Fa dos dies passejava per Puigcerdà i pels carrers passejaven amb mi uns éssers fantasmagòrics. El Grup de recerca de la Cerdanya va recuperar l'any passat la nit d'ànimes. Diversos personatges espantanens de la zona tornen del món dels morts aquesta nit. Són en Rosegacebes, en Camunya, el Banya verda, la Nit de Meranges, en Papassa, en Jan de Gel i la temuda Mort, amb la seva dalla gravada amb la seva inscripció Nemini parco: no perdono ningú. Els seguim una estona a una distància prudencial. Prou a prop per sentir la seva presència -i algun que altre ensurt- prou lluny per evitar que se'ns enduguin a les tenebres. Al cap i a la fi aquesta nit és la que diuen que les portes de l'inframon resten obertes... Així, més val ser prudents i no perdre de vista uns esperits com aquests. Ara, no puc deixar escapar una ocasió com aquesta: els faig fotografies. Per fi puc comptar amb imatges d'esperits reals amb que il·lustrar un post de fantasmes autèntics.
En arribar a casa agafo la càmera i reviso les fotografies que he fet. No ho puc entendre. El flaix s'ha disparat. N'estic segura. I d'altra banda els carrers estaven prou il·lumitats. Si més no les imatges haurien de sortir borroses, però en canvi un seguit d'imatges negres m'apareixen a la pantalla. Tan sols en una de les moltes que he disparat, hi apareix un misteriós fanal:
Em dic que les ànimes, ni que sigui la nit que retornen de l'inframón no volen ser pertorbades ni captades per aparells electrònics. Sento un alè al clatell, mentre les miro, i un xiuxiueig gèlid a la orella, estic segura que és la veu d'en Camunyes que habita a les golfes i als terrats de les cases -ni dins de casa pots estar ben segur-. Sense cap mena de dubte es mofa de mi:
- Fes-te fotre!
A qui se li acut fotografiar un esperit! Ja es veu que no tindrà èxit aquest intent!
ResponEliminaMassa falsaris han manipulat, abans del fotoxop, les fotografies dient que es veien esperits!
La meva filla petita primer em va dir que eren persones disfressades. Però la mort i en papassa li feia molta por. Les proves fotogràfiques són concluents: com que no es veu res tret del fanal puc assegurar que eren esperits de l'inframon sense cap mena de dubte, Galderich.
ResponEliminaEulàlia, jo començo a veure-hi alguna cosa. Truca'm o escriu-me i t'ho explico sense testimonis.
ResponEliminaD'esperits de l'inframón n'hi ha de dues categories: els que no surten a les fotos, com els que cites, i els que no farien altra cosa que sortir-hi, com alguns polítics que volten per Puigcerdà.
ResponEliminaSalut.
Potser caldria exportar aquest costum cerdà. La teva filla és sensata, a l'escepticisme infantil hi afegeix la dosi de prudència necessària :D
ResponEliminaQui sap, potser la càmara també va voler afegir-se a la nit d'ànimes. Hauries d'haver fet algun auto-retrat, potser t'hauries sorprès del resultat!
ResponEliminaA les ànimes se les a de deixar tranquil·les durant el seu dia; Però si això ja ho sabien els romans i tot! Dis Manibus! Faig la figa i toco fusta, i deixaré una petita ofrena pels presents i pels absents.
ResponEliminaAllau, ara em deixes intrigada, et contactó pel "privé".
ResponEliminaAlberich, quanta raó que tens! Per sort dec tenir una mena de vacuna que em permet ser invisible als polítics que volten per Puigcerdà. I el que és més important: que ells siguin invisibles per mi. Amb aquests fantasmes, millor no topar-s'hi.
ResponEliminaClidice, em semblaria molt saludable exportar aquest costum, entre d'altres coses perquè em sembla que a cada vila i poblet hi deu haver algun esperiot espantanens a recuperar. Una manera de superar celebracions ràncies catòliques i lligar amb els nostres ancestres. No defenso mai la tradició per la tradició, ni la modernitat per la modernitat, però hi ha festes que val la pena preservar.
ResponEliminaJoan,ostres! no se m'havia acudit això de l'autoretrat. Ves a saber quin monstre no hauria sortit: mai sabem el monstre que portem dins, especialment una nit on les portes a l'inframon resten obertes...
ResponEliminaAlyebard, jo ja els deixava tranquil·lets, tans sols els vaig fer fotos ;)
ResponEliminaDis manibus efectivament, amb les festes de feralia i parentalia... per cert se celebraven al febrer, cosa que les vincula amb el carnestoltes i les disfresses dels estadounidencs. Al final, tot lliga.
Eulàlia, aportes una data precisa -el dia 2 de novembre- que molta gent, per la comoditat del festiu, l'ha traspassat al dia 1, el de tots els sants que són al cel (o ens ho han fet creure, més d'un de vida més aviat poc "edificant").
ResponEliminaEn tot cas, els morts tenen molta o poca importància -això depèn dels que "gestioni" cadascú. El que sí que és sòlid, tangible, tel·lúric, és la castanyada.
És un bon motiu -crec que estarem d'acord- per a continuar vivint. I que duri. Amb moscatell, mistela, vi ranci, ratafia...
El problema és quan les animetes -a Xàbia ens referim a elles en diminutiu, suposo que per treure una mica la por ancestral als fantasmes- el persegueixen a un.
ResponEliminaEulàlia,
ResponEliminaEl dia dels difunts és un bon dia per honorar els déus lars, manes i penats... segur que han xalat posant perquè tu els retratis.
i que serà això que ha vist l'Allau a part del fanal?
ResponEliminaM'ho he tornat a passar pipa llegint-te.
Li he fet passar a la imatge uns tractaments de fotoxop que treuen petroli d'on no n'hi ha i puc assegurar que aquí tot és negre com la nit dels temps de l'espai intersideral; fet que converteix el fanal en un estel.
ResponEliminaAh, no sé si és molt esfereïdor però jo vull dir-me Jan de Gel. Quin tros de nom més bonic!
Joan Alcaraz, l'han traspassat tant que molta gent ja no redorda que els difunts són el 2 i no l'1. Tampoc és que vingui d'un dia, però les coses són com són.
ResponEliminaQue no falti la mistela o similar!
Leblansky, m'agrada això de les animetes! Esepro que aquestes no ens hagin perseguit i no s'hagin colat a casa!
ResponEliminamaite mas, segur que han xalat! No veus què ufanosos han quedat a la foto?
ResponEliminamarta (volar de nit), m'agrada fer-t'ho passar pipa.
ResponElimina(he parlat amb l'allau, ho sento -shhhhht!- li he promès que no diria què hi ha vist, tan sols puc dir què és molt fort!)
Girbén, negre com el fons d'una tomba? com l'inframon?
ResponEliminaPel que sé, en Jan de Gel és un espantanens de la Vall de Ribes. Amb ell s'intentava evitar que els nens i nens sortissin al carrer els dies de molt de fred. Segons sembla era de gel, i si trobava nens se'ls enduia al seu cau i en feia sopes.
Res en sé de tombes (només de fer tombs). Tan sols sé de les antropomorfes olerdolanes; però aquestes sempre les trobo buides i a ple sol(si de cas amb algunes lletges escombraries al seu fons que em remeten, més que a l'inframon a la indignitat d'alguns envers el món); així que, del color negre tombal, no en sé res de res .
ResponEliminaJajajjjajajaja!!!, m'agrada en Camunyes i el seu esperit rebel (encara que potser no està ben dit això, donat que ell mateix és un esperit). Vaig llegir el teu conte sobre l'ombra atrapada a la tomba, està molt bé, i la foto és genial (la de l'ombra damunt la tomba, es clar).
ResponEliminaPetons selvàtics.
panterablanca, benvinguda al bulevard. Em sembla que en Camunyes -i potser m'atreviria a dir algun dels altres- és un gamberret! ;D
ResponElimina