dimarts, 17 de gener de 2012

Camí del cel

Deus anar de camí de l'infern, mala bèstia. T'imagino a les seves portes trucant desesperadament per poder entrar.

Els que quedem haurem d'aguantar glosses exaltades, les que obliden la teva ideologia, les que obvien i obliden les sentències de mort que vas avalar. Quin trist país, on vivim. Haurem d'aguantar llepaculs que no gosen tractar els morts com es mereixen. Ja se sap, els malparits es tornen sants quan els entaforen dos pams sota terra. No parleu malament dels morts. Ni les veritats es poden dir. Haurem de sofrir encara uns quants dies que et tractin de pare de la democràcia. De defensor de l'autonomisme. Tu, que eres un dels grans de l'una grande y libre.

Et trobaràs a les portes de l'avern i Mefist en persona et barrarà el pas. No t'hi volem aquí, malparit. L'infern és un lloc massa bo per algú com tu. Els demòcrates i els cristians teniu el vostre lloc reservat el cel. Un lloc prou inòspit, fred, gèlid i insuportable per la gent de la teva calanya.

T'hi trobaràs ben a gust, Don Manuel: No fa pas massa hi va fer camí un altre dels vanagloriats, un tal Carlos Sentís. Tan malpartit i vividor com tu. Al cap i a la fi éreu feixistes de cap a peus. Però especialistes en saber canviar-vos les jaquetes quan van anar mal dades.

Has mort sense ser jutjat pels teus crims. I ara hem d'aguantar la teva biografia engreixada. Veste'n al cel, també hi trobaràs bisbes pederastes, i els teus líders espirituals. Ja ho veus, no estaràs sol, també t'hi trobaràs entubat el caudillo, aquell qui et va fer ministre.

imatge: historias de zombies

La vergonya d'aquest país es que hagis mort al llit. Que els defensors de la veritable democràcia continuïn a les vores dels camins. I els teus hereus perpetuïn la vergonya.

26 comentaris:

  1. Mira, que mori on vulgui. Jo no l'oblidaré. I preferiria que no tingués una mort tranquil·la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El lloc poc importa, és cert, allau. Pocs morim a altres llocs que no sigui al llit. Però aquesta frase simbolitza la impunitat que han gaudit els hereus del franquisme. És una vergonya llegir els diaris avui. Com és evident que ni pateixen d'amnèsia, el seu patetisme és manifest. Estan convençuts que som imbècils. No l'hem d'oblidar. Oblidar és molt perillós.

      Elimina
  2. Ostres, li han deixat dir tot el que ha volgut i en cap moment li han volgut frenar el discurs coherent que tenia!

    A per cert, espereu-vos que encara falten molts més funerals d'aquests dels superherois de la Transició!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Acabo de llegir a l'ara una de les seves frases lapidàries ""És evident que el gloriós alçament del 18 de juliol del 1936 va ser un dels moviments més simpàtics que es recorden al món". Que li diguin als morts que defensàven la democràcia.
      Em temo que sí,Galderich, que ens espera encara algun funeral d'aquests. Ara Fraga era una icona. Potser la més evident.

      Elimina
  3. Ja ho veus, mentre els qui van defensar la democràcia amb la vida encara esperen un enterrament digne, aquest porc se'n va tan tranquil·let i rodejat d'elogis. No hem pogut fer res per tornar la dignitat als qui la mereixinen ni per treure-la als indignes. Com sempre altra vegada ens toca protestar. En fi, quin país tan estrany i penós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vivim en el país en què el mateix dia que mor, entre elogis i glosses, la icona rèmora franquista, símbol de l'"exemplar" transició a la democràcia, asseuen al banc dels acusats l'únic jutge que ha tingut pebrots d'aplicar la jurisdicció universal i intentar jutjar el franquisme. Ningú ni és idiota i tots sabem que Garzón se'l jutja no per les escoltes, sinó per intentar jutjar el franquisme.
      Sí, un país estrany i penós.

