dimarts, 30 d’agost del 2011

Declinar de l'estiu


Els dies encara són llargs i calorosos.  Al migdia el sol apreta i millor amagar-se dins de casa amb les finestres tancades i les persianes baixades. Llegir, escriure, dormir al sofà. Hom gairebé no se'n sap avenir que fa dos dies esclataven els petards per donar la benvinguda a l'estiu.

I han passat coses aquest estiu, algunes les has contades, d'altres t'han indignat. Unes terceres, les importants, te les guardes al calaix dels tresors.


Passen les hores. El dia declina i al capvespre (com era aquella deliciosa expressió que en diuen a les illes?) l'ambient s'endolceix. Respirar a la fresca.

I una veu interior et diu que gaudeixis del que et resta de l'estiu, que aviat s'esvairà el repòs i tot serà brogit. Inici d'escoles, folrar llibres, signar papers. Soroll. I t'hauràs de posar les piles.



Abans que tot això arribi encén unes espelmes que foragitin els mosquits. Respira a fons. Seu al porxo. llegeix un llibre. Mira com es lia una cigarreta el teu amor. Menja-te'l a petons.

dimecres, 24 d’agost del 2011

Les relacions entre pares i fills (de "Sota la Pols" a "Sukkwan Island")

Fragment de la coberta de Sukkwan Island editada per Empúries.
La vida ens parla de vegades de formes estranyes. En envia missatges confusos que no sempre sabem interpretar. La vida és plena de casualitats que ens diuen alguna cosa de nosaltres mateixos. No es tracta d'esoterisme ni res d'això, però d'alguna manera els missatges hi són i no sempre sabem com interpretar-los. I la meva mare sempre m'ha dit que jo sóc una mica bruixa. I no la contradic.

I la vida em deu estar dient alguna cosa, ves a saber perquè per vies paral·leles m'ha arribat a les mans en moments diferents dues lectures aparentment molt dispars, però que comparteixen alguna cosa.

Una companya de feina en saber que tenia al cap un projecte de novel·la situada al franquisme em va deixar Sota la pols, on es mostra l'ambient de postguerra. De la postguera dels vençuts. En un altre context completament diferent, i amb uns quants mesos de decalatge, un amic em va recomanar de Sukkwan Island. Tots dos els tenia a la llista de pendents i ni sé com vaig decidir triar-los com a unes de les lectures previstes aquest estiu.

Els dos llibres tenen poc a veure. Jordi Coca va guanyar un premi Sant Jordi l'any 2000 amb un text molt clàssic, però que a mi em va semblar fluix. No sé què em passa amb els narradors en primera persona que es posen en boca de nens. No me'ls crec. En la part positiva posaria com ens transporta amb èxit a l'atmosfera de pobresa pròpia de la postguerra. Però en conjunt em sembla una obra amb debilitats, em va semblar inacabada o no va aconseguir ficar-m'hi del tot. Tot i que vol parlar-nos de la relació entre un fill amb un pare maltractador i que és un autèntic fracàs, no aconsegeuix transportar-me al moll de l'os. A més, va enllaçant fets com els nens els enllacen als seus contes: encadeno mil i una accions i, quan em ve bé, poso "fi", i ja està. Acabat. Què ha canviat en els personatges que faci preveure que no tornaran a passat les coses que prèviament ja hem vist? Al meu entendre, res.

Decebuda, vaig enfrontar-me a Sukkwan Island i la primera sorpresa va ser veure que m'enfrontava a una novel·la que em volia presentar una història similar: la relació entre un pare i un fill. La relació entre un pare i un fill adolescent que marxen un any a viure a una illa a Alaska, amb l'objectiu visible de refer la seva relació, però amb altres objectius no dits, ocults, que van surant a mida que avança la novel·la. David Vann posa els personatges contra les cordes, i ens porta a l'interior de les relacions humanes. A l'interior de les tenebres de les nostres pròpies contradiccions.

Torno a l'inici. La vida ens parla de formes estranyes. Ens dóna pistes de les maneres més insòlites.
Com és que he triat llegir aquestes lectures seguides? Com és que les he triades justament l'any en que la meva filla gran ha fet un pas decidit cap a la preadolescència?

dimecres, 17 d’agost del 2011

Esperant els Persèids

Sense llum, no veiem res. Amb poca llum els colors desaparèixen, la perspectiva canvia, els volums deixen de ser clars, el paisatge s'aplana. Aconseguir plasmar la imatge nocturna en imatges o fotografia és extremadament difícil. A Hollywwod, els cineastes van idear un sistema per intentar filmar les escenes que passen a la nit, filmant-les de dia. És la tècnica de la nit americana que Truffaut va utilitzar com a títol i metàfora, en una pel·lícula on ens parla del món del cinema. Però la nit americana no aconsegueix transmetre les sensacions d'un passeig sota la lluna plena.

Aquest any hem anat a veure els Persèids. La lluna, i alguns mosquits, ens han deixat veure alguns meteorits cremant-se a l'atmosfera. Caminar sota la lluna, sense més llum que els seus reflexos. Agafar-nos de la mà sota la seva llum grisa, imaginar-nos les pupil·les dilatades. Intuir les formes que s'amaguen rere els arbres. L'arbre mort es retorça, sembla mirar-nos i desafiar-nos. Mirar els teus peus que trepitgen la grava del camí. Percebre l'ombra dins l'ombra, dels arbres. Sentir la teva veu i veure't a mitges les faccions. Sentir veus i veure formes que apareixen del no res. Seure sobre les pedres, estirar-nos cara amunt, deixar la lluna a la nostra esquena, buscar estels i llàgrimes.

Uns dies després, hipnotitzada encara per les sensacions, he intentat, sense èxit, recollir la llum tènue de la lluna plena sobre el paper.

Un work in progress inútil.

Ni de lluny puc copsar els moments màgics, esperant els Persèids.




(ja em perdonareu la llargada del video)

dimarts, 9 d’agost del 2011

L'Enrique, el Martí i l'Ismael. Companys de viatge


Ara fa uns dies, a road movie, vaig parlar de tres personatges que m'acompanyaven en el viatge. En aquella ficció, no parlava sinó dels autors dels llibres que duia a la maleta. La pitjor part se la va emportar Martin Amis, perquè el pobre va passejar amunt i avall però no va obrir boca. I és que encara ni he començat a llegir-lo.

En Vila Matas es va endur el paper protagonsta de la història, perquè em va acompanyar la major part dels meus dies. I de l'Ismael, què n'haig de dir si encara està a la meva vora?

divendres, 5 d’agost del 2011

Refugi

A les hores punta, vam buscar el recer d'una ombra generosa i un rierol que ens alleugés l'esperit, aixafat pel sol que queia des del precipici. Juguem amb la càmera de fotos. Tenim bones lectures, sons d'aigua, i xiscles d'infants.


dimarts, 2 d’agost del 2011

Cap el nord

Vinc de l'oest i me'n vaig al nord. De les planes llargues i recremades pel sol -malgrat allò que deien els autòctons que aquest any no era tan dur- fujo cap el verd i el blau.

Vall d'Eina, Err, Ur, Capcir, Egat, Bulloses, Forcats, Llo, Urtx. Tants i tants llocs on vull anar.
Noms endimoniadament suggerents i evocadors.

Related Posts with Thumbnails