dissabte, 5 de febrer de 2011

Ha nascut una estrella (ja em perdonareu)


N'hi ha que es posen uniforme i ja es creuen que són alguna cosa.

N'hi ha que els diuen president i no poden parar de fer declaracions absurdes. No cal anar molt lluny, els diaris en van plens cada dia.

N'hi ha que els diuen: "qui no canta a la dutxa?" i es llencen a cantar davant d'un centenar de persones.

Jo, ho confesso, formo part d'aquest darrer grup.

No sabria dir si és el meu esperit histriònic, normalment amagat, o bé el glamour de sentir-se protagonista davant del concorregut públic. Ves a saber.

Van ser els mestres de l'escola de música de les meves filles (l'Escola de Música de Valldoreix) qui en una idea esbojarrada, però brillant, van engrescar a una vintena de persones a preparar-nos una cançó i tenir la poca vergonya de cantar-la en directe en una jam session versió pop al restaurant del costat de l'escola.

S'ha de tenir valor. El dels mestres, vul, dir, per posar el seu talent al servei d'unes veus tan poc cultivades com les nostres.




En l'experiment he descobert algunes coses, com que és molt millor cantar una cancó amb ritme mogudet, que una balada. Si no en saps prou, els defectes queden dissimulats pel ritme trepidant. O que cantar amb un micròfon davant té poc a veure a cantar sense micròfon (us asseguro que no sents per res la teva veu). O que el públic no és cap problema. T'ajuden i t'animen. No cal patir.

Ah, per cert, davant d'aquest desastre,  penso repetir. Quina cançó triaríeu?

26 comentaris:

  1. Realment tens raó, d'aquí a l'estrellato ;P (i que no n'arribem a fer de coses pels fills, o per la tequila :P)

    ResponElimina
  2. A mi no em demanen mai que canti perquè coneixen que les meves desafinades són proverbials!

    ResponElimina
  3. Què divertit!!! Alguna de la Tina Turner podria ser?

    ResponElimina
  4. No tinc paraules, ja m'excusaràs.

    ResponElimina
  5. Jo m'estimaria més que em clavessin escuradents a les ungles abans que cantar en públic. I consti que és un acte de generositat vers el proïsme.
    A mi m'agradaria fer un Pimpinela amb en Mitchum: "Olvídame y pega la vuelta". Però hauria d'estar tan i tan borratxa (o endrogada o el que sigui) que em temo que no seria capaç ni d'aguantar el micro. Què hi farem.

    ResponElimina
  6. Clidice, això del estrellato et deixa ben "estrellat".
    (inter nos, jo estic convençuda que va ser culpa del tequila. O d'alguna altra cosa forta que em deurien donar... )

    ResponElimina
  7. Galderich, no et pots imaginar el poder de persuasió que tenen els mestres d'aquesta escola. Fixa't que vull repetir i tot... Prepareu els paraigües. Prometo avisar abans (bé potser no, no fos cas que se us acudís venir)

    ResponElimina
  8. marta (volar de nit), divertit sí, això sí. Tina Turner? No ho sé... jo pensava en James Brown, o potser Abba, O ves a saber si alguna cosa més nostrada... però ara em fas dubtar...

    ResponElimina
  9. allau, quedes excusat. Davant d'una mostra de talent tant desbordant entenc que hagis emmudit ;P

    ResponElimina
  10. matilde, quina llàstima! Jo que anava a proposar-te fer un duet!!! De debò que no t'hi apuntaries? Per res del món?

    ResponElimina
  11. Sabia que ho aconseguiries!

    En temps de retallades, és bo desplegar totes les nostres habilitats...

    Jo havia estudiat piano -m'agrada la seva música, però ho tinc força rovellat- i la guitarra també em plau, però no la sé "rascar". Guanyaria pocs euros tocant per les cantonades

    I de veu... no vull que la dutxa se m'espatlli.

    Si de cas, tu canta, i jo ja passaré el platet. El txumba-txumba el podem aconseguir amb una màquina...

    Hallellujah!

    ResponElimina
  12. Uf. Sort que ho publiques tu mateixa i no pots fer-te xantatge! Hehehe.

    ResponElimina
  13. Joan Alcaraz, sincerament, l'estampa de nosaltres dos amb el plateret i la màqina amb el so amplificat és impagable. Tan sols ens falta la cabra.

    ResponElimina
  14. Joan, confesso que m'has enxampat. Abans que no s'extenguin rumors, millor tirar-se a la piscina un mateix i fer-ho públic. Té alguna cosa d'exorcisme, ben mirat. Fer fora vergonyes i aquest tipus de coses...

    ResponElimina
  15. La cabra? "¡A mí la Legión!"

    Per menjar, el que faci falta (faig demagògia barata...).

    Millor anar a un "karaoke". O no?

    ResponElimina
  16. Joan Alcaraz mmm, més que en la legión, jo més aviat pensava en uns gitanets, que tenen més ritme...
    No, karaoke, no! Que la "sessió de nit" on em vaig estrenar tenia "nivell", amb música "de debò", en directe, amb músics "de veritat". Vull dir, que no era música de llaura. I això fa una diferència, ja t'ho dic jo. O no?

    ResponElimina
  17. Bé, la cançó que cantis properament és irrellevant. Un bon escot, minifaldilla i sabates de taló d'agulla.
    I que comenci l'espectacle!

    ResponElimina
  18. Ai!, Gregori, que t'hauré de dir allò de ma mare, que (veu escandalitzada ON)"els homes sempre penseu en el mateix" (veu escandalitzada OFF).
    L'escot, d'acord, minifaldilla, també. Ara, amb els talons d'agulla fa temps que vam partir peres: Som totalment incompatibles. Cauria, des d'allà dalt.

    ResponElimina
  19. Llàstima que l'"Operación Triunfo" ja no sigui novetat,que si no... series la nova Chenoa!

    O la Beth, si ho prefereixes. Aquesta, si més no, amb els anys s'ha reciclat una mica.

    I sempre ens quedarà el Bisbal...

    Ja ho veus, avui estic de broma. També convé, de tant en tant.

    Salut!

    ResponElimina
  20. Ara en podrieu cantar una de l'Abba, waterloo, alguna d'aquestes d'eurovisió i disfraçades...seria molt divertit, com ve CArnestoltes..la meva filla té vergonya de mi, diu "papa, si surts a canta, no diguis que ets el meu papa" i s'amaga...com soc de l'ampa tinc que canta a final de curs, la meva filla ho pasarà fatal

    ResponElimina
  21. Joan Alcaraz, ve a ser com una operación triumfo en "petit comité"!
    El mestres de l'escola de música se'ns van dirigir l'endemà de la festa com a
    "reis i reines del rock (ara ja consagrats)".
    Són uns aduladors!

    ResponElimina
  22. Aris, ABBA segur que seria un èxit assegurat. No la descarto ;)

    Les meves filles ja tenen assumit que els ha tocat una mare "rareta", a qui li agrada fer el pallasso i amb un sentit del ridícul molt baix (com podeu comprovar)... Potser la teva acaba acostumant-s'hi!

    ResponElimina
  23. Eiii, quina gran cançó, Hallelujah, m'he quedat amb ganes d'escoltar més!
    Això del micròfon té magnetisme, la meva filla li ha agafat el gust al de la Hello Kitty, que se sent fatal, i fins i tot jo m'atreveixo a fer uns gorgoritos. Bona nit!

    ResponElimina
  24. Normalment és al revés: els alumnes han de preparar alguna cançó i els pares i mares, amb orgull, escolten les seves joies cantar. Encara ho recordo quan ens obligaven a fer-ho a l'escola (no m'agrada gens cantar!). Per un cop, s'inverteixen els papers!

    ResponElimina
  25. Gemma Sara, hi ha un versió una mica més llarga, (al meu youtube, no et costarà gaire arribar-hi). Ara, si hi vas i la mires, tu corres el risc, després no em demanis danys i perjudicis!

    ResponElimina
  26. Albert B.iR., és que aquests professors són uns eixelebrats!
    Els nens també canten, i toquen instruments... i inter nos, ho fan infinitament millor que els seus progenitors!

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails