Aquell dia en què el pare es va afrontar a l'oncle, jo tenia vuit o nou anys. Discutien, alçaven la veu cada cop més fort. De sobte, el meu pare es va abalançar sobre l'oncle, li va arrabassar el puret i el va esclafar contra terra. El recordo amb el puny tancat agafant l'oncle per la solapa. Mai havia vist el pare amb aquells ulls desorbitats, la cara desencaixada, vermell d'ira. Mai no l'he tornat a veure. L'estómac se'm va tancar i podria assegurar que no vaig poder menjar res aquell vespre.
Qualsevol acte violent m'atabala, em fa por, i me n'aparto esporuguida.
Per això rebutjo els atacs que van sofrir alguns diputats. Tot i que hi hagi provocacions per part de la policia, això no treu que alguns actes no es puguin acceptar. Però tampoc no es pot acceptar que es culpabilitzi tot el moviment dels indignats. És com dir tots els culés són gamberros que cremen contenidors, holligans. El moviment s'ha desmarcat de la violència des dels inicis. Però la crispació va en augment i em pregunto si no estem a les portes d'una situació més complexa on la violència no sigui un fet aïllat. Les línies vermelles potser esdevindran una metàfora de la sang que es vessarà.
Mai he suportat la violència. Per això rebutjo que en un ambient clarament indignat, en què ens queixem dels excessos dels polítics, tota una presidenta del Parlament i tot un president de la Generalitat, les dues primeres autoritats de Catalunya que presumptament ens representen, facin un acte de dispendi dels béns públics, malbaratin els nostres impostos i agafin un helicòpter per acudir al Parlament. Semblava un episodi de sèrie americana dels vuitanta, al més pur estil Starsky & Hutch o Els homes de Harrelson. Aquest va ser un acte prepotent i violent com pocs. Aquí es va creuar una línia vermella.
No va ser tan sols ahir quan s'han creuat les línies vermelles. La cosa ve de lluny, fa molts anys que es creuen línies vermelles. Les polítiques neoliberals són actes violents contra els pobres -els nous pobres-, la part dèbil de la societat. En nom de llibertat (de mercat, de divises, de borsa, financera) s'han omplert les butxaques deconstruint peça a peça l'estat del benestar (en minso estat del benestar que teníem).
Fa temps que es creuen línies vermelles, des dels robatoris de milions gràcies a "un dels nostres" com Fèlix Millet, encara ara presumpte implicat i lliure, o els tripijocs corruptes immobiliaris del gros honorable durant 30 anys. Tot amb la connivència dels governants.
Es van tornar a creuar línies vermelles, quan per salvar l'"economia" es van ajudar als bancs que ara segueixen tenint beneficis. Qui els demana responsabilitats pel que van provocar?
I ara segueixen els actes violents contra els ciutadants que paguen amb responsabilitat els seus impostos. Segueixen creuant línies vermelles, quan tanquen quiròfans, quan beneficien la sanitat privada envers la pública, quan eliminen la sisena hora, quan hi ha menys infermeres i menys mestres, quan els avis no podran tenir ajuts a la dependència, quan amb les retallades es carrega l'estat del benestar (digui el que digui el conseller d'economia), quan la corrupció és un mal menor als seus ulls i permeten imputats a les seves llistes electorals, quan impunement promouen que s'intal·li el missatge xenòfob que de nou, castiga els més febles...
Personalment penso que fa molt de temps que l'estan passant la línia vermella. Els que han creuat la línia vermella són els "seus": els bancs, els empresaris, els polítics, els economistes...
En la seva prepotència els polítics segueixen instal·lats en la inòpia més absoluta. No entenen res. No volen entendre res.
Ja s'ho trobaran. Això tan sols acaba de començar. La indignació no para de créixer.
Ja triguem a fer d'Islàndia el nostre mirall.
Recomanació: llegiu el post del Ferran d'avui,
sobre aquest mateix tema. I li agraeixo la seva frasei enllaç finals.
un plaer llegir-te i compartir l'aproximació que fas del que SÍ és creuar les línies vermelles...
ResponEliminaCrec que és un bon moment perquè parlem els i les ciutadanes.
Tant de bo fóssim capaços d'emmirallar-nos en Islàndia i fer sentir la nostra veu per començar a canviar les coses... de manera pacífica sí, però amb constància, paciència i perseverança fins al final... sense defallir ni deixar-nos enganyar novament per les seves promeses buides...
doncs si, Eulàlia, fa ja temps que n'han traspassat unes quantes de línies vermelles, ells i no els altres.
ResponEliminaJo també detesto la violència i per això em fa ràbia que tenen l'excusa perfecte per dir "Mitals, ja us deiem que eren mala gent". La realitat es que tancaran no sé quants centres d'urgència nocturns i redueixen la plantilla de l'Hospital del Mar, mentre ells tenen diners per anar al metge i a escoles cares. Però d'aquestes línies vermelles no se'n parla.
ResponEliminaEn fi, què puc dir que no sàpigues. En mig del tsunami en què vivim, és reconfortant saber que les teves reflexions no són exclusivament teves, que no estàs sol. No ho estem, Eulàlia, i certament cada dia ho estem menys.
ResponEliminaps: gràcies per la recomanació.
tots han traspassat la ratlla vermella, el que no m'agrada és la manera en que s'està tractant tot.
ResponEliminaA trompades no s'arregla mai res
La qüestió és que Islàndia cau lluny per als polítics i per als mitjans de comunicació, però en tot cas deu ser l'únic model a seguir.
ResponEliminaPel què fa a la violència al carrer, poc a dir: no es pot apretar tant i després demanar correcció. Tot i això, he escoltat l'Arcadi Oliveres. Jo també recordo les manis del 2001 contra el FMI i la globalització, i recordo els violents provocadors que anaven d'acord amb la policia. NO em creuria ni una paraula d'un tipus tan fosc com el Felip Puig, i no m'estranyaria gens que hagués fet la mateixa jugada que fa deu anys. Pel Youtube corren uns quants videos que fan sospitar...
De bòfies infiltrats n'hi ha hagut sempre, i el recurs als clàssics està sent un senyal identitari pels millors, així que res d'estrany.
ResponEliminaS'ha de reconéixer però, que la coreografia està ben executada, fomentar el bullici i aleshores aparèixer del cel com a àngels redemptors i en ple telenotícies migdia aparèixer amb el bonic discurs de les línies vermelles que ells no han creuat mai de la vida. Què maco.
P.S.: L'opció de mudar-se a Reykjavík, de moment, no la contemplo que hi fa massa fred.
Joan, i Berlín? aquí en fa menys ;)
ResponEliminaNo cal dir que la resta també sereu benvinguts al club dels exiliats.
mar, han fet un intent de desprestigiar els indignats. i esl mitjans, com advertia en Ferran s'hi han sumat.
ResponEliminaEm penso que es polítics dissimulen, la prepotència amb qu`pe actuen alguns tan sols es pot interpretar des del desconcert.
Puigcarbó, es tracta que no ens facin combregar amb rodes de molí (millor si no ens fan combregar de cap manera), fent-nos creure que "ELLS" són els demòcrates i "ELS ALTRES" no.
ResponEliminaAris , si no se'n parla, parlem-ne nosaltres. Les xarxes socials estan tenint més força i influència que no pas no ens pensem. Utilitzem-les.
ResponEliminaFerran (1), no no estem sols i et dic una mica el que li deia a l'Aris, tenim unes eines que podem utilitzar.
ResponElimina(2) Què dius, que a Berlin no fa fred? Et passo una foto del 26 de novembre on estem encongits? ;)
garbi24, quants n'hi havia que feien trompades? O és que tan sols ens "ensenyen les trompades?
ResponEliminaI les trompades que estem entomant nosaltres per culpa de la seva mala gestió neoliberal?
Lluís, jo també he vist els videos i sí, fan sospitar. Resulta evident la manipulació dels mitjans.
ResponEliminaI què es pot esperar d'un paio com el Puig?
Cada cop se'n parla més del model islandès. Al principi va ser silenciat, però s'està escampant i jo crec que acabarà essent el model a seguir. Temps al temps. No em valen arguments de l'estil "ui! això no es pot aplicar aquí". Per què no?
Joan vols dir que no se li ha vist molt el llautó amb aquesta coreografia?
ResponEliminaBé, ho van fer força bé, gairebé ens l'hem empassat i tot, gracies als mitjans de comunicació.
Gairebé.
A veure, jo crec que també s'ha de fer autocrítica des del moviment, més enllà de la violència puntual, a mi hi ha coses que ni m'agraden, ni m'estimulen, ara mateix. I al final et canses de rebotar amb tantes parets. Al marge de tot això, estic bastant d'acord amb el sentit general del teu article. Salutacions, Eulàlia!
ResponEliminaCom tan sovint, arribo tard a aquesta nota carregada de lucidesa. Fins avui no l'he pogut llegir amb calma. Amb el teu permís el re-penjo a través del Facebook (ja sé que tu ho havies fet...).
ResponEliminaPer això el que cal és passar a l'acció ja. Però no protestant al carrer, sinó buscant i trobant els canals que ens permetin proposar i actuar.
ResponEliminaPer exemple: s'agafa un partit parlamentari, que ja té l'estructura per actuar i per intervenir, i se li demanen els mínims que reclamen els ciutadans, amb el compromís de votar aquest partit en les properes eleccions.
Si s'agafen les regnes, hi ha un partit on això és possible. Sabeu quin, oi? Que se la juguin per tots nosaltres perquè, en essència, també hi creuen!
Gens anecdòtica ha sigut la pressió rebuda pels primers que van penjar el vídeo dels infiltrats de la poli. Al final el van penjar molts a l'hora i santes pasqües. Tot indica que es pensen que encara ens mamem el dit.
ResponEliminaAquí el vídeo:
http://www.youtube.com/watch?v=-PTywY28JyI
També paga la pena conèixer la censura a la premsa congregada davant la Ciutadella:
http://blip.tv/okupemlesones/on-%C3%A9s-la-llibertat-de-premsa-5286452
El teu post és un exemple del que es pot fer: parlar-ne, prendre consciència de la situació, donar veus expressant el que en pensem i el que ens repugna. Però em temo que per ara no en sabem més, al menys jo; tinc la impressió que els recursos habituals -vagues, manifesacions, recollida de signatures...- s'han anat desvaloritzant i perdent la seua funció original, molt probablement per haver-los ensinistrat i passat pel tamís de la legalitat. No tinc massa clar per on hem de tirar, i em resisteixo a adoptar la postura pessimista i assumir que res no es pot fer. Però què, com, de quina manera? Cal cercar vies, i no tinc gens clar quines.
ResponEliminaÒscar l'autocritica, i la crítica en general és una cosa molt sana. Ens manté vius, en el sentit que no ens bressola una una mena de bromera evasiva.
ResponEliminaI l'autocrítica nonomés és aplicable als indignats. Veig poca autocrítica en la nostra classe política.
Antoni, jo vaig encara més tard que tu en la meva resposta. Gràcies.
ResponEliminaEnric, doncs sí que cal passar a l'acció. No em sembla malament la teva proposta.
ResponEliminaPenso que el partit en qüestió ho intenta, però no se'n surt gaire bé.
Girbén, vaig veure els videos, molt interessants. Ara, passats els dies, penso encara que la policia ho tenia molt fàcil i ho va fer molt malament, i em dic que va ser una cosa "volguda. En el cas de la llibertat de premsa, per exemple, penso que el dispositiu policial -com en tota la resta- ho va fer de pena. Era del tot previsible que hi hagués enrenou i una pràctica del tot habitual és habilitar una zona específica per a la premsa, que garanteix la llibertat i permet treballar temes de seguretat. De nou, no els va interessar fer-ho, perquè així van poder tenir un cert caos.
ResponEliminaLEB, jo em trobo com tu, però crec que ja s'han aconseguit algunes coses. El problema principal és que els partits polítics i en concret CIU, no estan per esocltar el que se'ls diu. Segueixen entestats a sentir-se cofois amb la seva "majoria silenciosa" que els vota i que enrealitat representa un 14% dels votants. La veritable majoria silenciosa està demanant canvis en el sistema electoral, per exemple.
ResponEliminaQuan vaig sentir que s'hi posarien em va fer més por que una pedregada, perquè em va donar la impressió que farien una llei electoral maquillada per dir "apa, ja ho teniu" que no recolliria els aspectes fonamentals que els estan demanant.
Un tema que es pot fer sónles iniciatives leguislatives populars. Les noves tecnologies faciliten la recollida de signatures.
Ja em perdonareu que hagi trigat tant a resposndre els vostres comentaris. LA veritat és que vaig llegir-los i vaig posposar la resposta -error- i arran del comentari del Leb m'he trobat amb la sorpres que no ho havia fet.
ResponElimina