diumenge, 12 de juliol de 2009

Dues notícies, una efemèride, una sola realitat.



Aquests dies ens arriba de terres llunyanes una notícia terrible i esfereïdora. A la Xina, a la regió que porta el nom de Xinjiang, una multitud desaforada armada amb pals, pales, i tota mena d’estris, s’enfronten als membres comunitat que segueix una religió diferent. Moren més de 180 persones de tots dos grups socials, els hans i i els uigurs (musulmans). Sento a la ràdio les declaracions d’una dona han que viu a Espanya on afirma que “cal matar els uigurs, a tots” i exposa una raó determinant: no saben llegir, no saben escriure, no saben res. Vet aquí una raó de pes per eliminar l’altre.

L’onze de juliol d’ara fa 14 anys l’exèrcit serbi va matar 8372 musulmans a Srebrenica. Ara, cada any enterren els morts que han pogut identificar en forma de memorial, per tal que no s’oblidi aquell fet.

De més a prop, a Sitges, ens arriba la notícia d'una baralla de borratxos que arriba a mal port i la violència dóna com a resultat la mort d’un noi de 20 anys. Els seus amics es rebel·len i es manifesten amb eslògans xenòfobs i fins i tot pintades pro nazis.

3 fets que no estan relacionats. 3 fets separats en el temps i l’espai.

En podríem afegir d'altres: Utus i Tutzis al Congo, per exemple. Palestins i israelians. Podeu augmentar la llista. Des de llocs llunyans a llocs més propers. Fent cercles cada cop més estrets. Vila de Dalt que no es pot veure amb Vila de Baix. Fins i tot potser arribareu a afegir aquell veí que tant us fa la guitza vs. vosaltres mateixos.

Racisme i violència. No tolerar l’altre, voler-lo eliminar. Destruir-lo. Per què? Per por?

No ho puc entendre. Mai no ho he entès. No sé què ho fa que una persona normal, de cop sofreixi transformacions brutals i vulgui matar una altra persona simplement per ser "diferent". No sé què ho fa que ens fixem sempre en allò que ens separa enlloc que allò que ens fa iguals.

Aquesta reflexió em remet a Luigi Luca Cavalli-Sforza i a un llibre que vam editar a l’Institut Català de la Mediterrània allà als 90. Es titulava Qui som? Història de la diversitat humana . Allà, el científic -i el seu fill, el qual n'era coautor-, a través de l’anàlisi del genoma humà descrivia amb científica claredat que les diferències entre nosaltres no existeixen. Que el concepte “raça” no existeix, que les persones som increïblement iguals entre nosaltres. Que allò que ens separa és ínfim en relació a allò que ens uneix.

Som una espècie estranya, capaç de fer coses meravelloses i coses atroces i abominables. Som capaços d’enlairar-nos i volar pel cel. I també som capaços de carregar-nos el planeta. Som capaços de mobilitzar-nos immediatament quan hi ha una catàstrofe a qualsevol lloc del planeta, i som capaços de carregar-nos un veí simplement perquè no té el nostre color de pell, o perquè creu en un déu diferent.

Som capaços d’allò que brilla i allò que enfosqueix.

No sé què caldria fer. Però l’única cosa que se m’acudeix és fomentar el diàleg i el respecte. Vivim una societat que abona la violència com a forma d’espectacle. Potser el que cal és instaurar una cultura de pau. .

Som encara molt lluny.

2 comentaris:

  1. En tots els casos que exposes, és evident com és el racisme qui construeix la raça. No hi ha diferències físiques significatives entre la població uigur del Turquestan Oriental i la població xinesa. És cert que hi ha uigurs amb trets més "caucasians", i a partir d'això el xinès construeix la imatge de l'uigur i confirma després els prejudicis ('Els uigurs no saben llegir ni escriure [xinès]'). La clau dels prejudicis és que els uigurs immigrats a Ürümqi o a les ciutats xineses de l'Est són una mà d'obra més barata que competeix amb els xinesos "de tota la vida".

    A Srebenica, bosnians i serbis no tan sols són indistingibles físicament sinó que parlen la mateixa llengua. La diferència era la religió (una religió, tot sovint, no practicada). Per massacrar a la població musulmana de Srebenica els botxins es basaven en les declaracions dels veïns ('aquest és musulmà', 'aquest no').

    Els hutus i tutsis són també en gran mesura indistingibles. El mite del tutsi allargassat i de l'hutu rodanxó és fals. Tutsis i hutus parlen la mateixa llengua i viuen en el mateix país. Històricament els tutsis eren pastors i els hutus pagesos. Però, avui dia, destruïdes pràcticament les formes econòmiques tradicionals, què en queda d'aquestes diferències? En el genocidi de Ruanda, van morir tutsis però també molts hutus que no combregaven amb els assassins. I entre els genocides hi havia també tutsis amagats que s'havien fet del partit hutu.

    Palestins i israelians són ben indistingibles als nostres ulls: els veiem com a mediterranis orientals i prou. Els distingeix la religió i l'estatus polític (uns són ciutadans d'un estat, els altre no són ciutadans d'enlloc).

    A Sitges els fills de la immigració dels anys 1960 la tenen jurada als fills de la immigració dels anys 2000. Aquí sí que hi ha més diferències físiques, però la qüestió en essència és la mateixa que a Ürümqi: la competència per uns salaris de misèria entre uns que tenen una certa posició i uns altres que no tenen res de res.

    És important la tasca de difondre la veritat científica sobre les "races". És important afavorir el diàleg. Sobretot és important perquè fa veure quines són les realitats dels "conflictes". Potser continuarà la violència, però si més no s'haurà posat fi a la ignorància.

    ResponElimina
  2. T'agraeixo, Dídac, que hagis passat per Riell Bulevard i encara més el teu comentari. Tens raó, és el racisme qui construeix la raça. I molt sovint els problemes són econòmics: la mà d'obra barata. Algun cop he escrit que un xeic àrab no pateix racisme, perquè ve carregat de "petrodòlars". El racisme és, sovint, econòmic, no racial.

    Això que expliques de Srebenica em recorda 2 fets històrics: la manera com la Inquisició recollia "proves" (sic) contra els seus "acusats" i molt més proper en el temps, la manera com a la guerra civil i, especialment a la postguerra, els "nacionals" descobrien qui eren els "rojos".

    La història es repeteix d'una manera sorprenentment pendular. Sí, cal fer veure quines són les realitats dels conflictes.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails