme no el refunda ni la mare que el va parir.

Dedicat al Pol (per la frase que li he manllevat)