dimarts, 15 de gener de 2013

Endinsar-se al pantà infernal


La meva filla gran lluita, dia sí, dia també, per iniciar els passos cap a l'edat adulta pel camí difícil. El de la confrontació. Però no n'hi ha d'altre. Créixer deu ser això. Créixer és això. Travessar el pantà. Lluitar contra els caimans. I tot i que com a mare a estones em desesperi, sé que és aquesta lluita la que ens deixa arribar al món adult.

El camí per créixer és una aventura enmig de pantans, propis, aliens. Això, si fa no fa, deu ser el que ens vol dir Karen Russell amb el seu Terra de caimans. Un trajecte a través del realisme màgic en versió nord-americana.

Fer-se gran es com endinsar-se a l'infern, a travessar els manglars i les melaleuques. D'una família de freaks (qui coneix alguna família que no sigui freak?), una història amb tocs fantàstics, ja des de l'inici. La poc probable existència d'un parc d'atraccions infestat de caimans no és sinó un símbol. Com ho són els noms extraordinaris dels protagonistes, Osceola, Hilola, Ava, Kiwi, l'avi "Dents de serra". La família és un parc d'atraccions infestat de caimans, un món tancat, conegut  i protegit, per més estratosfèric que sembli a ulls aliens; i el món exterior, els turistes, sembla més perillós. Superar la pèrdua de la mare quan tens tretze anys, on la mare simbolitza el món que coneixes. El món a Swamplàndia no és sinó la infantesa, on tot és possible, un món fantàstic i rodó. La terra ferma on el Món de la Foscor triomfa no és sinó el món dels adults: racional i àrid, el món fosc, lluny de la màgia i la imaginació, l'acabament dels somnis, benvinguts al món adult. Intueixo referents: hi trobo Alícia, citada ja a la primera pàgina; Paul Auster, amagat rere la història de Louis Thanksgiving; Huckleberry Finn, muntat en una balsa; l'infern de Dante més que evident -amb llacuna Estigia inclosa-; de la mitologia grega ens arriba Hermès, disfressat d'Home Ocell, el guia fosc que ens durà fins a l'inframon.

A Terra de caimans no li manca llenguatge amb imatges potents. Ni tampoc un món ple de metàfores i comparacions, de vegades potser excessives, o sentit de l'humor.  Però li sobren pàgines, i li sobra un final precipitat massa realista en una història més simbòlica que probable, li sobra també algun intent massa evident de facilitar informació històrica i de context sobre els Everglades.  Però, com fer-ho, com facilitar la informació necessària sense caure en l'article enciclopèdic?

La meva no és una novel·la d'acabament de la infància, sinó d'ambicions i de la fugida d'un món. El canvi d'un món per un altre, un punt de coincidència? Em miro la llargada excessiva i em dic: no temis escriure en excés però, sobretot, no temis a esborrar, esborrar, i esborrar tot allò que sobri. No calen 400 planes per explicar una bona història. I sobretot, no precipitis el final, els canvis produeixen seqüeles, no pots deixar que els protagonistes semblin que se'n surten indemnes.

Tanco el llibre i em miro la meva filla que treballa inclinada sobre els deures. La veig travessant el pantà, sense guia aparent. No cal estalviar-li el descens a l'infern. Créixer passa necessàriament pel descens a les tenebres. I sortir-ne.

Espero que pel camí no hi deixi la imaginació. Al món adult també n'hi ha.


17 comentaris:

  1. Huck Finn, el meu heroi, diria: All right, then, I’ll go to hell!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I llavors, li respondríem, -entusiasmades-: "we too".

      Elimina
  2. es inevitable el viatge entre caimans, poca cosa podem fer els adults més que deixar-les la nostra experiència i , no em surt en català "un hombro sobre el que llorar"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Karen Russell planteja una qüestió interessant quan els caimans, potencialment perillosos, formen part de l'univers familiar.
      I de vegades rebutgen l'espatlla de forma sistemàtica.

      Elimina
  3. D'això se'n literalitzar les nostres angoixes com pares des del punt de vista d'un que ja s'ha enfrotat als caimans i a qui calgui...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Viure-ho des de l'altra banda de l'equació pot arribar a ser molt dur.

      En tot cas, Terra de caimans és bona literatura sobre el tema, plena de símbols, referents i llenguatge molt interessant.

      Elimina
  4. Això de "passar pel descens i les tenebres. I sortir-ne" sona molt bé. Tan bé que fins i tot ho firmaria. Però crec que el descens a l'infern no té camí de tornada (que ho preguntin a l'Euridice), igual com el retorn a la infantesa és un miratge (potser a trav´s de l'alzheimer dels avis?). Crec que, en tot cas, allò que podem fer és aprendre a viure i a conviure a l'infern. De la forma més digne possible, i sense escalda-se massa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hauria d'haver afegit algun matís a això de "passar pel descens i les tenebres. I sortir-ne": Posem per cas "indemne" si estem optimistes o bé "de la millor manera possible" si som més realistes...
      Aprendre a conviure a l'infern, després de superar els caimans. El món familiar o infantil també està simbolitzat per un animal perillós, a la novel·la i trobo que és un encert. No es tracta de plantejar la infantesa com un món idealitzat, sino un lloc on també hi ha perills. (és el món familar mateix el perillós).

      Elimina
  5. a casa estem en el mateix curs...i de sobte són ells mateixos que mosseguen com caimans.
    Nosaltres ho varem fer, ells també ho faran

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ells no són ben bé els caimans tot i que mosseguen. Els caimans formen part d'un món que de vegades pot resultar massa tancat en sí mateix.
      L'adolescència és una putada tant per a qui la viu com per a qui l'ha de sofrir com a adult, sí.

      Elimina
  6. En la realitat, al lloc que dius encara cal sumar-li un altre estrat tenebrós: manté una temperatura tropical gràcies a les aigües de refrigeració d'una central nuclear.
    I no para massa lluny, a Pierrelatte, vora el Roine a uns 50 km al nord d'Avinyó.
    http://www.lafermeauxcrocodiles.com/

    Si tot va bé, quan se'n surten de la llarga tempesta hormonal et poden convidar a casa per fer una barbacoa i, junts de nou en un lloc comú, rememoreu divertits els episodis destacats d'aquella convulsió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Renoi amb les centrals nuclears, no m'estranya que la novel·la hi aparegui un estrany caiman vermell...

      No saps les ganes que tinc que passi aquesta llarga tempesta hormonal,i poder fer barbacoes sense morros...

      Elimina
  7. Lo peor que puede ocurrir es que al final seamos nosotros los caimanes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una curiosa observación, Temujin, porque leyendo la novela he pensado que hay algo de caimanes en cada uno de nosotros, algo que resids en nuestra infancia. El caimán no sale en la novela con la imagen estereotipada habitual. Es una novela simbólica la figura del caimán puede tener más de una lectura.

      Elimina
  8. t'informo que has guanyat el premi Best Blog, més informació al meu blog

    ResponElimina
  9. Eulàlia, un dels millors posts que t'he llegit darrerament.

    Ni que sigui tard, ànim! amb aquesta "Guerra de caimans" -no sé si "Pantà infernal"- que també és el 2013.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails