Fatiga

En general, els dimarts són per mi el dia dur de la setmana. És el dia de la jornada laboral més extensa. El dia més esgotador.

Avui em sento mentalment fatigada per l'anar i venir, les reunions, les múltiples demandes, voler ser a tot arreu.

Desbordament.

Confesso que avui fugiria. No sé on. Lluny. Cap un paradís a l'altra banda del món, on el paisatge fos benèvol, la temperatura agradable i el vent acaronés les galtes...

Amb tu.

Acaba la Setmana del Llibre en català a Sant Cugat

Ahir va acabar la Setmana del Llibre en català. Aquest cop s'ha celebrat a Sant Cugat del Vallès i aquest fet, aparentment i d'acord amb el ressò que se n'ha fet la premsa, va ser la causa per la qual el Gremi de Llibreters va abandonar la mostra.
Avui llegeixo que s'han superat les expectatives de visitants però que tot i així la mostra tornarà a Barcelona.
Tot prenent un cafè llegeixo la columna de Màrius Serra a La Vanguardia on també critica que hagi anat fora de Barcelona.

Doncs jo, la veritat, no l'entenc aquesta crítica. No entenc que es promogui aquest centralisme desaforat de la "capital". No entenc que les coses s'hagin de fer sempre a Barcelona. Aquesta macrocefàlia de Barcelona és malaltissa i absurda.
Estem parlant de Sant Cugat, ciutat situada a tan sols 25 minuts en transport públic de Barcelona. Un passeig.

En les darreres edicions que es van fer a la Plaça Catalunya, amb prou feines vaig entrar a la carpa, tan sols de passada i amb una certa pressa, aquest cop hi he anat en dues ocasions i he gaudit més de la mostra. M'ha resultat un passeig agradable, una manera de fer diumenge, una estona per gaudir.

Us dono peu a que em feu crítica: sóc veïna de Sant Cugat. Però... visc a un barri allunyat del monestir, per poder anar a la Setmana he hagut d'agafar transport públic (o privat) com qualsevol ciutadà de Barcelona.

Crec que resulta interessant que es promocionin activitats d'aquest tipus fora de la "ciutat", potser així es contribueix a evitar que aquests pobles i ciutats metropolitans esdevinguin tan sols ciutats dormitori.

Sincerament, a mi m'agradaria que l'any vinent la Setmana tornés a Sant Cugat. Però em sembla que ho tinc magre.

Sumes

Mil sensacions recorren el meu cos
al contacte dels teus dits.

Dos mil mes s’hi afegeixen
quan sento el teu xiuxiueig.

Si la teva llengua em llepa
n’afegeixo tres mil més.

No puc parar de sumar.

Sushi

Conversem.
I en el racó del món
paral·lel
el desig s'amaga,
juganer.
Fa estona que et miro,
parlant,
i tots dos ens traiem
la roba,
mentre la cambrera,
en un plat,
ens serveix sushi amb
wasabi.

Sóc Epi

Potser ja sóc Epi.
Molt probablement, si he aprovat l'examen, ja dec ser-ne un, d'Epi.

No em refereixo a l'entranyable personatge dels Muppets que omplia les tardes de televisió a la infantesa. Tampoc a l'estrella rutilant del bàsquet d'uns anys més tard.

Vaig anar a fer un curs de formació de l'empresa. Per un estrany designi he estat nomenada "substituta" del pla d'emergències de la meva zona i han considerat que era necessari fer un curs amb els bombers. El que ells en el seu argot anomenen EPI, en realitat correspon a EQUIP DE PRIMERA INTERVENCIÓ. Les sigles fan una mica de riure, però el nom sencer impressiona. Què s'espera de mi? Fonamentalment, actuar al més aviat possible per tal d'evitar que un foc petitó es surti de mare i agafi grans proporcions. A la pràctica, conèixer els tipus de foc, els extintors i com reaccionar.

Dit això, cal dir que el contingut del curs va tenir el seu interès: em temo que miraré diferent -o simplement miraré, perquè fins ara ni m'hi fixava- on són els extintors i les mànegues al supermercat, o al bar on prenc el cafè cada matí.

Però en realitat no va ser ben bé el foc el tema més important. O potser sí. Però no el tipus de foc real ... sinó més aviat un de més primari i hormonal.

Fent gala del més clàssic dels estereotips, el públic femení estava alterat i d'allò més complagut amb el panorama (Ep! no m'escaquejo: jo, també). El curs es realitzava a Mollet i podíem contemplar futurs "mossos" i "bombers" en quantitat: la tria no va presentar ni una escletxa de dubte. Les hormones ho tenien clar. Els segons guanyaven amb escreix. A més d'atractius eren increïblement més simpàtics.

Quan ja sortíem de l'aula un dels instructors va fer el comentari: "Si feu un sopar de fi de curs ens convideu!". Les companyes de feina no em perdonaran mai la meva falta de reflexos: no li vaig demanar per quin mitjà l'havíem de contactar.

Per sort, una altra companya tenia la resposta:

- Truquem al 112. És evident que el cas és una emergència.

