diumenge, 5 de juliol de 2009

LOL, una mirada al món adolescent



S'agraeix una pel·lícula del món adolescent -en clau de comèdia- que fugi de la parida americana supèrflua i banal. Que fugi del món Disney i les seves superestrelles: les Hannes Montanes, els Highs Schools Musicals, els Camps Rocks dels Jonas Brothers...

S'agraeix una mirada fresca al món adolescent actual amb una certa dosi de realitat. Fugint de la superficialitat que sovint ens ve des de Hollywood.

És una pel·lícula europea, francesa: LOL, laughing out loud. Dirigida per Lisa Azuelos i protagonitzada per Sophie Marceau (amb qui m'he sentit força identificada), i els adolescents Christa Theret i Jérémy Kapone entre d'altres.

Mostra les vivències durant un curs d'un grup d'adolescents i les seves famílies.
Hi ha temes que es tracten amb certa condescendència, no cal oblidar que ens trobem davant d'una comèdia. Amb tocs agredolços. I vista des del punt de vista d'una mare relativament progressista i oberta de ment. Altres pares en papers secundaris són molt més estrets de mires.

Resulta interessant la relació entre la mare i la filla, que en altres pel·lícules que tracten el món adolescent resten a segon pla, gairebé inexistents, com si les relacions paternofilials ja no tinguessin importància en l'adolescència. I la tenen. M'han agradat detalls com els SMS que Lola envia a la seva mare per demanar una estona de "mimitus", que la lliga encara a l'etapa infantil en aquest anar endavant i enrere que sovint omple aquesta etapa.

En aquest aspecte, m'ha agradat el paral·lelisme que crea entre el món adult i el món adolescent. Perquè m'hi sento identificada, perquè en fer-me gran, en arribar a la quarantena descobreixo que no som tan diferents de llavors. Que sentim les coses de forma similar. I és un detall de la pel·lícula que s'agraeix. Sovint ens entestem a fer veure que el món dels adults és molt diferent del món que vivim mentre ens fem adults. I no és així. En realitat canviem molt poc. Canvien les formes. La base, l'important resta el mateix. Seguim essent molt semblants entre aquells que érem abans dels 20 anys i el que som ara, amb quaranta.

A destacar, també, el tractament que li donen a la música. I, també, el fet que surti del circuit típic de les pel·lícules "europees" i hagi ocupat altres cercles més amplis, més accesibles a altres públics. D'altra banda, el paper de les dones és més important que els dels homes, cosa també a agrair.

6 comentaris:

  1. Sembla interessant, procuraré veure-la, potser ajuda a allargar la vida dels meus fills adolescents-adults :S ;P lollllll!

    ResponElimina
  2. o amb més de seixanta, jo també he rebut SMS demanant mimitus, no fa pas tants anys. Ara la èli es francesa pel que dius. L'haure d'anar a veure

    ResponElimina
  3. Potser és que ens pensem que no necessitem sentir-nos estimats, en fer-nos grans. I no és així. Necessitem que ens abracis, que ens diguin que ens estimen, necessitem abraçar-nos i sentir-nos estimats. Tinguem 5, 10, 18, 20, 30, 40, 60 o 70 anys.

    ResponElimina
  4. No estic del tot d'acord Eulàlia.

    Entre els 20 i els 40 hi ha molta gent que ha patit veritables desgràcies que fan canviar la manera de ser ,i això per força fa canviar la manera de sentir.

    Només si la vida ha estat dolça amb nosaltres podem pensar que seguim essent els mateixos d'abans o semblants .

    No he vist la pel.lícula però m'agradaria visionar-la.

    ResponElimina
  5. Fina, és clar que tots portem els nostres llasts.
    És evident que tenim una motxilla que arrosseguem a sobre. És evident.

    Però això no vol dir que no "sentim" de la mateixa manera: Necessitem sentir-nos estimats. I quan als 40 se'ns presenta una nova oportunitat, tot i els llasts, volem intentar sortir-nos-en. Volem que ens estimin i sentir-nos estimats. Jo, amb 40, també he necessitat "mimitus" de la meva mare.

    ResponElimina
  6. Eulàlia,

    En absolut estic dient que no tinguem necessitat de sentir-nos estimats.Això és evident.I amb els anys, cada vegada més i tot, m'aventuro a dir.

    Només dic que no sentim de la mateixa manera.Alguns per traumes físics , altres per traumes psicològics.

    Tampoc dic que sentim menys o pitjor.Fins i tot pot ser que el que sentim als 40 ,50,o 60 ens reconforti més, perquè l'experiència i l'edat prioritzi la qualitat més que la quantitat.

    I si als 40 es presenta una nova oportunitat i val la pena...no la deixis escapar! :-)

    Una abraçada.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails