Ha nascut una estrella (ja em perdonareu)

N'hi ha que es posen uniforme i ja es creuen que són alguna cosa.

N'hi ha que els diuen president i no poden parar de fer declaracions absurdes. No cal anar molt lluny, els diaris en van plens cada dia.

N'hi ha que els diuen: "qui no canta a la dutxa?" i es llencen a cantar davant d'un centenar de persones.

Jo, ho confesso, formo part d'aquest darrer grup.

No sabria dir si és el meu esperit histriònic, normalment amagat, o bé el glamour de sentir-se protagonista davant del concorregut públic. Ves a saber.

Van ser els mestres de l'escola de música de les meves filles (l'Escola de Música de Valldoreix) qui en una idea esbojarrada, però brillant, van engrescar a una vintena de persones a preparar-nos una cançó i tenir la poca vergonya de cantar-la en directe en una jam session versió pop al restaurant del costat de l'escola.

S'ha de tenir valor. El dels mestres, vul, dir, per posar el seu talent al servei d'unes veus tan poc cultivades com les nostres.




En l'experiment he descobert algunes coses, com que és molt millor cantar una cancó amb ritme mogudet, que una balada. Si no en saps prou, els defectes queden dissimulats pel ritme trepidant. O que cantar amb un micròfon davant té poc a veure a cantar sense micròfon (us asseguro que no sents per res la teva veu). O que el públic no és cap problema. T'ajuden i t'animen. No cal patir.

Ah, per cert, davant d'aquest desastre,  penso repetir. Quina cançó triaríeu?