El 29M, tanquem per vaga.

Reconec que tenia dubtes.
Molts cops ens dóna la sensació -errònia- que una vaga general no aconsegueix gran cosa.

Com a treballadora pública percebia una paradoxa: si feia vaga li estava fent un favor al patró, qui s'estalviarà uns calerons. Contribuiré a disminuir el dèficit públic. Ves per on, ara, amb la meva vaga acabaré fent un servei a Catalunya. I jo que em pensava que amb el meu treball diari estava fent un servei als ciutadans -de Catalunya-. Però es veu que no.

Alhora sentia que cal fer alguna cosa. L'atac sistemàtic contra els nostres drets no pot quedar sense resposta. I una vaga és el mínim que es pot fer. Després, ja vindran les barricades al carrer.

A mida que s'ha acostat la vaga m'he refermat en la meva decisió de fer-la. Quan veus que els mitjans de comunicació de dretes intenten minimitzar-la fins a fer-la invisible (avui, La Vanguardia en la seva edició impresa no té ni un sol article, ni un breu, dedicat a la vaga!): "les vagues ja no són una eina vàlida", "aquest no és el camí", "la decisió ja està presa", te n'adones que la dreta rància té un interès molt gran per tal que la vaga no triomfi.

Em molesten els arguments egoistes nefastos de l'estil de no puc permetre'm que em descontin X € de la nòmina. Quan et posin al carrer per 9 dies de faltes jsutificades en dos mesos, et recordaràs d'aquests eurus. Hi ha qui ha recollit millor que jo els arguments esquirols. I d'altres que expliquen millor que jo per què faran vaga.

No faig la vaga per mi. No és a curt termini on haig de fixar la mirada. Veig els joves, els nous pobres, i les meves filles. Què els respondré quan ja adultes em mirin a la cara i em preguntin per què no hi vas fer res?

Quina eina ens queda per lluitar als treballadors? El proper dret que ens retallaran serà el dret de vaga.

Demà aquest blog fa vaga.
I pels volts de les 6 de la tarda ens trobareu a la manifestació. A omplir el passeig de Gràcia.