diumenge, 16 d’octubre del 2011

Connexions alimentàries

 Amb motiu del Blog Action Day 2011: Alimentació

I

La Maria fa la compra al super dos cops per setmana. Compra carn, compra peix, compra pa, i verdures. Són quatre a casa i ara amb la crisi els dies s'allarguen i en 31 costa molt que no arribi.

Mai no ha aconseguit organitzar-se de tot, venint com ve de les vaques grasses, sempre compra de més. I invariablement, però, algun cop per la nevera o l'armari comença a fer un tuf nàuseabund. És l'hora de llençar les patates grillades toves i inservibles, la petxuga de pollastre resseca, el tomàquet florit, el cogombre pansit. Li dol haver de llençar tot aquest malaguanyat menjar. Amb tot, se sent víctima de l'opulència. Quan aprendrà a comprar just allò que li fa falta?

L'altre dia ho parlava amb la seva veïna, m'haig d'organitzar, Emília, em dol el cor, li diu, se'm fa malbé dins la nevera. Amb tanta gent com s'ho passa malament... L'Emília se la mira amb ulls absents.



II
L'Emília fa cua a l'hora en què tanquen els supers. Per la porta de darrere. Ja n'hi ha altres que s'esperen. Es coneixen els horaris, els dies bons, els bons súpers. Ella ha caminat prop de mitja hora. La vergonya se l'emportaria a l'altre barri si alguna de les seves veïnes la veiés remenant els contenidors a la recerca d'un pebrot mig comestible, una ceba. Unes cuixes de pollastre que caduquen l'endemà. 
L'Elvira ja l'espera de fa estona. S'han fet amigues des de fa sis mesos, des que va perdre la vergonya i va començar a venir a buscar menjar als contenidors.
El soroll motor d'un cotxe esportiu ocupat per una parella que a penes els mira els fa aixecar el cap.



III

A l'Emma li serveixen una copa de vi blanc. El cambrer l'interroga amb els ulls. Correcte, diu. Tu ets l'entesa, respon en Víctor. Davant seu fumeja un peix de preu inabastable. Somriuen. El tasta. es miren als ulls i en silenci tasten el plat. Després de pocs cops de forquilla ella s'eixuga els llavis amb el tovalló. No sé què em passa,  mira que està bo aquest peix, però no me'l podré pas acabar.

19 comentaris:

  1. hi ha molta gent remenant contenidors, molta gent a Caritas o a les monges de Teresa de Calcuta. Començ ha haver-hi molta hent que passa gana.

    ResponElimina
  2. El mal dels nostres temps no es diu carestia: es diu repartiment desigual. N'aprendrem?

    ResponElimina
  3. Ves per on m'has fet pensar en la "Tomatina" de Bunyol. A la seva web oficial es comenta la notícia de les objeccions que uns experts han posat als intents d'exportació de la vergonyosa festa a la Xina..."No es razonable"
    "En China es una práctica que no es razonable, y que tendrá un impacto negativo en los valores sociales", aseguró en la web sznews.com un experto llamado Chen Yiquan, quien recordó que para la cultura china tirar comida es prácticamente un tabú."

    ResponElimina
  4. Poses el dit a la nafra i m’agafes en un moment en que la meva “mala llet” està vessant del got d’una manera desmesurada. Ja n’hi ha prou! Les mobilitzacions indignades d’ahir arreu continuen sent esperançadores. Cal apostar per propostes revolucionaries i anticapitalistes. (Tenia que dir-ho).
    Udolo indignat.

    ResponElimina
  5. Als restaurants dels EUA et donen allò que nos has menjat en una bossa a la porta, i sempre hi ha algú que ho espera. Sempre he pensat que és molt fàcil passar d'una banda a l'altra. Ara ets el ric que surt amb les sobres, ara el pobre que les recull. De molt antic és aquesta frase: les deixalles d'un són el tresor d'un altre.

    ResponElimina
  6. Frapant pel real que és. Cada dia ho veig i el sistema continua sent el que és... per molts indignats que surtin al carrer. Fins quan els indignats guardaran les formes?

    ResponElimina
  7. Puigcarbó, em temo que amb el panorama que tenim cada cop en seran (en serem?) més.

    ResponElimina
  8. Ferran, sí, entre d'altres mals... el problema és que tendim cap a un repartiment cada cop més desigual i si a sobre els votants tendeixen a esbiaixar-se cap a la dreta, cada cop més rància, ho tenim molt magre.

    ResponElimina
  9. Girbén a mi em sembla que tampoc no hauria de ser "raonable" a casa nostra, quan hi ha gent fent cua als menjadors socials...

    ResponElimina
  10. Llop, jo també estic indignada. No puc entendre que es parli del moviment en "tercera persona" "els indignats això, els indignats allò". Jo també n'estic.
    La pega és que si bé el que cal és desfer el camí capitalista cap a altres opcions resulta que el camí que emprenen els governants és just el contrari... Ara resulta que som "extrema esquerra marginal", en fi...

    ResponElimina
  11. Lluís, la frontera entre estar a una banda o l'altra és molt fina, certament.
    Però alhora, paradoxes de la vida, la distància entre els que estan a una banda i l'altra creix sense parar i desmesuradament: els rics cada cop ho són més, els pobres, cada cop ho són més.

    ResponElimina
  12. Aris gràcies a tu coneixia aquesta iniciativa. Gràcies per recordar-la.

    ResponElimina
  13. Galderich, crec que cada cop falta menys per perdre les formes. Ara bé, jo penso que si es guarden les formes deu ser perquè hi ha una economia caixa B que sustenta el 1/4 percent de la població que està a l'atur, si no ja tindríem la barricada al carrer...

    ResponElimina
  14. Aquesta és una de les primers imatges que recordo de quan vaig venir a viure a Barcelona: la d'un home escarbant una paperera per treure les restes d'un entrepà, espolsar-les i menjar-se-les. Al poble no ho havia vist mai.

    ResponElimina
  15. La gent que ha passat una guerra (els meus pares, posem per cas) sempre diuen que és pecat deixar menjar. Reconec que algun cop se m'ha fet malbé menjar, però he anat aprenent que això no em passi i no haver de llençar mai res, perquè, efectivament és un pecat.

    Desgraciadament, cada cop veig més gent remenant les escombraries fins i tot les papereres a veure què troben i no em sembla bé llençar menjar :(

    Molt ben teixides les històries, Eulàlia. Gràcies :)

    ResponElimina
  16. Llegia ahir Mishima, "Gogo no eiko", on un personatge secundari explica que a casa seva, després de cada àpat, es llepen els plats per no llençar cap regal de Déu, doncs sembla ser que són una família ben pietosa.

    ResponElimina
  17. Amb poques paraules has fet tres bons retrats actuals. Tan de bo fossin 100% ficció. Costa tenir esperança i costa no sentir-se culpable. Diria que un mal atzar pot empenyer d'un cantó a l'altre a menys que tinguis un bon coixí familiar, cosa que és un altre atzar.

    ResponElimina
  18. Ara hi ha molta gent que ho ha de fer, però el pitjor és que cada dia n'hi haurà més...

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails