La dignitat

De vegades em llevo, em rento les dents i marxo a treballar pensant que el món segueix sent més o menys igual que el dia anterior, tan ximple com fantàstic. Sempre tendim a l'error de creure que la vida és com una pedra, una cosa dura, immòbil, perpètua. Això mateix deuria pensar el senyor Tiranosaure en un dia remot. Es va llevar i va sortir a buscar cadells de diplodocus sense saber que un cometa baixava de dret cap al Yucatán.
El cometa d'avui no és un bòlid espacial, però també fa molt de soroll: una editorial col·lectiva a la premsa, seguida de les rèpliques sísmiques en d'altres periòdics. El tema és la dignitat. Dit així, en fred, hom quedaria perplex provant de resoldre l'enigma. De veritat que a finals de 2009 la dignitat (de Catalunya!) és una qüestió a debatre? Doncs sembla que sí. Tot i sense saber si es parla de la suma de les dignititats individuals de les ciutadanes i els ciutadans, del territori o del mapa.
Deuen tenir raó els saberuts sociòlegs: diuen que després de la caiguda de les grans ideologies (eufemisme per la desaparició del comunisme real a la Unió Soviètica) ressorgeixen les qüestions prèvies, les del dinou: lliurepensament, nacionalisme, esoterisme... La dignitat és fins i tot un debat anterior, que es remunta a l'època clàssica del pensament. Sento que, abans que res, m'he de preguntar què vol dir (per a mi) dignitat.
I llavors recordo inesperadament els meus llunyans setze anys. Tot anant darrera unes faldilles (que per cert mai vaig arribar a alçar), em vaig passar uns quants diumenges anant a missa jove: la noia era cristiana i tocava la guitarra en aquells tabernacles. Com que havia anat a una escola laica, allà vaig descobrir -perplexe- la religió catòlica. Recordo una pila de frases críptiques que em donaven voltes pel cap. Una de les quals era una d'aquelles lletanies que es fa recitar als fidels: Senyor, feu-me digne de vós. Els cristians resolien així la dignitat, transferint-la al Nostramo.
Nikolai Gògol també es va preocupar per la dignitat humana, i va escriure un conte tan bell com divertit: El capot. Akaki Akakièvitx -el protagonista- és un pobre funcionari d'un departament gris, que se sent indigne amb la roba que du, i sap que només assolirà la dignitat si aconsegueix un capot solemne que el faci respectable als seus propis ulls. Eccoliquà! La dignitat és un valor de sí mateix: és el mirall del lavabo o del rebedor el qui et respòn a la pregunta: sóc digne? Com el mirall encantat de la Ventafocs, capaç de respondre quina és la més bella del món.
Amb tot això encara acabo més desconcertat. Parlem de dignitat i no estic del tot cert que sapiguem ben bé què és. Els termes de la ètica no estan consensuats i potser per això ens agrada debatre'ls, però també hem de saber que és un debat que s'assembla molt als laberints de Borges. Perquè si la meva dignitat ja és laberíntica, imagina ara la d'un poble. Sumem dos conceptes borrosos i obtenim una borrositat esfereïdora, exponencial. No crec que un Tribunal -per més digne que sigui- pugui dir-me'n res de nou.
No entenc el soroll i penso que potser algú toca el flabiol altra vegada per fer-me ballar una dansa de moda. De Gògol a Hamelin, m'he sentit com un dels pobres nens que el fascinerós flautista s'endú a l'abisme. L'incansable flabiol: la dansa del sobiranisme, el ball de l'estatut, la polca de la crisi, el minuet del barça-madrid, el rag-time de la corrupció...
També he recordat una antiga discussió de parella, amb una exparella (avui casada i afillada amb un altre): jo em lamentava de no estar prou satisfet sexualment. Ella em va escoltar en silenci i em va mirar als ulls, de fit a fit. Després es va aixecar lentament del sofà per anar al lavabo a pentinar-se. Mentre s'alçava em va preguntar:
-Ja has rentat els plats?

Llibres maleïts

Hi ha llibres que corren pel món com ànimes maleïdes. No es tracta del seu autor, ni tan sols del text. No parlo de títols, sinó d'objectes llibre, exemplars que duen una vida penosa i furtiva. Tot i que també pot ser una existència fulgurant, resplendent. Sense arribar al pensament animista, puc afirmar que hi ha llibres amb vida pròpia. I ho puc dir perquè algun d'ells ha passat per les meves mans; ha viscut un temps amb mi i ha conviscut amb els altres, tots drets a l'estanteria, quiets com si no passés res. Després, tot d'una, ha fugit i no sé on para.
No n'he trobat cap en una llibreria. Sempre han aparegut des de la dimensió paral·lela dels mercats de segona mà, els fons de les biblioteques o bé a través de les arts del furt. Diuen que també succeeix amb el bookcrossing, però no l'he practicat mai i no ho podria afirmar. El bookcrossing és l'intercanvi de parelles aplicat a la relació entre un ésser humà i un ésser de paper.
Enduts per alguna maledicció, sotmesos al vudú o alguna fantàstica màgia indesxifrable, hi ha llibres que venen no saps com i se'n van quan no t'ho esperaves. Però el més estrany és allò que passa mentre són amb tu: venen a deixar-te un missatge, a xiuxiuejar-te un secret.
El secret dels llibres maleïts pot ser una anotació a llapis en una voreta, inscripcions d'un antic amo (ingenu!), subratllats, noms i dades anotats a full en blanc del final. Hi ha llibres que duen la maledicció escrita a la portadeta i en bolígraf: és una dedicatòria d'un amant a una estimada que després el va perdre, el va revendre, el va llençar.
A la biblioteca hi ha una secció de llibres que duen un gomet groc al llom. En desconeixia el significat i me'l vaig endur al taulell de préstec. Però el bibliotecari, quan el va veure, me'l va assenyalar amb l'índex: aquest no està en préstec, em va dir, no veus la marca groga?  Això vol dir que l'autor el va dedicar, i llavors no es pot prestar. Vaig mirar-lo i en efecte, l'autor havia escrit aquestes paraules en tinta violeta, en diagonal, uns traços inclinats a la dreta, un xic grollers:
A los lectores de la biblioteca pública, a quienes deseo una feliz lectura y un buen provecho de estas páginas.
L'autor no sabia que cometia un error de dimensions tràgiques i còmiques, i que la seva frase -tot i formulària, gairebé burocràtica- actuava com els dimonis que viuen a l'ombra de les virtuds. Acabava de maleir el seu propi objecte, perquè havia caigut en el pecat de la innocència.

No fa massa em vaig empassar el terrible quilo i mig de paper de El nacionalismo catalán, de l'Enric Ucelay da Cal, també prestat per la biblioteca. El text és una tesi agosarada que hauria fet més fortuna si no hagués tingut quasi mil pàgines, i més o menys diu (en una síntesi excessivament sintètica): que el regeneracionisme catalanista del XIX és la base ideològica del falangisme espanyol. Tesi ben documentada, tupida, de múltiples interpretacions. Un lector anterior a mi havia usat un llapis sec i punxent per a subratllar i anotar-hi expressions íntimes: y luego se llaman demócratas! Exactamente lo que pasa hoy! Eso es fascismo! Confesso que la tesi d'Ucelay la vaig trobar brillant i que de tan ben argumentada com està resulta fàcil comprendre-la, compartir-la. Però aquelles anotacions anònimes ferien alguna cosa, eren com un tall obert, una butllofa. Una nova maledicció.

Fa alguns anys, una amiga em va prestar una antiga edició de K.G. Jung. Mentre me l'allargava em va dir:
-Sobretot no el perdis, és molt especial, ja ho veuràs...
L'havia trobat al mercat de segona mà i també duia noms i anotacions. Recordo que el llegia a les nits, a bocinets i abans d'anar a dormir. Un dia em vaig adormir amb ell pel damunt del llit i recordo que en algun moment, quan em regirava en somnis, el vaig sentir caure pel darrera del capçal. Me'n vaig oblidar i quan uns dies més tard el vaig anar a buscar no hi era. Juro que no hi era. Havia desaparegut per sempre, i mai més no ha tornat.

També tinc un exemplar de segona mà de Leopardi: Poesía completa, volumen I. A la portadeta, en lletra menuda i de ploma estilogràfica hi diu:

Para Denise, el amor de mi vida.

Estranya maledicció: ni em dic Denise ni sóc l'amor de la vida d'aquell qui va escriure aquests mots. En canvi, el volum reposa a la meva estanteria. I com que no m'entusiasma massa, rara vegada l'obro. Però cada cop que ho he fet no he pogut arribar als versos: em quedo atrapat, en aquella mena de somieig estrany, la melanconia a què duen aquests mots antics i que cada cop estan més descolorits.

Club d'intercanvi de parelles

Fou Michel Houellebecq qui me'n va parlar -crec que per primer cop amb detalls- a la seva novel·la Les partícules elementals. En Michel té una necessitat enorme de provocació i per això s'entreté en els detalls, que si són escabrosos són molt millor. A Les partícules s'atura i es demora quan arriba el sexe, i té una llarga descripció d'una trobada en una piscina. Poc després del bany eròtic arriba l'afició del protagonista per anar als clubs d'intercanvi parisencs, hàbit comú d'un determinat sector de la població de la bella ciutat del Sena. Com el peix a l'aigua, en Michel parla dels cossos nus intercanviant-se tal com ho faria un forense.

Però Houellebecq no pretén tan sols erotitzar el lector: al club s'hi esdevé un brutal accident de la parella del protagonista. De tants homes com rep la noia en una sola nit -i en la postura del gosset- acaba per adquirir una gravíssima lesió a les vèrtebres cervicals. Houellebecq busca les metàfores bèsties, i tota la novel·la respira una malagradosa venjança contra les dones. En especial contra la seva mare, qui en correspondència  li va retirar la paraula (i l'herència) després de la publicació.

El cas, però, és que en Michel va aconseguir encuriosir-me. Em venien tota mena de qüestions a la ment i a l'estómac. Quina mena de gent hi deu anar? Quins codis tenen? I sobretot: què hi passa allà dins, exactament?

Mirant i remirant, hom arriba a la conclusió que l'invent és molt francès, i gràcies a la xarxa es descobreix que a Paris (més que a Nova York i que a Milà) hi deu haver tants clubs com aquí oficines bancàries en època de bonança. Sorprèn per tant que un comentari molt freqüent entre el públic francès sigui el lament per la desaparició progressiva d'aquests locals. Fa deu anys potser n'hi havia en 40% més que no pas ara.
No resulta gaire difícil topar-se poc després amb els enormes complexos dedicats a l'assumpte, en especial el de Cap d'Agde, a la voreta de Montpélier. Allà hi ha un departament dedicat als intercanviadors i les intercanviadores, però també seccions de merchandising, de sado, d'experimentació diversa homo i hètero... Amb oportuns restaurants i espais de repòs, per refer-se dels ensurts i les emocions extenuadores.

El complex del Cap d'Agde em provoca una ambígua reacció quan penso que és en aquella platja on -precisament- els francesos van encabir enormes quantitats de refugiats republicans espanyols el 39. Si penso que el meu avi va passar per allà, entre milers de persones que havien perdut hisendes i esperances, salut i mitja vida.

Del Cap d'Agde en diu Bernard Henry-Lévi el centre del sexe socialdemòcrata, perquè allà el sexe esdevé visible i pactat, una mica alternatiu, educat, públic, ben gestionat des de la perspectiva laica, tolerant.

A Barcelona també hi ha una colla de locals, tot i que mostren una tendència a reduir-se. Fa uns anys es va obrir un enorme palau a Pedralbes, piscina coberta inclosa (sí, sí, i aprop del Monestir...) que va haver de tancar per causes poc explicades. Van tenir la gosadia de crear no pas un after-hours com és habitual, sinó un full time: obert les vint-i-quatre hores (!). Duia el nom amorf i esterilitzat de Training Pedralbes, molt allunyat d'un dels clubs pioners de la ciutat: el Patty.
Amb aquest títol quasi pop i fregant el kistch, el Patty sembla que sobreviu, i per aquelles coses de la vida és a tocar de la llar dels meus progenitors. M'agrada veure'l allà, impertèrrit i amb el cartellet tan ingenu a la porteta de fusta, d'inspiració victoriana. Al seu costat hi va haver un cinema i després una església protestant. Tots dos van abaixar la persiana, i el Patty allí el tens, impassible.

Però evitaré els comentaris més personals, així com les aportacions íntimes sobre el cas. Per dir que una de les conclusions a què hom pot arribar sobre aquest fenomen força invisibilitzat és el que el club d'intercanvi de parelles actua com una garantia d'estabilitat de la parella. Sense embuts ni pèls a la llengua. No em voldria posar antropològic, però sembla que practicar el sexe grupal i realitzar fantasies amb o davant de la parella és una boníssima vacuna contra els mals més comuns del matrimoni. Aquesta intel·ligent però sofisticada opció afavoreix el diàleg i la comprensió (anava a dir la compenetració) conjugal.

-Tenim dos fills fabulosos, i portem trenta anys de matrimoni -et diu orgullosa la dona que acaba d'entrar i se t'ha assegut a la falda, mentre assenyala l'home que acarona una silueta solemne, a mig metre de tu i dins la penombra.

Naturalment, no tot són beneficis espirituals: entre les pegues i els riscos dels clubs hi ha la dificultat per controlar-hi la prostitució. Sempre ens topem amb l'explotador, el nouvingut i l'alè fosc del negoci, ja sigui del qui ven emocions o Viagra.

No sé pas si ara ens acostem a una nova aurora dels clubs d'intercanvi. Resulta que van en ascens a l'Amèrica anomenada llatina. Potser no érem al declivi.
Observo (de reüll i sense massa interès) els moviments dels nostre polítics i em recorden els clients dels clubs: s'envien senyals, es piquen l'ullet, delerosos de fer provatures i variacions en públic. Amb el mateix sublim objectiu de mantenir les coses tal com estan. Ja ho deia el Lampedusa a el Gatopardo: cal canviar-ho tot per a què res no canviï.

Àgora, d'Amenábar

Ara ja fa uns dies, vaig sortir del cinema amb la sensació d'haver vist una superproducció al vell estil de Hollywood. El record de la vella pàtina a l'estil de Ben-Hur, però al segle XXI. Però no era el mateix. No ben bé i ni de bon tros.

Surto més o menys entretinguda, però a mida que passen els dies veig que la pel·lícula no em deixa petja. Vaig pensant que en vull fer un post però no sé gaire bé com abordar-lo. Alguna cosa no va.

Altres vegades ja he comentat el meu buit cinèfil d'alguns anys que em costa de reomplir. Aquesta és la "meva" primera pel·lícula d'Amenábar: ni Tesis, ni Los Otros, ni Mar adentro. No he vist res d'ell abans. Sense aquests referents previs haig de dir que Amenábar sembla un realitzador pulcre, que vetlla per una arquitectura de la pel·lícula ben construïda. Precís. És una pel·lícula meticulosa, amb pretencions perfeccionistes, però li falta màgia. El tractament pla dels personatges hi ajuda, m'adono que cap personatge m'és proper. El problema rau també en el fet que es volen tractar molts temes alhora: la història d'Hipàtia, el pensament científic, els fanatismes, el cristianisme, dos amors... amb tanta trama i subtrama un acaba perdent el nord de quina és la idea central de la pel·lícula.

Tot i aquestes mancances, que intueixo més que no verbalitzo, segueixo pensant que, pel tema que tracta, val la pena recomenar-la. Especialment quan alguns webs cristians han optat per recomanar "no veure-la". Quan algun "ens" sectari recomana no veure, no llegir, no mirar, no pensar i tracta les persones adultes com si fossin infants; quan gosen menysprear-nos amb un paternalisme que tan sols pretén manipular, em revolto. I malgrat no sigui la pel·lícula de l'any, la recomano. Malgrat tingui errors històrics, com a mínim m'acosta a una època per la qual, fins ara, no m'hi havia interessat.

Els bons cristians no la recomanen, perquè la pel·lícula aborda el tema dels fanatismes, especialment el cristià del segle IV, encarnat per Ciril d'Alexandria -vestit de negre-. Per evitar ser tractat de sectari, Amenábar ens mostra un contrapunt al fanàtic Ciril, el bisbe blanc: Sinesi - vestit literalment blanc, amb un codi de color típicament hollywoodià -. Tot i algunes escenes crues, la realitat deuria ser molt més cruel i salvatge -i complexa- que el que el director ens mostra. Al cap i a la fi, l’únic que ha fet és dirigir una pel·lícula de gran factura (eufemisme que vol dir, simplement, cara) amb la intenció d'arribar al gran públic.

Això li ho hem d'agrair: que provoqui la reflexió sobre els fanatismes en un món tan fanàtic com l'actual. Tot i que sigui des d'angles simplistes.

Hi ha un detall que, com a dona, em molesta. Per a una pel·lícula que vol semblar primmirada en els detalls, em manca la presència d'altres dones que donin el contrapunt a Hipàtia (intueixo que era una rara avis en un món masculí). L'absència de dones al film és gairebé ridícula: ni amistats, ni criades, ni dones al mercat, la presència femenina no existeix: llevat d'Hipàtia mateixa tan sols apareix alguna "extra" visible tan sols si t'hi fixes molt. Sembla un absurd en una pel·lícula que sembla tan mil·limetrada.

Un apunt final: voldria fer un esment "tecnològic", les imatges que, a tall de canvi de capítol, ens obsequia provinents de Google Earth -em pregunto si haurà pagat algun dret d'autor, per aquesta copia...

aL ralecoi netre la letirurata i l'olohalc

Volia escriure quatre ratlles sobre literatura i alcohol, o més ben dit sobre producció literària i dosis d'alcohol. Però vet aquí que ho volia escriure des d'una perspectiva empírica, per trencar l'avorriment de l'erudició i la cita culta. Ho volia fer d'una forma vivencial, pels porus, un exercici que en teatre es diu mètode Stanislawski.
Vaig enllestir una ampolla de negre de Priorat en un parell de gambades, vaig fer espetegar els dits i vaig escriure. El títol i prou.
Després d'una llarga migdiada de dues hores i d'un parell de comprimits (Gelocatil 600 mg i Espidifén 500 mg vint minuts més tard), vaig prosseguir.
Però amb això no voldria passar per una ànima càndida que s'horroritza davant del líquid dels esperits. Cal ser honestos i convenir: a una certa dosi, les paraules troben lligams i connexions i estableixen vincles inesperats entre elles. Es formen imatges noves, es dibuixen parentius, les unes criden les altres de forma autònoma. Com ocells xocant al vol, de vegades es topen falziots o estornells, i molts cops voltors i falcons. Un vent sord bufa sota les orelles i duu mots oblidats des de la infància, des de la boca de l'àvia, pronunciades en una llunyana primavera de paraules ressuscitades.
Com qui obre una aixeta i la sent rajar a l'habitació del costat, al safareig del pis de sota. Així podria ser aquest doll imparable. De vegades hom se sorprèn que el cervell tingui un domini tal de la sintaxi creativa, i remeno records de Chomsky per veure què diu de la gramàtica generativa i l'alcohol. De moment, no n'he trobat referència. He somiat Chomsky durant la migdiada dels vapors?
En canvi, qui diu moltes coses és l'antropòleg Josep M. Fericgla, el boletaire que no necessita anar a xafar els boscos per parlar del bolet. Del bolet en majúscules, que és el bolet abstracte. En Fericgla li ha tret el vel al bolet i el deixa despullat. Dient justament el contrari del què en diuen els boletaires aixafa-trossos: que els dolents són els bons. Fericgla explica amb pèls i senyals que el bolet (muscària) potser és a l'origen de la cultura, potser és el pare ancestral. Relativament emparentat a Castaneda i a Antonio Escohotado, Fericgla, però, no s'endinsa en l'alcohol. Perquè el bolet no és l'alcohol, encara que vegades se li assembla.
Remetre's a Ernest Hemingway resultaria tautològic. Com a Malcolm Lowry, qui a Sota el volcà elabora una llarga trama tan sols comprensible a cop de tequila. Edgar Allan Poe, Goytisolo, Vinyoli. Diríem obvietats repetides, però només parlaríem de resultats. De productes. No crec que ens diguin res del procés, de la Gènesi.
A la Gènesi hi havia el verb, diu Yahvé. I Yahvé és el déu que es fa retre honors amb un glop de mistela. Alguna cosa ens ronda que du paraules macerades en alcohol, des de fa segles. Perquè segons sembla, alguns rituals grecs antiquíssims podrien ser el senyal d'una vella religió que va sorgir dels líquids fermentats. De l'innocent suc del raïm, on sembla que de vegades s'hi deixava prosperar un fong curiós.
Alguna cosa perifèrica del cervell balla lleugera quan hi arriba una mol·lècula alcohòlica, i tothom ho sap. Perquè si bé (tots) els escriptors beuen, no tots els qui beuen són escriptors. I no obstant, tothom s'aplica el mètode quan surt a lligar: sap prou bé que perdrà un bocí de vergonya i que li brollaran mots més elaborats, més seductors.
Aquest estiu vaig assajar per desena vegada l'inici d'un text, que començava així:
Martín Marín va arribar a Barcelona l'abril de mil nou-cents quaranta, quan la ciutat encara tremolava. Gana, fred, l'eco de les bombes i les cornetes (...)
Un vespre, descontent amb la frase, la vaig deixar plantada al mig de la pantalla i vaig destapar un Ribera del Duero, 2006. Una hora més tard, l'arrencada del text era:
La ciutat era una teia roent, expulsada d'una immensa foguera. L'abril del quaranta, Martín Marín va baixar del tren i va sentir que caminava pel cràter d'un volcà. La fam i les cornetes udolaven (...)

Una altra hora més endavant, però, la frase tenia aquest aspecte:
Sóc un escriptor molt mediocre, tant, que ni tan sols no encerto les tecles i totes les parauletes floten sobre una línia ondulada i roja... merda de corrector! Merda de Martín Marín! Què m'importa a mi la Barcelona de 1940! 

La Musa intermitent

dedicat a E.V.M.

Avui (vint-i-quatre de novembre) fa divuit anys que va morir el cantaire Freddy Mercury. En un involuntari homenatge causat per la casualitat, els Muse actuen a Barcelona. L'homenatge és capciós i involuntari perquè hi ha qui acusa els Muse d'assemblar-se molt als Queen (els dubtes es poden resoldre escoltant United States of Eurasia, cançó on també hi ressona la cita de Maurice Ravel). M'agradarà saber què en pensa en Salvador Bloguejat Macip.


Casualitat o bé obra d'una musa capciosa? Cal·líope? Clio? Talia?

El problema és que les muses sembla que tenen, a més a més de les qualitats canòniques, la de la intermitència. Una característica comuna a les entitats superiors: també Yahvé mostra una conducta intermitent. Si bé fa dos mil anys no parava d'intervenir, parlar, enviar senyals i repartir garrotades i mala fe, duu una llarga temporada de dos milenis en silenci. Un silenci que perocupa seriosament Ratzinger (ja ha dedicat una encíclica a escatir l'enigma del silenci diví, però l'amo segueix fent mutis).
Què fa que haguem de passar llargs episodis de misèria cultural i creativa? Misteris: potser tot plegat es deu a alineacions planetàries o conjuncions astrals, però hom diria que la inspiració apareix bruscament, massivament. I després s'esvaeix en un obscur no res, durant el qual vivim de revisar, criticar, reinterpretar i redibuixar allò que ja ha estat fet.
Què deuria passar en els anys (de fet breus) que anomenem Renaixement? Deu haver-hi teories sociològiques que agermanen factors econòmics, polítics i culturals, però segueix sent ben estrany. I què va passar durant els primers anys del segle XX? Cubisme, surrealisme, informalisme, expressionisme, Stravinskisme: els ismes dels quals ara encara vivim, allargassant-los, exprimint-los. Van esdevenir-se tots en molt poc temps i en molt poques persones. Ara són Ismes com zombis als quals se'ls reinjecta cada cop més desesperadament grans dosis de cocaïna, amfetamina i nitroglicerina per a què deambulin una mica més, una mica més encara, si us plau. I no tan sols parlem d'arts plàstiques o poètiques o musicals: desert a l'arquitectura, desert a la política, a les idees en general. Einstein també és de per aquells verals, i Freud i Jung i Nietszche.
Es poden invocar les muses? Picasso diu que les invocava tot treballant, per si de cas no apareixien. També ens podríem preguntar si les vam espantar, si vam cometre alguna imprudència o grolleria que les va ofendre. Tot seria plausible. Descendents mutades de les nimfes, que també eren delicades.
Mentre escric totalment desassistit d'inspiració penso de sobte que deu ser això: que vam fer alguna cosa lletja i van dir doncs aquí us quedeu.

Endevinalla final. La dedicatòria és per a Eugenia Valdivia Morales o per a Enrique Vila Matas?

Des de la blancor d'un full

De vegades l'atzar et porta per camins estranys i topes amb petites sorpreses que et sobten. Cada vegada m'agrada més la serendípia.

Peter Callesen comunica idees, algunes d'elles inquietants, a partir d'un sol full de paper. De vegades un simple A4. Sense color. Blanc immaculat. Potser amb una fredor que prové del seu origen nòrdic. Hereu de la papiroflèxia, però alhora deslligat de les normes rígides de l'antic art oriental, l'artista, doblega, retalla enganxa ... i ens diu coses.

En realitat no conec gaire la seva obra, ni tan sols sé si el seu treball és d'allò més original o no. Tan sols he vist les imatges del seu web. Imatges que m'han fet pensar.

Post (dedicat) a mà

La Matilde va escriure fa un parell de dies al Riell a propòsit del post sobre obertures i clausures de novel·les. Apuntava un altre element delicat per a analitzar parts de la novel·la: la dedicatòria. I desinteressadament ens va deixar idees anotades per a començar a treballar. A canvi, tan sols demanava que el post li anés dedicat -i ho ha estat, a mà i amb ploma caligràfica de veritat, amb aquell instrument que popularment coneixem per plumilla. Que no és ni ploma d'au ni estilogràfica, tal com es feia fins per allà al segle XIX i principis del XX. Aquesta d'aquí és marca Cretacolor i està fabricada a Àustria, i va bellament envasada: un mànec i cinc plomes (escriptura, dibuix, ornaments, cartells i itàlica). Fins aquí la dedicatòria.

No l'he feta pas més extensa que algunes dedicatòries que obren novel·les: Primo Levi dedica Si això és un home als lectors, amb un poema de vint-i-tres versos que acaba:

[guardeu i repetiu aquestes paraules]

O que se us ensorri la casa,

La malaltia us impossibiliti,

Els vostres fills us girin la cara.

De vegades no és massa evident a qui se li dedica una obra. Hi ha dedicatòries que s'adrecen a un mateix, tal com diuen que la mirada d'Apol·ló és la mirada que es mira a sí mateixa:

A Sylvie Lafaye de Micheaux, porque es cierto que uno escribe para que lo quieran más (Afredo Bryce Echenique).

Sincerament: crec que aquest post pot quedar enllestit aquí mateix, perquè la frase del peruà és demolidora i d'ella se'n pot fer el més bell assaig sobre la qüestió. No obstant, si algun amable lector vol seguir en diré quatre coses més.

Molts cops trobem una tendència a fer poesia en la dedicatòria. Escriure un vers críptic -o no tant- és molt comú. L'admirada M.M. Marçal obre així La passió segons Reneé Vivien:

A Fina, que l'ha compartit a trenc de mots.

Però MMM era poeta, i és comprensible que li sortís un dodecasíl·lab. Però l'autor, si fa novel·la, sol ser narrador, i molts cops li fuig una narració brevíssima:

per a M. P., que és a l'ombra de tot el que es diu

Aquesta correspòn a Francesc Serés i la diu a Els ventres de la terra: de fet, un bell conte d'amor però també d'ombres, inevitablement. Nabokov és lacònic, en efecte, i dedica gran part dels seus textos a Vera. Tot i l'austeritat, també s'explica una història aquí, potser per la repetició. A Vera, a Vera, a Vera... això també és narratiu, amaga un conte. El mateix to gasta William Styron en un text que no em canso de reivindicar: Darkness Visible. A Memoir of Madness (en castellà, a Mondadori es diu Esa visible oscuridad). Es tracta del relat en viu, quasi en directe d'un procés de depressió descrit pas a pas, sense embuts i sense escarafalls. Styron vola cap a París a recollir un premi i en l'entretant se li abat al damunt tot el pes de la cara fosca de la Lluna. La dedicatòria sembla que sigui inevitable, i si és parca es deu a què a Styron li costa tant escriure com a Ulisses tornar a Ítaca:

A Rose.

Si remirem la poesia, però, ens adonarem que els poetes guanyen en capacitat de dedicatòria: Espriu té una obreta (Per a la bona gent) on -no el llibre sinó- cadascun dels poemes du dedicatòria. Un Espriu ja molt gran d'edat deuria necessitar no oblidar ningú, no fos que algun d'ells dugués el secret del perdó i la vida eterna: el Grial pot estar amagat en qualsevol lloc, fins i tot dins d'hom. Reconec que en aquest cas sento una tendència imparable a saltar-me aquells poemes que no em van dedicats a mi. En part per pudor (allò no és per a mi, és per a un altre) i en part pel dret de rèplica: si no ho has escrit per al públic (la afición en general, que diria Gil de Biedma), llavors, perquè ho publiques?

He publicat alguna cosa, però poques. No obstant, reconec que cada cop he pensat en això de la dedicatòria: ho dedico o no? A qui? És el problema de prendre decisions que escullen una persona i exclouen la resta. Això explica que moltes opera prima estiguin dedicades als progenitors, com per tancar un deute històric. Ho trobo poc elegant, però ho entenc. Sovint es dedica al cònjuge o la cònjuge, com deixant entreveure que el procés de creació i redacció ha creat friccions a la parella, conflictes, abandonaments. Tan de bo amb una dedicatòria hom pugués esmenar el temps de menyspreu: l'art no justifica res. Seria tan grotesc com imaginar que una confessió esborra un pecat. Això només ho pot fer Cillit Bang, o el capellà de la teva parròquia.

De manera que finalment no he dedicat res, i potser la meva mare se'n ressenteix tot i que no ho digui. No hi puc fer més. Molts cops sento un tuf d'hipocresia, i m'acolloneix la possibilitat de deicar-ho a la persona equivocada. És indecent com un tatuatge: imagina que d'aquí a dos anys avorreixo i maleeixo l'estampa d'aquell/a a qui li vaig dedicar el text. Com ho podria esborrar?

De manera que per fi trobo una dedicatòria honesta, que deixo al final. L'he extreta d'una novel·la que el temps ha engolit, però que té substància: Tintin in the New World, de Frederic Tuten (Muchnik, Barcelona 1994). Una mena de resposta lleu i postmoderna a La muntanya màgica:

A la Fundació Guggenheim per la seva ajuda (1973-1974) per a què fos possible la redacció d'aquest llibre.

Impecable com l'òrbita de Saturn.

Nota: tot i la dedicatòria excloent, el post està dedicat un pr un a tots els qui el llegeixin. Un/a per un/a.

Post fet a mà

Ho va començar la Mireia d'Un altre invent, (a qui jo no coneixia abans) i la seva iniciativa s'ha anat estenent com una taca d'oli arreu dels blogs.

M'hi afegeixo amb una carta feta a raig...