Allà als vuitanta, en plena adolescència, recordo haver caminat pels passadissos de l'institut. Era l'època de la Riell primerenca. En algunes estones lliures anàvem al bar d'allà a la vora, o ens assèiem a les escales a parlar. Teníem llargues tertúlies amb la meva millor amiga, parlàvem de temes més o menys profunds, d'avortament, d'eutanàsia, de les drogues, de violència, de pena de mort. Potser desconeixíem qui era Carl Jung, tot i que segurament havíem sentit a parlar de Freud. Parlàvem de llibres, de literatura, de les aventures que ens quedaven per viure.
I també parlàvem de nois. Recordo xerrades durant les quals posàvem en comú què era allò que ens agradava dels nois. Durant aquelles llargues converses, vàrem constatar que justament els homes que ens agradaven tenien elements femenins, o que els elements femenins se'ns feien més patents a nosaltres. I que efectivament res no tenien a veure amb la seva inclinació sexual. Ni amb un amanerament, ni en res que se li assembli. Simplement tenien quelcom de femení. Durant aquelles converses, no recordo en canvi que ens adonéssim que al nostre interior hi havia també elements masculins.
Amb els anys, m'ha anat resultant evident que jo no me n'escapo, que tinc elements masculins que completen els femenins. Mai m'he sentit identificada amb aquella famosa afirmació que va fer fortuna a nivell popular, com a títol d'un llibret mediocre, per no dir directament dolent, i de dubtosa vàlua científica: "les dones no saben llegir els mapes", tampoc no combrego amb l'afirmació que el títol aplica al gènere masculí, que els homes no sàpiguen tenir converses o no sàpiguen escoltar. Entre els meus millors amics -homes-, compto amb grans conversadors. Un exemple més d'èxit comercial renyit amb la qualitat. Aquestes dues constatacions personals em donen raons suficients per considerar el llibre una gasòfia.
En aquelles converses adolescents, sense saber-ho, vàrem descobrir Jung, vàrem descobrir que tots dins nostre tenim elements masculins i elements femenins. L'home que estimo en concret té molts elements femenins. Els aprecio i els valoro. I el trobo -per això me l'estimo- en just equilibri. Espero que ell trobi en mi l'equilibri entre els meus elements masculins i femenins, també.
En aquesta vida -qui sap?- tot es tracta d'un sistema de balances. I de trencar estereotips.
Segurament hi ha un secret gairebé inconscient que permet estimar allò que hi ha de masculí en la dona i de femení en l'home que l'altre porta a dins. Un equilibri difícil, no impossible. Quan es "concreta".
ResponEliminaNo sabia on posar el comentari al vostre díptic, així que guanya el darrer arribat. Feminitats-masculinitats, no és tot un continu? Cal posicionar-se? Cal polaritzar-ho? No estem construint prolongacions més o menys "progres" d'un vell prejudici? (jo m'abaixo aquí, que la boca del metro em queda prop).
ResponEliminaTeniu raó, Eulàlia i Lluís, hi ha un atractiu inconscient en el que hi ha de femení en els homes i el que hi ha de masculí en les dones. M'agrada personalment confondre els papers, mostrar jo una fortalesa de noi i gaudir de les febleses de noia del meu company; conduir la furgo blanca i grossa per la carretera, lluir una bossa comprada a la secció d'homes d'H & M, o unes sabates d'home per als meus 41 femenins. I m'encanta dur alguna peça de roba masculina que el meu noi m'hagi deixat. Sí, sí, tots som com Tirèsies, d'alguna manera...
ResponEliminaRecords des de Mallorca...
Jo sóc un desastre en orientació. Sort de la meva dona que sempre sap on som... i s'encarrega dels sorolls que fa el cotxe, de mirar la pressió dels pneumàtics, de l'oli...
ResponEliminaEn fi, no sé si trenquem motllos o no però la nostra relació és així..., amb espais compartimentats no en funció del sexe sinó de les habilitats de cadascú en cada matèria.
Aquí em resulten ben entenedores les formulacions orientals d'aquesta dualitat; siguin els trigrames de l'I Ching o l'esfericitat del Yin-Yang.
ResponEliminaA qui sí que no entenc són als més de 10.000 membres del fòrum asexual:
http://www.asexuality.org/home/
Diu un d'ells: Asexual. No sexual. Antisexual. Cèlibe. És igual com ho defineixi, el meu “estat” es pot resumir de forma òptima amb una frase: no vull tenir cap relació sexual. Així de simple. No m’allunyo del sexe per por, ni com a conseqüència d’una suposada obligació moral, ni per refús a formar una família. Simplement no m’interessa el sexe i em trobo bé així.
L'has encertat, es ben bé tot un sistema de balances. Per això crec que, si femení i masculí conviuen en equilibri, haurien de fer-se molt menys la punyeta.
ResponEliminaSortosament, no sempre és així.
Ah!, i molt maco el post en el seu conjunt.
caram! quina angúnia existir sense sexe! i quina angúnia existir sexuat com un d'aquells pollets! prefereixo pensar que cadascú busca allò que l'equilibra. I, a casa, qui sap llegir els mapes sóc jo :)
ResponEliminaJo també en algun moment d'escriure el post vaig pensar en la dualitat oriental que sostè també aquesta idea de balances, d'equilibri.
ResponEliminaNo parlavem ben bé de "sexualitat" en aquests dos posts, sinó més aviat d'una qüestió de sensibilitats, de maneres de ser i de fer.
Els estereotips pesen i la realitat és més complexa i plena de matisos. Justament, Allau, crec que el teu comentari no es contradiu amb els nostres posts, perquè la reflexió anava en aquest sentit, que som una barreja... I que ja està bé anar trencant estereotips.
Clidice, mira per on, intuïa que tu també eres de les que saps llegir els mapes :) (I no som les úniques, és clar.)
Això que les dones no sabeu llegir els mapes... algú sap quin sentit té, aquesta xuminada?
ResponEliminaO hi ha, Eulàlia, Clidice...., una mínima base empírica per a dir-ho? Ja veig que, si és per vosaltres dues, no. I per als homes que coneixeu?
Això éra el que criticava jo, Joan: que la base "científica" que defensa el llibre que enllaço és nul·la. O és que no hi ha homes que saben conversar i "escoltar"?
ResponEliminaVaig fullejar el llibre i es passa 200 pàgines repetint que a la prehistòria les dones s'estaven a les coves i que per això tenen millors relacions socials i són "més conversadores"; i els homes eren caçadors i per tenen millor estructura espaial i saben llegir mapes. Molt "intel·ligent". Simplista, estúpid, diria jo. I en canvi molta gent n'ha sentit a parlar.
De fet, jo no volia parlar d'aquest llibre, el vaig fer servir com a excusa.
Jo el que volia fer patent, per complementar i donar-li la raó al text del Lluís, és que la realitat és complexa i que som un conglomerat, un caleidoscopi. Amb trets que, de forma artificiosa, prèviament hem "catalogat" com a "femenins" o "masculins", però que en realitat estan en tots nosaltres.
Sobre la lectura dels mapes, és un fenomen que donaria per tot un post. Jo me'n surto més o menys, amb els mapes, però no podria dir que se'm doni bé. Aquesta història dels mapes, en pedagogia es coneix com la "profecia autocomplerta": ve a dir que si li repeteixes a algú que en sap molt d'una cosa, acabarà per saber-ne. Si a un altre li dius que no se'n sortirà, acabarà per no sortir-se'n. Només cal repetir molts cops a una nena que "les nenes no saben llegir mapes" i ja tenim l'enigma resolt. Així, en el moment en què les dones han qüestionat allò se'ls havia pronosticat, s'ha acabat la maledicció. Com que jo ja tinc uns quants anyets, recordo molt bé què es deia de les dones conductores: no en saben, ni idea, ho fan fatal, dona havia de ser. Ara resulta que les dones tenen un percentatge d'accidents de trànsit brutalment més baix que els homes. Qui era el que en sabia? Com hi influïa la predicció i els prejudicis?
ResponEliminaTeniu un blog molt interessant, que dóna peu a fer molts comentaris, us felicito de veritat. Això del cervell femení ha estat motiu de moltes controvèrsies, hi ha autors que defensen que els condicionants socials no han permès les dones desenvolupar certes habilitats i n'hi ha d'altres que han estudiat tots els mecanismes biològics dels cervells masculí i femení i hi han trobat diferències:
ResponEliminahttp://www.louannbrizendine.com/
Totes dues visions es poden conciliar entre si, el problema és quan es cau en els tòpics, que no ajuden gens...
Gràcies per parlar bé del blog. Sobre el tema, la meva opinió té a veure amb això de la profecia autocomplerta. Dóna la impressió que a mida que la dona té accés a més àmbits del coneixement i de la cultura en general també es van desfent els tòpics. Fins i tot sembla que pugui anar més enllà del què han fet els homes, que també hem estat limitats per unes espectatives molt limitadores. Així es pot veure que hi hagi moltes dones aficionades al futbol igual com molts homes que desenvolupen sensibilitats i actituds tradicionalment "femenines", i no passa res. Jo crec que aquest canvi tot just ha començat, donem-li temps.
ResponEliminaA més a més, aquest equilibri millora les relacions i a la llarga suposo que serà la vacuna contra els residus de la vella tradició: maltractaments, segregacions, etc.
A casa els mapes els llegeix la meva companya...
ResponEliminaCrec que no cal remuntar-se a les cavernes per explicar els diferents rols històrics masculins i femenins, doncs fa molt poc calien permisos paterns i maritals per exercir molts drets que avui estan plenament consagrats.
El Lluís l’encerta quan diu que canviats els esquemes la dona recupera les seves capacitats. Les poques diferències són d’ordre bioquímic i el conjunt de totes elles formen aquesta meravella que és el Gènere Humà.
el mal dels tòpics, i dels tòpics masclistes en general, és que si bé les sotmeses són les dones, també "castren" als homes, obligant-los a viure sota uns rols absurds i que els neguen la major part de la seva personalitat. Llàstima que últimament això del "feminisme = igualtat" sembla que estigui en hores baixes :(
ResponEliminaSóc més propera a la visió d'en Lluís però tampoc estic tancada al fet que els condicionants biològics configuren certes diferències en els cervells masculí i femení, tants anys de divisió de rols bé deuen haver deixat la seva empremta, no hi ha res de dolent en ser iguals, ni tampoc diferents, el més important és respectar-se, penso jo...
ResponEliminaÉs possible que el feminisme clàssic vagi de baixa, tot i que nosaltres vivim a la zona privilegiada del món, encara que això pugui sonar grotesc. A mi em sembla que el domini paternalista i masculí ha estat tan lamentable que ha fet tots dos papers: castrador i castrat, malgrat s'hagi arrepenjat sobre les dones i aquestes s'hagin endut la pitjor part. En això sóc optimista, i tot i que falta molt, al cap i a la fi el canvi és imparable. La transformació afecta massa aspectes de la vida com per poder-la invertir. Haurem de veure encara reaccions, com la del catolicisme i d'altres rèmores, però no té marxa enrere. Aquests canvis configuren de nou la pròpia biologia, encara que potser falten mil anys per a poder-ho afirmar. No crec que en pugui dir res, a no sé que algú m'invoqui amb la Ouija l'any 3010...
ResponEliminaSobre l'autocastració masculina, només volia matisar: els mascles han volgu castrar tot allò femení, inclosa la seva pròpia feminitat. Uf, ja està.
ResponEliminaRespecte l'autocastració masculina:
ResponEliminaEncara que l'hagin volgut castrar també en pròpia pell, dóna bo de veure que en molts casos aquesta castració ha estat un fracàs :)
Dona, era simbòlic... Ara, tot podria ser que un dia em torni a sortir el cabell, o qui sap, fins i tot pits.
ResponEliminaEl meu comentari també era simbòlic ;)
ResponEliminaNo cal passar-se tampoc: sense cabell estàs molt bé i sense pits, també.
D'això dels mapes... que en sóc un malalt. Si veus els llibres de geografia i els atles escolars francesos de fa 50 o 100 anys (i ja no dic els suïssos) trobes el perquè a Espanya ben poca gent -ni homes ni dones- sap llegir un mapa com cal.
ResponEliminaUna raó de fons és la tradició, encara viva, de què la cartografia era un saber reservat a l'exercit i al cadastre.
Aquí cal lloar la feina ingent que fa el Cartogràfic de Catalunya.