dimecres, 6 de gener del 2010

Revisió de la memòria històrica (1). El hundimiento



Ara fa uns dies vaig veure aquesta pel·lícula alemanya de metratge llarguet i temàtica bèl·lica. Durant gairebé tres hores, segueix l'evolució primmiradament cronològica dels darrers dies que Hitler va passar al bunker de Berlin on es va, finalment, suïcidar.

No es pot negar que la pel·lícula està ben feta, tècnicament ben elaborada, però em va deixar un sentiment ambivalent. Em va deixar un regust agredolç. Camina per una frontera subtil que em resulta difícil de qualificar. No es pot dir que sigui descaradament favorable al dictador, però al mateix temps el vol mostrar com una persona humana, un malalt dement que arriba gairebé a generar empatia. En alguns moments l'espectador pot arribar a sentir llàstima per aquell home malalt i embogit.

I a mi, aquest intent d'humanitzat els feixismes m'aterroritza. Quan parlem de memòria històrica es tracta de donar veu a aquells no n'han tingut. Humanitzar una ideologia com la feixista em sembla un joc molt perillós. Aquí a Espanya comença a córrer el discurs, no explicitat, però induït, que l'època franquista no va ser tan dolenta. Al cap i a la fi podem dir que als anys seixanta la gent trobava feina sense tantes complicacions com ara, i es publicaven coses -fins i tot en català-. Al cap i a la fi el vellet que muntat a un cavall apareixia al Polònia era catxondo. Jo no negaré que aquella imatge em va servir com a referent quan li vaig intentar explicar a la meva filla de nou anys qui havia estat Franco: com a mínim li podia parlar d'una imatge que ella coneixia. Perquè la negació per omissió del dictador a la formació dels nostres fills és tan catastròfica que fa que ni tan sols sàpiguen que va existir. I ara, quan en parlen, li'n fan una visió emboirada, endolcida, eliminant allò que de terrible va tenir.

Deixem-nos d'històries, els feixismes no es poden humanitzar, van ser unes ideologies racistes, excloents, prepotents, terribles. Uns assassins que fonamentaven meticulosament els seus assassinats en estudis aparentment científics, aplicant criteris com la frenologia que no eren ni vigents a l'època. L'ús de la ciència per justificar allò que és injustificable. Potser van generar una psicopatia social. Però això no els fa més humans, al contrari.

Si oblidem tot allò que els feixismes van generar, si endolcim la barbàrie, fem un flac favor a les generacions futures. Si d'alguna cosa ens ha de servir haver passat per allò és per recordar-ho i no tornar-hi a passar.


21 comentaris:

  1. Cert que la pel·lícula mostrava un Hitler acorralat, desesperat, dement, patètic, acabat; però no recordo que això em desvetllés cap empatia. Jo no hi vaig saber veure l'ambivalència enlloc, només un retrat creïble del que devia succeir dins del búnquer dels últims moments del dictador.

    ResponElimina
  2. "El Hundimiento" va provocar moltes discusions, a Alemanya, justament per la por que passés el que denuncies en el teu post. La pel·lícula la vaig trobar excel·lent, i en la línia del que comenta Allau, el personatge se m'apareix com l'imagino, com la història ha demostrat que era: un paranoic, un torrat elevat a la màxima expressió, que va ser capaç de prioritzar la seva idea del món a la vida de milions de persones.

    No, a mi la pel·lícula no em va semblar gens malament. Ans al contrari, penso que ajuda a refermar-se en la idea d'un Führer fora de les seves caselles, un torrat que va saber molt bé aprofitar-se de l'estat anímic dels alemanys d'entreguerres (naturalment, sense que això minimitzi la responsabilitat d'aquests mateixos alemanys que el van encumbrar).

    Un film excel·lent.

    ResponElimina
  3. Allau, ami tampoc no me la va despertar, l'empatia però jo tinc molt clares les idees sobre el feixisme i sobre el que aquest personatge va significar per a Europa. Però un tractament "amable" de la història comporta riscos, especialment si et poses a la pell de qui no ho ha viscut ni té referents clars. Si esborrem coses i les fem confuses... aquells qui ens venen l darrera potser no tinguin les coses tan clares. Potser oblidin la història veritable...

    ResponElimina
  4. Ferran, a mi el film també em va semblar bo, però aquest aspecte concret em va donar mal rotllo.

    ResponElimina
  5. I potser el fet de tenir filles petites que ni tan sols saben qui era Franco o que hi va haver una guerra que van patir els seus avis quan eren petits ha influït en la meva percepció del film. Tots projectem les nostres manies i procupacions...

    ResponElimina
  6. Però, Eulàlia, tu creus que algú, encara que estigui mancat de tot referent, veient la pel·lícula, pugui trobar alguna justificació a la torramenta d'aquell paio?

    Jo no hi vaig veure amabilitat enlloc, només plausibilitat. És clar que en algun moment Hitler s'havia d'adonar que el seu projecte se n'anava en orris, l'autoimmolació no me'l fa més digne.

    ResponElimina
  7. Jo tinc el sentiment que algú, veient la pel·lícula es pot quedar simplement en el "pobre, és clar, estava boig...". I aquesta reflexió em sembla perillosa.

    ResponElimina
  8. Tot i que insisteixo en què la pel·lícula juga amb una ambigüitat: la frontera és molt subtil.
    Alguns hi veuen al que jo he vist. D'altres, en canvi, no...

    ResponElimina
  9. Jo crec que hem de començar a ser conscients que els feixistes no són extraterrestres sinó persones com nosaltres. Només si som capaços de tenir clar que individuos com nosaltres (que els pot agradar la mateixa música, la mateixa literatura...) van poder fer el que van fer potser estarem més alerta i no pensarem que són la reencarnació del dimoni a la Terra. Són persones com nosaltres amb un ideari polític molt clar i això és el que hem de combatre amb totes les contradiccions que tinguem.
    La pel·lícula la vaig trobar excel·lent i en cap moent Hitler em va fer llàstima ni empatia. Malgrat això vaig poder albirar una mica com podia sentir-se d'acorralat i perdut després de creure's déu.

    ResponElimina
  10. Galderich, puc estar d'acord que els feixistes també sagnen quan els punxes (per continuar amb la imatge de Shakespeare), però si els agrada la mateixa música i literatura que t'agrada a tu, t'ho has de fer mirar, que estic convençut que ètica i estètica van agafadetes de la mà.

    ResponElimina
  11. A mi El hundimiento em va semblar ambígua, em va deixar una sensació estranya.
    I estic d'acrd amb l'Allau que els feixistes sagnen si els punxes, però en canvi no llegim els mateixos llibres.

    ResponElimina
  12. Són persones com nosaltres, i qualsevol de nosaltres, o molts de nosaltres, en segons quines circumstàncies pot esdevenir un feixista o un seguidor de feixistes, només cal estudiar segons quines biografies. No voler entendre això encara és molt més perillós que donar-ne una imatge 'humanitzada'. Una altra cosa són els bojos paranoics i el seu poder de convocatòria, llegiu 'Observacions sobre Hitler', un gran llibre.

    En general les pel·lícules amb rerefons històric mai m'acaben de convèncer, o es fa una història de bons i dolents o no responen mai a la realitat, cosa,per altra banda, impossible. I, sí, de vegades també llegim els mateixos llibres, molts nazis tenien una gran cultura.

    ResponElimina
  13. ...o també el llibre sobre el feixisme de Payne, molt interessant per analitzar el fenomen i allò que és o no feixisme.

    ResponElimina
  14. A mi “El hundimiento” em va semblar una bona pel•lícula sobre els darrers dies del nazisme en quan a retrat de la degradació dels dirigents, dels combatents i de la població. En quan a les figures, estic d’acord amb que el tractament dels personatges és massa tou i poc crític i podria generar empaties, segons els punts de vista subjectius de qui veu la obra. Un Hitler embogit, amb pinzellades d’humanitat; un Speer que sembla ser aliè a tota la responsabilitat del drama; la esposa de Goebbels, folla, freda, assassinant els seus fills; la mateixa secretària, que porta tres anys al costat del dictador i no se’n ha assabentat de que va la història; la Eva Braun, una bleda que va papallonejant, i el seu germà –el número dos de les SS- una mena de trepa, però finalment un insurgent...Tot treballat amb aquesta superficialitat, com personatges de tragèdia, sense cap referència clara al rerefons i amb el risc evident de generar sentiments d’empatia a gent desinformada (eren uns russos molt dolents els que els estaven encalçant...)
    M’agradaria recomanar, a qui no l’hagi vist, un film que se’n diu “La ola”, alemany, d’en Dennis Gansel. Fa referència a uns fets reals: un professor per estimular i donar cohesió a una classe, empra mètodes, com crear símbols d’identitat del grup, exaltació de la pròpia identitat davant d’altres. Al poc temps, contra el que pretenia, ha creat un microcosmos feixista, amb tots els seus tics...Un excel•lent film sobre la gènesis del totalitarisme. http://www.filmaffinity.com/es/film695239.html

    ResponElimina
  15. Quan repasses aquesta barbàrie sents un estremiment retrospectiu, i quan et pertoca explicar-li a un fill et trobes, mal que pesi, projectant-lo cap el futur.
    Aquí recordo Nietzche al ECCE HOMMO, la seva darrera declaració abans de la follia. Veig les seves prediccions pels dos-cents anys següents. Si l'hecatombe bèl·lica del XX l'anuncia amb exactitud, per l'actual XXI pronostica una pèrdua de nord encara pitjor.
    I sento la boca seca...

    ResponElimina
  16. Estic amb Galderich, Júlia... i és una cosa que també volia apuntar en el meu comentari, però no vaig fer per no fer-me pesat: els feixistes són com nosaltres, evidentment, però no només perque sagnin si els punxes, sinó perquè hi compartim algunes pors, alguns neguits, alguns interessos... Algú pensa que Hitler, posem per cas, no podia sentir coses que sentim qualsevol de nosaltres? És evident que sí, és una persona! Altra cosa és quines barbaritats han estat capaços de fer, ell i tants com ell. Però qualsevol de nosaltres amaga un tipus com ell: només cal una bateria mig fosa, una làbia especial i un poble predisposat... i agafem-nos!

    ResponElimina
  17. Vaig tard, em sap greu. No em va semblar malament la pel·lícula. L'únic defecte que trobo a totes les pel·lícules que tracten el tema del nazisme, és que el tracten solament en clau alemanya. Com si el feixisme no hagués estat patrocinat econòmicament des dels EEUU, o a la Gran Bretanya els feixistes no fossin un lobby molt potent, per posar només dos exemples.

    Això és com tot: la història l'escriuen els vencedors i l'àrea anglo-saxona de la humanitat en sap molt de re-escriure la història. Com la de fer-nos creure que van ser ells els que van finançar l'auge econòmic d'Europa després de la guerra i no que fou finançat pels propis treballadors, d'Alemanya sobretot, i que va continuar enriquint les mateixes persones, salvant algunes rares excepcions, que ja tenien poder durant el règim nazi.

    Ah! i no oblidem mai Àustria, que no ha deixat de ser el que era.

    O sigui que, la pel·li bé, que potser algú n'hauria de fer més acurades, també. I que nosaltres som els primers en negar la història, també també. No em sembla normal que el fills d'uns mestres de deu anys no sàpiga qui és Hitler, no me'n sembla gens. :(

    ResponElimina
  18. Jo continuo dient que no hem de satanitzar els nazis (entre molts altres bàndals!) com a uns éssers diferents a nosaltres. Al contrari, cal mirar-nos i detectar el més aviat possible els elements que poden permetre repetir més o menys els mateixos fets. M'horroritza pensar que l'Anglada de Vic pugui treure a les properes eleccions al Parlament entre 6 i 7 parlamentaris.
    Qui el votaran seran veïns nostres, no ho oblidem!

    ResponElimina
  19. Tant de bo el nazis fossin extraterrestres, però no, són "dels nostres". Jo en puc ser una. Vull dir que tots podem arribar a cometre barbaritats en nom de les causes més estranyes; l'interessant es mirar de comprendre com funciona la natura humana perquè l'enemic és a dins.

    Quant a l'Anglada de Vic (per a mi, en Josep de cal Carlins, del carrer de Gurb de tota la vida) a mi el que m'horroritza són els vigatans honorables i simpàtics que el voten. Jugueu-vos el que vulgueu que cada refotut matí saludo a algun d'aquests que alimenten la bèstia. I, anant bé, ens saludem ben cordialment.

    ResponElimina
  20. Em sembla molt interessant com evoluciona el debat cap a la constatació que els feixistes no eren ni són marcians. Que són els veïns que tenim al costat. I que correm el risc fins i tot, d'esdevenir un d'ells, gairebé sense ni adonar-nos de la tragèdia. Aquells que són fàcils de detectar, el neonazis caps rapats, els que encara lluuen la bandera rojigualda el 20N, aquests no són tan perillosos, sós detectables fàcilment. En canvi, els nostres veïns més propers, que no ens semblen tan perillosos, potser justament perquè els saludem cordialment, aquests són els que ens han de fer patir.

    Potser per això estem aquí dient les coses que anem dient, per ser conscients dels riscos que correm.

    ResponElimina
  21. A mi em va agradar molt aquesta pel·lícula, en Bruno Gantz està impressionant i no veig pas que en dóni cap visió ni remotament positiva del personatge. I és que, per desgràcia, Hitler era un ésser humà com qualsevol altre. Convé no oblidar-ho i aprendre les lliçons de la història. Convertir-lo en un monstre llunyà que no ens ateny és el que em sembla perillós. Potser ell era un psicopata megalomaníac, però el va seguir molta gent, i no tota ho devia ser..

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails