dilluns, 15 de desembre de 2008

Coses d'en PIM de dijous 11 de desembre

Ahir, en un dia de sol esplèndid i fred, vam sortir de Sant Just amb nervis cap a Barcelona on teníem una trobada d’obres al carrer Sicília, al petit pis que una empresa ens està reformant.

Trobada doncs, i encaixada de mans entre el gerent, Jordi, l’arquitecte Maria Rosa, el Fidel i jo, i també amb el Pim, el nostre amic Pim ell també arquitecte, que no se sap per què anomenem Pim quan en realitat es diu Joaquim. Observem el progrés dels treballs, decidim la divisió dels armaris, el tall de la pedra que cobrirà els mobles de la cuina, admirem les aixetes dels lavabos i la llum blavosa i freda dels llums cenitals. En algun moment hi ha nervis, una discusió assenyada entre el nostre amic i el Jordi, com pintar la paret aquí, com tancar el moble allà.

Hi ha una llum perfecta i clara que mulla el terra, les parets i les nostres fesomies. Impressió excel·lent del ritme de treball, dels resultats i de la bona entesa.

Les dues. Enllestim la trobada, noves encaixades, adéus fins l’any que ve. El Pim, el Fidel i jo sortim amb gana cap a un restaurant. El Pim tria entre els dos llocs que li oferim: prefereix el senzill, el no pijo, el que fa menús decents a 10 euros, baixant a mà esquerra pel Passeig de Sant Joan, passat el carrer Aragó: Bonaparte. Decoració dubtosa feta amb reproduccions de quadres de Delacroix amb Napoleó sobre un cavall, Napoleó a la coronació, Napoleó de totes les maneres i de tots els angles però plats diferents i ben preparats.

Seiem al primer pis, a una taula per a tres i ens comencem a relaxar. Triem els plats del menú i tres gerres de cervesa a pressió amb el gas just i l’escuma perfecta i baixa. Parlem.

Li pregunto al Pim si els seus fills se li assemblen, li demano a què es refereix quan parla de colors neutralitzat , l’escolto feliç quan ens parla de la seva nova noia, una Isabel de l’Eixample que pren llet de soja i fa ioga i li encanta tot el que parla d’orient. El Pim somriu, beu i menja amb calma fruint de la paella senzilla i del salmó sucós. Ens mira, ens escolta. Es queixa de les seves articulacions que ja tenen 62 anys. Ens diu que vol anar a Andalucia per Nadal, fer un tomb per Almeria i Còrdova. La seva veu gruixuda ressalta a la sala, omple l’espai i l’eixampla. Té els cabells i la barba blancs d’un color clar que li dóna alguna mena d’elegància gratuïta. Està content perquè ha deixat de prendre pastilles i perquè la Isabel el cuida.

Les quatre i pleguem. Encara em fa un dibuix sobre els colors neutralitzats perquè vol que l’entengui. Parlem tots tres de trobades futures. Pago. Sortim Passeig de Sant Joan amunt. El deixem, el Fidel i jo, a l’alçada de Diagonal: nosaltres agafem el metro i ell el cotxe que té aparcat per tornar a Blanes, d’on és fill. Dóna la mà forta i sincera al Fidel i, a mi, em fa dos petons igualment sincers. Li diem adéu mirant-lo a la cara que somriu d’alguna mena de goig quotidià.

Quarts d’onze i ens truquen per telèfon: el Pim ha mort al voltant de les cinc a Calella, accident de cotxe, mort a l’acte, s’ha encastat dret contra un camió.

Com pot ser que la llum extraordinària del dia no m’hagi alertat que aquelles eren les seves darreres hores, els seus darrers petons, les darreres mirades i queixalades, els últims records, les últimes passes, trucades darreres, últims escrits, croquis finals. Hi havia tant encara per construir i explicar amb ell, ahir, 11 de desembre.

Angelina

2 comentaris:

  1. Vaig veure el Pim una sola vegada. Fa vint-i-tants anys. En tinc fins i tot fotografies. Era l'element masculí interessant de l'esdeveniment. Em sembla recordar que va seure al meu davant, durant el dinar. En tinc un record difús. Ara em venen les ganes de recuperar aquella fotografia.

    Els dies i les nits transcorren malgrat les nostres vides. Hi ha dies radiants que nosaltres sentim grisos. Nits de pluja que ens fan sentir la joia de viure. Els dies, les nits, el temps que transcorre, estan per sobre nostre, som així d'insignificants.

    Em queda una gran tristor en acabar l'escrit. I de sobte, un pensament positiu: En Pim va morir vivint plenament. Potser és molt millor això que passar per la vida sense viure-la.

    Carpe Diem...

    ResponElimina
  2. Gràcies, Eulàlia. En efecte, carpe diem. Però vivim sense esperar aquests hostiots de la vida, de tan a prop i de tan sobtats. Avui hem passat el dia amb la seva ex-dona i els seus quatre fills. Parlant entre nosaltres, entre els seus objectes, se'ns ha fet present allà davant. Era de veritat una persona elegant i extremadament simpàtica, tenia un dels somriures més macos que he vist mai. Era un original que passava per banal però no ho era: dissenyava cadires, làmpades, crosses; sabia cosir la pell per fer moneders i en regalava de tant en tant; a casa hi tenia penjats marcs de quadres sense cap tela i també un neumàtic de bicicleta bicolor on hi havia entortolligat l'antena de la ràdio; cosia bosses de robes diverses que també regalava. I podria seguir amb un reguitzell de trets peculiars i transferibles però rarament reunits en una sola persona. L'enyorarem molt fort, intensament. Això és segur.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails