No m'identifico amb la paraula conservadora. Més aviat em fa repel·lús, angúnia i rebuig. Malgrat aquest aclariment inicial haig d'admetre que... "conservo" coses.
La meva àvia va morir d'Alzheimer - quan encara no s'anomenava així la malaltia- quan jo era jove, no ja adolescent, perquè tenia 23 anys. Jo no tenia una relació estreta amb la meva àvia. Per raons encara incomprensibles per mi, em va rebutjar des d'abans del meu naixement. Però aquella malaltia em va impactar. Em va fer adonar de la importància del nostre cervell. Som les nostres neurones i les seves interconnexions. Som la nostra memòria. La pèrdua de la nostra memòria fa perdre la percepció de nosaltres mateixos. Som el que recordem.
Aquesta constatació em va aclaparar. Percebre com en són de fràgils els nostres records em va provocar un costum que mantinc amb un quasi-fervor. Guardo tot allò que considero que serà important per mi en algun moment donat. Guardo diaris adolescents, quardo cassets - cartes gravades - que ens enviàvem amb el meu llavors nòvio belga. Quardo relacions epistolars diverses. I ara, en l'era digital, guardo relacions epistolars per email.
Aquesta dèria m'ha permès "reconstruir-me" en alguna ocasió. Recuperar aquella qui vaig ser i es va perdre pel camí. Així que no em penedeixo de l'obsessió, més aviat la conreo.
Entre totes les coses que guardo, guardo també els missatges penjats a Riell Bulevard (1a edició). Per aquest motiu he pogut reconstruir els meus. Atès que en Lluís vol donar l'experiència de la primera edició com a "Allò que el vent s'endugué", i passem full, em quedaré per mi aquells missatges, dins la capseta de records que no vull perdre.
I que la segona edició tingui -espero- més llarga vida que la primera.
Apunts des de Sant Just
ResponEliminaHe estat pensant en la dramàtica desaparició… no, no de Blue eyes, sinó del nostre primer bloc que va partir cap als cels o els inferns. Desaparegut el nostre primer Riell Bulevard com l’astronauta de 2001, una odissea a l’espai després de sofrir els atacs del malvat HAL.
Sigui. Però el fet que el nostre bloc sigui susceptible de desaparèixer em sembla atractiu. Per una banda, fa que el senti com una mena de mandala, una prova de l’efímera existència, ens pot ajudar a acceptar que tot té una fi, que res no és per sempre, que no cal aferrar-se a aquesta mena de llibreta compartida que només existeix al cervell d’aquest aparell informàtic, i encara només si no li agafa el rampell de retirar-se per sempre més de les nostres petites pantalles lluminoses. Per altra banda, la no existència del nostre bloc ens permet reiniciar-lo, reprendre i renéixer un i altre cop, com reneix l’ave fènix.
En principi, no m’agrada perdre res però he estat sempre una especialista involuntària en perdre objectes. I quan dic perdre, vull dir perdre de veritat, no deixar de veure durant una temporada. Sóc endreçada i m’agraden els quadres drets i els mobles ben col•locats però puc perdre arrecades, anells, collars, penjolls, amb una facilitat extraordinària. Però mai no m’he perdut a mi mateixa. Fins ara.
De tot el que vaig llegir del primer bloc, vaig celebrar el poema arravatadorament eròtic del Lluís, em va trasbalsar del tot. No l’he tornat a llegir. Suposo que recuperarem totes les perles de Riell Bulevard, primera edició.
També em va agradar el text de l’Eulàlia en què explicava que ho guarda tot. Jo no ho guardo tot perquè he constatat que el dia a dia m’arrossega amb una força tan intensa que no em deixa alè per anar a esbrinar el meu passat. Sí que conservo els meus diaris, des dels 13 o 14 anys fins als 20, més o menys. Hi surtiu tots vosaltres en aquelles pàgines. Les rellegeixo poc.
I també em va cridar l’atenció que l’Eulàlia digués de passada que la seva àvia no l’estimava (això recordo molt bé que ella ja m’ho explicava). És estrany i penso que ha de tenir una raó oculta que potser encara no li han sabut explicar: ho has parlat mai amb els pares?
I vaig gaudir del poema de l’Albert, magnífic. Tampoc no l’he tornat a llegir. Ho he de fer.
I espero que això us distregui almenys i us doni alguna imatge agradable per al dia d’avui, 31 de novembre de 2008, quarts d'onze de la nit.
(For you I was a flame,
Love is a loosing game)