Xopa

T’has vessat sobre mi.
Xopant-me.
M’has ofert el teu plaer.
Amarant-me.

I jo, en recordar-ho, em desfaig.

Doblatge, subtitulació, franquisme i català

La premsa avui anava plena amb la notícia "escandalitzada" que el govern pretén potenciar que fins el 50% de les pel·lícules siguin subtitulades o bé doblades al català. Espero, però dubto, que es prioritzi la subtitulació al doblatge, tot i que tímidament sembla que alguna cosa va per aquí. Haurem d'esperar que la normativa surti a la llum per poder valorar-la. Ara és tan sols un globus sonda.

S'ha de reconèixer que Franco va aconseguir el seu objectiu quan va imposar el doblatge com una forma de censura i control sobre les pel·lícules que es projectaven al nostre país. Ha aconseguit crear unes quantes generacions de "ganduls" -perdoneu-me l'expressió- que no els agrada "llegir" quan van al cinema i volen veure les pel·lícules sempre, sempre, sempre doblades.

Potser és que s'han quedat en l'estadi infantil i els agrada anar a veure titelles. Perquè en una pel·lícula, o sèrie de televisió o qualsevol altre "element" doblat, allò que veiem és el 50% de l'actor o personatge que hi apareix. Estem veient titelles.

Els actors en el nostre país ho porten amb una certa bipolaritat. Segur que si els preguntes, et diran que evidentment és molt millor una pel·lícula subtitulada. Però una bona part dels actors i les actrius d'aquest país subsisteixen gràcies, precisament, al doblatge (i tan se val aquí si és en català o bé en castellà). Dit això, tampoc no els deu semblar tan malament això de doblar...

Els distribuïdors protesten pels costos que es derivaran d'aquesta quota, pel temor que altres llengües demanin igual tracte: que s'estalviïn el cost de TOTS els doblatges i es dediquin tan sols a subtitular, segurament els sortirien els números, i podrien afegir les altres llengües oficials de l'estat com l'euskera o el gallec.

Així ens va al nostre país en l'aprenentatge de llengües. Estem tan poc acostumats a "escoltar" la llengua original, ni tan sols en unes breus declaracions al TN, que els nivells de coneixement d'altres idiomes és nefast.

Faria millor el conseller Maragall si en comptes d'intentar ampliar el professorat que sàpiga anglès, impulsés amb el conseller Tresserras alguna acció conjunta encaminada a tenir més productes àudiovisuals en idioma original, subtitulats. De pas ampliaríem no solament el coneixement de l'anglès, sinó també del francès, de l'alemany...

Benvinguts al Nord

L'altre dia, quan vaig anar al cinema, pensava veure una altra pel·lícula. Però en ser davant la taquilla vaig recordar que algú m'havia dit que era una comèdia divertida. Vaig pensar: val més que la vegis abans no la treguin de cartellera.

Bienvenue chez les Ch'tis és efectivament una comèdia amb escenes força divertides. Enmig de les rialles tracta de prejudicis, idees preconcebudes, integració, trencar estereotips. Sense mullar-se, però.

Anem al Nord i pensem que sempre estan sota zero, que són tots uns simples, uns "primitius"... De la mateixa manera que els del Nord es pensen que al Sud sempre fa sol, calor, bon temps i que sempre estem de festa.

Ara fa uns anys, bastants anys, vaig viure una situació que donava per fer una escena còmica similar a les que surten a la pel·lícula: el primer cop que el meu acabat d'estrenar nòvio belga va venir a Barcelona -un mes de desembre- va omplir-se la maleta de pantalons curts i samarretes de màniga curta... el meu pare li va haver de deixar uns quants jerseis, pantalons llargs i algun anorak...

Segurament pel meu coneixement de "la zona" (tot i que Ch'tis no és Bèlgica està molt i molt a prop) ha fet que hagi apreciat alguns aspectes que hi apareixen i que m'han recordat aquest país...

No és una gran pel·lícula. És una comèdia sense pretensions que s'ha de veure en francès. Jo m'he divertit, he rigut. M'ho he passat bé. De vegades una mica d'humor simple i superficial també ens convé.

Haikú des del llit

Després dels petons
i els jocs de nit tendra,
dorms al meu costat.

Foto: Nigel Homer. Eros de lumière, Igor Mitoraj

Mor Pepe Rubianes

Acabo de saber que ha mort en Pepe Rubianes.

Sempre m'ha agradat. Als meus ulls: mordaç, còmic, políticament incorrecte, irreverent, intel·ligent, lliure, gamberret, genial.

Veient-lo, he deixat anar les meves més sorolloses riallades: bé al teatre, o bé veient-lo a la televisió. I aquells qui m'han vist riure convindran amb mi que les meves riallades ja són "per se" força sorolloses...

I fins i tot m'ha deixat una petja estranya: no sé per quina raó, de vegades quan algu deixa anar un "bueeno!!! em ve al cap un vell espectacle seu el el qual cantava...

"Soy un niño bueeeeeno, bueeeno, bueeeno, bueeeeno...":



Em costa posar tan sols aquest exemple:



Per sort, ens queda el youtube.