Ens fem grans...

Ens anem fent grans. Madurem, passem dels quaranta. Revisem allò que hem viscut i, de vegades, en fer-ho ens adonem de tot allò que hem anat perdent pel camí. Sovint ens fem grans i perdem les idees. Sovint ens fem grans, perdem les idees i ni ens n' adonem. Quin sacrilegi.

Potser ens fem més savis, amb l'edat. O potser més estúpids, en perdre les utopies que van guarnir la nostra joventut.
Vam viure somnis i ens els vam cruspir. I potser ens sembla que ja no en queda res d'allò. Que tot està perdut i escapçat, que res no és possible.

I potser ens equivoquem, i seguim fidels, inamovibles, a les nostres idees.

Ens hem fet grans, han passat 25 anys des de l'adolescència. I què fem després d'aquest temps?

Hem vist passar coses, hem estat espectadors, i protagonistes, del final del segle XX. De l'inici del XXI.

I aquí estem.

Hem tingut fills (alguns). Hem escrit llibres (d'altres). Hem treballat amb capullos i amb gent interessant. Hem tingut projectes. Somnis. Hem vist unes esquerres fent reconversions industrials. La caiguda del mur de Berlín. I els cicles: dretes, esquerres, dretes. Al món, a Europa, al països on vivim. Hem patit crisis. Econòmiques, socials, personals. Les hem superat. Les superem.

Seguim aquí. Que no és poc.
Sobrevivim. Que no és poc.
Llegim (seguim llegint). Que no és poc.
Patim. Que no és poc.
Sentim. Que no és poc.
Estimem. Que no és poc.
Vivim. Que no és poc

I somniem.

Que no és poc.