dijous, 5 de març de 2009

Doblatge, subtitulació, franquisme i català

doblatge
La premsa avui anava plena amb la notícia "escandalitzada" que el govern pretén potenciar que fins el 50% de les pel·lícules siguin subtitulades o bé doblades al català. Espero, però dubto, que es prioritzi la subtitulació al doblatge, tot i que tímidament sembla que alguna cosa va per aquí. Haurem d'esperar que la normativa surti a la llum per poder valorar-la. Ara és tan sols un globus sonda.

S'ha de reconèixer que Franco va aconseguir el seu objectiu quan va imposar el doblatge com una forma de censura i control sobre les pel·lícules que es projectaven al nostre país. Ha aconseguit crear unes quantes generacions de "ganduls" -perdoneu-me l'expressió- que no els agrada "llegir" quan van al cinema i volen veure les pel·lícules sempre, sempre, sempre doblades.

Potser és que s'han quedat en l'estadi infantil i els agrada anar a veure titelles. Perquè en una pel·lícula, o sèrie de televisió o qualsevol altre "element" doblat, allò que veiem és el 50% de l'actor o personatge que hi apareix. Estem veient titelles.

Els actors en el nostre país ho porten amb una certa bipolaritat. Segur que si els preguntes, et diran que evidentment és molt millor una pel·lícula subtitulada. Però una bona part dels actors i les actrius d'aquest país subsisteixen gràcies, precisament, al doblatge (i tan se val aquí si és en català o bé en castellà). Dit això, tampoc no els deu semblar tan malament això de doblar...

Els distribuïdors protesten pels costos que es derivaran d'aquesta quota, pel temor que altres llengües demanin igual tracte: que s'estalviïn el cost de TOTS els doblatges i es dediquin tan sols a subtitular, segurament els sortirien els números, i podrien afegir les altres llengües oficials de l'estat com l'euskera o el gallec.

Així ens va al nostre país en l'aprenentatge de llengües. Estem tan poc acostumats a "escoltar" la llengua original, ni tan sols en unes breus declaracions al TN, que els nivells de coneixement d'altres idiomes és nefast.

Faria millor el conseller Maragall si en comptes d'intentar ampliar el professorat que sàpiga anglès, impulsés amb el conseller Tresserras alguna acció conjunta encaminada a tenir més productes àudiovisuals en idioma original, subtitulats. De pas ampliaríem no solament el coneixement de l'anglès, sinó també del francès, de l'alemany...

7 comentaris:

  1. Totalment d'acord,

    és molt trist haver de fer autèntics "pelegrinatges" per poder veure alguna pel·lícula V.O.S. i no cal ni parlar-ne de què sigui subtitulada en català :(

    Entre el lobby dels dobladors, que aquests mengen a part, i la gent que s'hi ha acostumat i no els treguis de la "comoditat" de què els hi donin tot mastegat, al final el culpable sempre és: taxan! el català! si ej keeee ja ho veuràs ja :S

    ResponElimina
  2. Un llarg i escabrós tema, aquest, com sempre que els interessos de les multinacionals es fiquen pel mig de les coses. I de nou una altra hipoteca del gran govern de Convergència, tan nacionalistes ells, que no van saber aplicar ni la llei de NL que ells mateixos havien redactat. Per covardia o per mesquinesa pura, no van atrevir-se mai a demanar res: ni a Madrid ni a les empreses del show bussiness, no fos cas... I després tenim, certament i com diu la Clidice, el segon tema del lobby dels dobladors, que més val ni anomenar. Un negociet molt sucós, sense escrúpols ni ètica.
    A mi no em sembla pas tan complicat: fins i tot el model de Portugal ens pot servir:
    1) tot el cinema s'exhibeix en V.O. per motius purament artístics i de respecte a l'obra original
    2) ídem per a la TV. Com a mínim els canals públics haurien d'assumir el seu paper educatiu, i aplicar la V.O. com una estratègia pedagògica.
    3) el subtitulat en català o en castellà no em sembla tan complex: es pot resoldre de moltes maneres, sobretot tenint en compte que és un procediment baratíssim. Es poden fer sessions alternes, dobles subtitulats (a la Filmoteca ho fan sovint, i no passa res de res)...

    ResponElimina
  3. Sembla senzill, oi?
    I perquè es fa tan complicat, llavors?

    A Bèlgica les pel·ícules al cinema fan la doble subtitulació: en francès i en flamenc (una lína de cada) costa exactament 10 segons acostumar-s'hi.

    I a la televisió trien l'idioma del subtitulat en funció de si la cadena és flamenca o valona. I tots contents. Dalles, en anglès. I a ningú no li sembla estrany. Al contrari al·lucinen de veure la nostra tonteria dobladora.

    Efectivament les cadenes públiques hauríem d'assumir aquest paper educatiu que diu en Lluís. Encara ens falta molt camí per recórrer.

    ResponElimina
  4. Gaudim d'unes institucions que malgrat els anys no s'han alliberat del tarannà paternalista absurd del franquisme. Una curiosa evolució fa que el proteccionisme franquista s'hagi convertit en "tutelatge". De fons hi ha un temor a exigir i demanar la co-responsabilitat. Seria llarg d'explicar, però el resultat és un estat que perpetua la inoperància i la oncompetència dels ciutadans. Ja siguin d'un partit espanyolista o d'ERC, sempre vetllen per la submissió a un model paternal, on algú sap allò que convé i en quin idioma cal dir-ho. Sempre obviem la capacitat d'escollir de la gent, la capacitat d'aprendre i de responsabilitzar-se de les seves eleccions.
    La doble subtitulació em va mig sorprendre el primer cop que la vaig veure a la Filmoteca, i la segona vegada ni me'n vaig adonar.
    A què ve tan de soroll per no res?
    Perquè hem de convertir aquesta futilesa en un debat nacional on entren en joc les essències pàtries? No ho entenc, sempre estem igual i no ens en sortim. I tot per no mirar què fan els nostres veïns. Perquè si França es jacobina, Bèlgica respecta les dues llengües i punt final, i Susïssa les tres. De forma simètrica i sense embolics. Els models federals ens porten molt d'avantatge, però nosaltres preferim seguir amb el nostre joc de víctimes i botxins, d'abusadors i abusats, a veure qui cobra i qui paga... Quin cansament!

    ResponElimina
  5. Opino que de la qualitat fílmica (enquadrament, planificació, muntatge…) en depèn el valor artístic. Per tant, em sembla que l’element fonamental del cinema és el llenguatge cinematogràfic, amb tota la seva complexitat, per damunt de l’estrictament verbal. Si no coneixem perfectament l’idioma original del film i es fa necessari subtitular o doblar per arribar a la comprensió per part de la majoria, em decanto a favor del doblatge. Al meu parer, l’aparició de textos sobre la imatge o a sota en desvirtuen el valor estètic i distreuen l’espectador, que no percep els matisos visuals o interpretatius. Una traducció precisa i un doblatge de qualitat representen, crec, només un mal menor en els casos que no coneguem prou la llengua original. M’atreveixo a dir, contra moltes opinions que he escoltat, que considerar el doblatge una aberració cinematogràfica és una simplicitat pretensiosa, un inconscient esnobisme.

    ResponElimina
  6. Les pel·lícules són obre creatives complexes que contenen molts elements, no es pot simplificar en els aspectes més tècnics. És evident que el treball dels actors és una part important. Si ens quedem tan sols amb una pel·lícula doblada ens perdem una part de l'obra, jo ho veig així. Fins i tot si l'obra està en una llengua totalment incomprensible per mi, com podria ser el japonès o l'alemany, jo prefereixo veure l'obra original, en la seva totalitat. Dit això, també vaig a veure pel·lícules doblades, però intento que siguin les manys habituals.

    Puc acceptar el doblatge com a mal menor però la tendència als cinemes hauria de ser la inversa de l'actual: la majoria de cinemes hauríen d'estar subtitulats i tan sols alguns oferir pel·lícules doblades. És així com ho veig jo, tot i que qualsevol opinió és respectable, naturalment.

    ResponElimina
  7. A mi també em sembla que una obra de cinema (una peli, vaja) és un conjunt de peces que costen molt d'encaixar, un treball minuciós en el qual la interpretació dels actors és tan important com la del fotògraf o de l'escenògraf. Un actor passa moltes hores buscant el to del seu personatge, els gestos i les inflexions de la veu. A vegades usa un matís després de pensar-ho i discutir-ho. Per tant, em penso que extirpar aquesta part de l'obra és més aviat ridícul. Pel mateix raonament, podríem substituir el fons de la "Gioconda" per un delicat perfil de les muntanyes de Montserrat, i així aproparíem l'obra a l'espectador català. I quan la Gioconda s'exhibeixi a Madrid, hi posem una vista de la Sierra. Penso que cal tenir present la història franquista del doblatge, i la mandra dels expectadors, i la mentalitat monolingüe. La V.O. és instructiva i educativa i ens recorda que el món es diu de moltes maneres, algunes incomprensibles.
    Per tant, no em sembla gens esnob sinó saludable la V.O. És cert que pot costar una mica d'habituar-s'hi, però passada aquesta fase hom comença a gaudir més del cinema. L'entonació i les inflexions del japonès o del xinès ens sonen estranyíssimes, per exemple. Però em sembla interessant conèixer-les.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails