dimarts, 16 de novembre de 2010

Laberints serendípics (Jung i Perucho es confabulen)


Vet aquí que volia afegir-me a l'ofensiva blogaire sobre els laberints que va llençar Maite Mas, en companyia de Jordi Girbén, la setmana passada.

Així, disposada a saber una mica més i intentar parlar dels laberints amb propietat, recerco i busco per la xarxa. M'embolico a clicar enllaços, marxo per la tangent, torno i em capgiro i ja sóc a tres o quatre graus de distància, miro un enllaç interessant i d'aquí me'n vaig allà. Funciono per serendípia.

I, de sobte, el laberint dels webs i dels blogs em porta a un enllaç que em sobta. Com he anat a parar aquí? No ho sabria dir. El cas és que em trobo a l'operació Cabrinetty, un blog relativament recent que recull informació de les guerres carlines i en difon articles, bibliografia i imatges amb l'objectiu de restablir l'estàtua de Josep Cabrinetty a Puigcerdà, a la Cerdanya.

M'hi entretinc. El web recull articles sobre els fets històrics de les tres guerres carlines. La sincronicitat de Carl Jung em remet sense remei a la lectura de Les històries naturals que la biblioteca Joan Triadú de Vic té en marxa per aquest mes de novembre, i em porta a les sinergies blogaires sobre Joan Perucho que de casa al club i mil dimonis estan realitzant aquests dies. En algun punt del text del blog de l'operació Cabrinetty em trobo ni més ni menys a en Ramon de Cabrera, tot i que Cabrinetty -crec- no apareix a l'obra peruchiana, cronològicament anterior als fets que ell protagonitza...

Però tot això m'interesa poc. En realitat el que em deixa perplexa és que jo buscava coses sobre els laberints. Em repeteixo la pregunta, consternada: com hi he anat a parar? He obert finestres i pestanyes i n'he tancat d'altres. L'encreuament d'enllaços i finestres noves obertes em fa molt difícil desfer el camí traçat. Desproveïda del fil d'Ariadna, m'he perdut pel laberint i he trobat una sortida inesperada.

I ara no sé què dir. No sé si he parlat de laberints, de Puigcerdà, de Vic, de Joan Perucho, de Ramon Cabrera, Cabrinetty o de les guerres carlines. Potser de tot plegat una mica.

33 comentaris:

  1. Potser tan laberíntic no ha estat. Tot t'ha quedat ben seqüenciat i clar. Un camí que en portava a d'altres, més aviat.


    *Sànset*

    ResponElimina
  2. SànsetPotser l'explicació dels fets hagi estat seqüenciada, però com hi vaig arribar t'asseguro que no. Si em demanes de reproduïr-ne els passos, seria impossible: no puc.

    La xarxa és un laberint: camins que s'entrecreuen als uns amb els altres i n'obren de nous. Crec que a l'exposició del CCCB - que encara no he visitat- també se'n parla...

    ResponElimina
  3. No em fa l'efecte de veure un laberint, realment. Però la qüestió és: en Ramon de Cabrera va ser vampiritzat per l'Onofre de Dip? Jo crec que seguint aquest fil et ficaràs en un nou laberint del qual et costarà més sortir-ne.

    ResponElimina
  4. Lluís, discrepo. El laberint no és el resultat,la sortida que aquí explico, sinó el camí que vaig seguir, impossible de desxifrar. Tan impossible que ni el recordo ni el puc desfer: aquest és el laberint, allò que no explico.
    No et nego que seguir Onofre de Dip com Montpalau sigui més laberíntic que els meus camins. Però en tot cas, els meus camins són meus, són els meus laberints.

    ResponElimina
  5. La experiència que descrius és més de xarxa que de laberint, que, tot i que puguin assemblar-se, no son el mateix. Les xarxes tenen múltiples entrades i múltiples sortides (els laberints només una), i si sempre segueixes la paret de l'esquerra el més probable és que només donis voltes dins d'una mateixa malla de la xarxa.

    ResponElimina
  6. Brian, tu fas referència als laberitns unicursals (en anglès, "Labyrinth"). Jo, en aquest creuament de camins que esmentava, feia referència als laberints multicursals (en anglès "maze")

    Estic pensant en un post sobre els laberints unicursals, els que tenen una única entrada i sortida. Però els multicursals també són laberints, com a mínim com jo els entenc.

    Si segueixes una paret d'un laberith multicursal, també trobaràs la sortida. El que passarà, però, és que no recorreràs tots els camins, en deixes de banda...

    ResponElimina
  7. En la meva ofensiva he començat justament a l'inrevés de com volia, perquè he parlat dels multicursals enlloc dels unicursals.

    Jo volia començar pels altres però en fi... em sembla que m'acabo de posar dins d'un laberint.

    ResponElimina
  8. Ai, Eulàlia, em fa l'efecte que això dels laberints no va amb tu. Saps que fa poc que et segueixo, però no sembles una persona gaire "laberíntica" pel que intueixo dels teus escrits, més aviat clara i directa... Pel que dius, t'hi has ficat atreta per un repte d'altres companys blocaires. I és lícit. Però, saps què et dic?, no hi entris al laberint, no sigui cas que no sàpigas com sortir-ne! A mi, personalment, no m'agraden. Ni la gent "laberíntica" ni els laberints en si mateixos. Prefereixo una ment desperta i senzilla i una platja àmplia i assolellada... que aquests camins tan obscurs.

    ResponElimina
  9. Rondinar, entestar-se en què si això o allò, és una manera de fer temps mirant d'estalviar-se la boca del laberint. Qui en surt -qui n'hagi estat capaç-, esdevé circumspecte i calla; o bé defuig d'estudi.
    Lo tigre del Maestrat es guanyà el nom amb les victòries inicials i, més tard, és va perdre en el laberint de les derrotes successives.

    ResponElimina
  10. Em sona familiar l'experiència...seguint els intricats fils de la web, t'has enredat sense saber al final..ben bé què buscaves.

    Per si de cas, mira de portar sempre, molletes de pa a les butxaques i les vas escampant per allà on passis...així, sempre et serà més sencill tornar per allà on havies vingut.

    Salut!

    ResponElimina
  11. El Minotaure hi vivia ben tranquil dins el laberint i no fou fins que un home va voler trobar-ne l'explicació que vam sentir els seus udols agònics. Maleïts homes i la seva dèria en desvelar els camins! Els camins hi són per ser seguits, res els pot fer més atractius sinó la possibilitat d'entrar en un laberint. :)

    ResponElimina
  12. Clidice, això justament és el que vaig fer, seguir camins...

    ResponElimina
  13. Carme de la maleta, les molletes de pa van bé sempre que no hi hagin ocells dins el laberint...

    ResponElimina
  14. Girbén, rondinava? potser sí. He volgut quedar-me fora? no ho sé.

    Potser l'Amàlia té raó i més valia que no hi hagués ficat, en aquest laberint.

    Em penso encara una estona si marxo a la platja o agafo la paret esquerra per trobar la sortida...

    ResponElimina
  15. Eulàlia,

    Un cop a dins del laberint, m'ha agradat aquesta drecera sinèrgica que has agafat. Ni cap a la dreta ni cap a l'esquerra, sinó tot el contrari. Tot el que has anat trobant obre noves possibilitats com un joc de miralls, es multiplica, s'expandeix... aquesta és la real metàfora del laberint, que et porta per camins insospitats cap a fites insospitades... Vaja, que hem jugat a una mena de xerranca, que també recorda una mena de laberint.

    ResponElimina
  16. No m'he sabut explicar, Eulàlia, tu no rondinaves... Ai que encara m'hauré despistat pels recolzes del laberint!

    ResponElimina
  17. Fa ben poquet que seguixo aquest blog i realment trobo interessant el que i escrius pero no segueix cap ordre. O m'equivoco? tries temes segons et venen? a l'atzar? segons et passen pel cap? Llavors pot ser si que tens la ment força laberintica!
    Com tots i do!

    ResponElimina
  18. Potser ha sigut el dip-dip, es capaç d'atreure't amb la seva ment i fer perdre el cami, ho deia Perucho

    ResponElimina
  19. Les coses tenen moltes cares i diferents lectures. Aquesta mena de laberints saps on comencen i no on acaben. Indirectament a mi m’has fet un favor, doncs m’interessa molt el fenomen de les carlinades –fins i tot tinc unes quantes pàgines escrites emmarcades entre la destrucció de Ripoll de la primera guerra i el setge de la Seu d’Urgell de la tercera, a tall de projecte literari- i m’has portat a una pàgina –la de l’operació Cabrinetty, que m’és d’utilitat. Potser que li ho preguntem al mestre Jung?

    ResponElimina
  20. M'apassionen els laberints, tot i que el coneixement els desmunti. Tenen quelcom de màgic, místic, gairebé eròtic.
    Simbolitzen la importància del camí per damunt del destí final, talment com vagarejar per la xarxa sense saber on acabaràs ...

    ResponElimina
  21. El universo (que otros llaman el laberinto) se compone de un número indefinido, y tal vez infinito, de galerías hexagonales, con vastos pozos de ventilación en el medio, cercados por barandas bajísimas...

    Dispensa, Eulàlia, si no ho dic rebento.

    ResponElimina
  22. ai, i ningú diu res del supermegasexy David Bowie a "Labyrinth"! (sospir grouppie)

    ResponElimina
  23. Maite Mas, m'alegro que ho vegis de manera similar a com jo ho veig: els miralls, els camins que s'entrecreuen. El laberith com a metàfora dels camins insospitats... Ja començava a pensar que se m'escapava alguna cosa.

    ResponElimina
  24. Per cert, m'agrada especialment, per com recull bona part del què diem, la imatge que tant tu com en Girbén heu triat de Dürrenmatt, el minotaure en el laberint de miralls...

    ResponElimina
  25. Enriqueta, (benvinguda). Doncs tens bona part de raó. No planifico, em deixo portar en els temes del blog. Alguns els posrta l'actualitat, d'altres temes, la literatura, d'altres, altres blogs amb els quals ens vampiritzem i creem sinèrgies. No segueixo cap ordre. Podríem dir-ne atzar, sí.

    ResponElimina
  26. Aris, ves a saber. El dip-dip em pot haver portat cap als seus camins. No ho descarto pas.

    ResponElimina
  27. Matilde, i ca dona, no t'haig de dispensar de res! Què adient, la cita!!!!

    ResponElimina
  28. ...i peruchiana (si em permets la disgressió)

    ResponElimina
  29. Clidi , compartim el sospir. Tens raó, ningú n'hem parlat... no descarto fer-ho, però jo no sóc experta en cinema, precisament. (Per què no t'hi apuntes?)

    ResponElimina
  30. ui no, jo de cine només puc parlar de si és millor un "combogigante" amb una o dues begudes. I tampoc de música, només puc parlar de com n'estava d'hipnotitzada pel Bowie, cosa merament instintiva i gents intel·lectual, of course. :P

    ResponElimina
  31. Que Borges m'agarre confessà i em dispensi la potinejada, Eulàlia!!

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails