Fa dies que no escric al blog.
Fa dies que la vida, la real, es fa tan vívida i tan intensa que no trobo el temps per escriure.
Em disperso.
Se m'acumulen els temes i la vida els atropella. Passen per sobre i es queden allà, al llimb dels esborranys esperant una publicació que no arriba. El bloqueig de l'escriptor.
Voldria expressar la ràbia que em provoca la reforma laboral. O bé explicar els dubtes que tinc sobre la vaga convocada pels sindicats...També expressar la ràbia i carregar-me les intencions del ministre carca, teòricament dels moderats. Un ministre que limita els drets de les dones enlloc de lluitar contra l'atur, la concicliació de la vida laboral i familiar cada cop més impossible. Enlloc de lluitar contra la violència estructural que segons ell és la causa que les dones febles, pobretes, es vegin obligades a avortar. O, potser, riure'm amb la ironia que resulta de veure un monarca adormit al mateix acte en què diu que l'atur jove li treu la son. Potser no som tan lluny de la tercera.
Sento que voldria explicar què vaig sentir passejant la maleta pel poble nou, sobretot quan et vaig veure portant la teva. O descriure, si és possible, la intensitat d'una llàgrima emocionada al sofà de casa teva.
La literatura certament no supleix la vida; l'enriqueix en tot cas. Però quan la vida agafa un rampell d'alguna cosa, la literatura, que sempre hi és, pot esperar.
ResponEliminaLa tercera? No m'espantis, dona, no cal ni pensar-hi en la guerra mundial. Perque volies dir la tercera guerra, oi? Per desgràcia, més fàcil això que cap altra cosa.
Petons.
Es tracta e'enriquir-nos a través de les coses que sentim....
EliminaI no, Eastriver, volia dir la Tercera República i no la guerra. Les notícies segueixen deixant-nos en estat de xoc i ens fan témer el pitjor, em temo.
Esperem que t'equivoquis amb la tercera.....això faria molt més mal que tot el que estem vivint. I els que vindrien al darrera no serien pas millors.
ResponEliminaFem la viu viu...i ja s'ho faran
Si la tercera és la República, com a mínim viuríem en un país on seríem ciutadans i no súbdits. on algú no tindria privilegis recuneguts a la constitució, tan sols pel pfet de dur el cognom Borbó, on tindríem el dret de fer fora el cap d'estat, o que aquest dimitís com ha passat a Alemanya.
EliminaPotser no serien millors, les urnes són millorables, ja veiem qui ens governa actualment... però el sistema seria més equitatiu
No cal dir que escriguis quan vulguis i sense cap mena de problema t'estarem esperant, amb ravia o no, pero sempre amb sentiment.
ResponEliminaGràcies Galderich, per l'espera... Anirem fent. I anirem vivint!
EliminaA mi també se'm refreda l'humor, i cada cop em costa més il·lusionar-me. I t'entenc al mil per cent que ara mateix no n'hi ha espai ni per la ràbia, només per la frustració. Tot i això, ni se t'acudeixi tancar el riell, que és -ets- una veu que fa falta, i tal i com van les coses, ara més que mai. Una càlida abraçada :)
ResponEliminaGràcies a tu també, Leb, per la fidelitat i l'entusiasme!
EliminaNo pateixis, no penso a tancar el Riell, però sí que és veritat que a voltes em falta el temps per poder expressar tot el que porto dins, i això s'ha notat en el ritme en els posts. No volia deixar passar molt més temps, i he escrit aquest just pel que diu el títol, per desbloquejar-me. Espero aconseguir-ho.
Sóm temps dificils, costa sovint escriure el comentari diari, passen massa coses negatives i poques de positives, però cal seguir, encara que sovint costi, des de la mandra del desencís.
ResponEliminaSí que costa i de vegades ets sents sobrepassat. De vegades sento que els blogs segueixen tenint un paper molt important, imprescindible en una societat en què els mitjans estan tan concentrats en mans conservadores. D'altres, sento que som quatre veus cridaneres que ens escoltem i reconfortem entre nosaltres... O potser som totes dues coses alhora.
EliminaViure pot ser tan intens com escriure. Són etapes. Moments. I crec que amb un sol paràgraf has retratat molt bé el que en alguns moments, almenys a mi, m'ha passat i em segueix passant en el blog/blogs.
ResponEliminaA vegades ens obsessionem amb la immediatesa, amb que cal de seguida comentar-ho o explicar-ho tot. A vegades cal també viure i digerir els moments, copsar la realitat, i després saber-la descriure en un bon post.
Hi ha moments que estem en estat de shock i costa escriure però val la pena intentar-ho.
(Per cert em va agradar molt el post anterior de "la doctrina del shock". Vas captar molt bé el moment actual que estem vivint.)
Gabriel, imaginio uqe tots hem passat per moments, és cert, al cap i a la fi som humans i fem això perquè ens plau, i és comprensible que tinguem alts i baixos.
EliminaCrec que el treball de Naomi Klein s'hauria de difondre més, sacsejar les consciències, sortir de l'estat estabornit a què ens sotmeten, el meu post anteiro era un granet de sorra en aquest sentit.
Intueixo que "la tercera" no era pas una guerra, sinó una república. Potser perquè avui comença la primavera, prefereixo pensar que és d'això del què parles. En tot cas em demano perquè els lectors han pensat en una guerra. És aquest el clima de pànic en què vivim?
ResponEliminaI efectivament la literatura pot esperar. No té pressa ni preu. Ni ens paguen ni paguem per escriure. Sempre serà millor passejar al sol que tancar-se davant d'unes tecles amb lletres.
Tens raó, Lluís, em referia a la República i era més aviat un sentiment d'esperança. I m'ha sorprès veure els comentaris que es refereixen a una guerra. Jo també m'ho preguntava perquè han pensat en la guerra... i potser la resposta enllaça amb el meu post anterior, la doctrina del shock i el clima de pànic en què ens fan viure.
EliminaPassejar al sol, sentir el vent fresc de primavera a les galtes, agafar-nos les mans, respirar profundament, sentir la sang palpitar. Mirar-se als ulls. Ja vindrà l'escriptura... quan ens vingui de gust.
Crec que tots plegats estem una mica aclaparats. Ens les foten per totes bandes i alhora hem de seguir endavant. Els temes polítics són per a cremar-ho tot i, no obstant, mirem de seguir somrient per un tema de salut mental. Escriure és alliberar els dimonis, potser, però també despertar-los.
ResponEliminaLa gent ha pensat en guerres perquè el clima sembla agafat amb pinces i ens fa una certa por. Sincerament, jo la tercera república no la veig per enlloc amb tanta caspa com s'acumula als cims hispans. Crec que si volem república haurà de ser dins unes noves fronteres.
El clima ens l'estan imposant els mitjans amb missatges apocalíptics repetitius. És allò de què parlavaen el darrer post. És cert que escriure allibera i desperta els dimonis. I llegir també.
EliminaSi, si, cap a la Tercera! I no et preocupis, ja escriuràs quan puguis. Això si, no triguis molt, que ens agrada llegir-te.
ResponEliminaFarem el que podrem. De vegades escriure que no pots escriure t'allibera...
EliminaLa tercera era un missatge d'esperança, que espero que arribi aviat...
Em relaxa, en certa manera, constatar que d'entrada he pensat en la III República (bé, és que el comentari el fas tot just després de mencionar la dormideta del rei...)
ResponEliminaSón temps difícils, Eulàlia, temps de sacsejar-nos per dins i gairebé per fora. El país està fet una merda, qui no corre no vola (*mode puta corrupció activat*), la dreta llafiscosa és per tot arreu... No queda altra que no decaure, tirar milles amb les conviccions fermes i esperar que, algun dia, algú vindrà per l'esquerra capaç de retornar-nos la il.lusió a tots.
Amén (amb perdó ;)
Afortunadament Ferran, vol dir que encara et sents optimista...
EliminaSón temps difícils, és cert. Ho descriur a la perfecció.
Perdonat ;) però no t'hi acostumis gaire...