      Elimina
  4. Fa lleig dir-ho, però vam destapar el cava...
    Ara, els carrers haurien de tornar a ser nostres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si no fos perquè el cava cada cop m'agrada menys, potser també l'hauríem destapat, no et pensis!
      Però que tots aquests personatges morin sense hever estat jutjats és un clar símptoma que no s'ha fet net. Tan sols cal veure les butllofes que va generar en certs sectors rancis l'intent -fallit gràcies a aquests peronatges- de la llei de memòria històrica...

      Elimina
  5. Ben dit!
    El pitjor de tot?
    Els que encara hi són i no ens els podem treure de sobre...
    Tornem enrere...

    Sí, un país estrany i... ridícul? poruc? bobo? atontat? curt de mires? retrògrad?...
    (de quin país parlem? ja m'he perdut, em sembla...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tornem enrere, sí. Jo diria que som un país desquiciat. A més de totes les coses que tu esmentes...
      De quin país? Estupidilàndia, diria jo.

      Elimina
  6. A mi tampoc no m'agrada massa el cava, però aviat tindrem un altre difunt que em farà obrir una ampolla, és el sogre d'un esportista molt famós i adinerat. I confesso que també en tinc alguna altra de reservada, per a algun catalanet que no dic...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, per a aquests reservem unes quantes ampolles. Potser podem canviar el cava per un vi carot-carot (no hi entenc, de vins, però és el gest): i enlloc de les bombolles efervescents i ràpides, el gaudim lentament, allargant el plaer del moment.

      I, ara, tot i que no té a veure amb el cava m'ha vingut al cap aquella frase "A todo puerco le llega su sanmartín". O sigui que és qüestió de temps.

      Elimina
  7. En els propers anys viurem un esclat de realitat que ni en Houdini. Tota una generació que s'escapa dels tribunals. I de fons, aplaudiments descarats. Vergonya.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'esclat de realitat petant-nos als morros. Primer va ser la crisi immobiliària que han provocat aquests que ens governen. La crisi mundial neoliberal de la qual ens han de salvar els neoliberals.
      Ara, els vells xarucs que es moren, i els glossadors fent la gara-gara. Tribunals inexistents.
      Vergonya.

      Elimina
  8. Si hem d'anar obrint cava per cada un d'aquests malparits......anirem molt contents sempre

    ResponElimina
    Respostes
    1. Preparem una capsa. A mi això d'estar contenta, em prova, ves.

      Elimina
  9. Era un fatxa. M'autocitaria, però quedaria pedant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No te n'estiguis, home. Era un fatxa, efectivament.

      Elimina
  10. I aquell altre, en Samaranch. S'hi trobaran tots, allà abaix. El que em sembla increïble són les lloances que he llegit en les últimes hores. Sort de la distància que dóna l'exili, que tot ho amortigua...

    Bye bye, Sr. Fraga.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, sí! me l'havia oblidat aquest Samaranch i també va ser patètic i fastigós..
      T'envejo l'exili en aquest moment, perquè els articles dels diaris fan, com diu la meva filla, "gumitar".

      Elimina
  11. fins fa quatre dies, l'exèrcit n'estava ple. No oblideu que Tejero, Milans i Armades vetllaven per la seguretat. Jo encara no sé com no va triomfar un cop d'estat...Amb el Fraga de ministre

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara n'hi ha masses, Aris. També hi ha els seus hereus emmascarats de neoliberals.

      Elimina
  12. Respostes
    1. Home ocell, benvingut al bulevard. I gràcies.

      Elimina
  13. Eulàlia, quan m'agafa la depre político-social, el teu bloc em resulta una teràpia la mar de natural: em reconforta saber que una altra visió del món és possible. El cas de Fraga és paradigmàtic: a la seua mort, entenc que se'l pugui deixar tranquil, però tampoc calia tirar-li flors i violes, com ho han fet molts mitjans de comunicació i bastants polítics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara no m'he recuperat del tot de les lloances.
      Una altra visió del món és possible. I hem de fer alguna cosa, el que puguem, perquè un altre món sigui possible, Leb...

      Elimina

Related Posts with Thumbnails