Educar i passar el mort. L'escola i els mestres

Parlar d'educació significa parlar de pares, com vaig fer fa uns dies. Però també significa parlar de mestres, de monitors, d'escola.  Els nostres fills passen bona part de la seva jornada a l'escola i la influència de tots els que hi intervenen és també molt important.

Fa anys la figura del mestre era inqüestionable. Ara, no para de qüestionar-se. Als matins del Cuní no paren d'entretenir-s'hi. Els arguments són prou extesos i coneguts, no cal fer-ne molt d'esment: els mestres es peguen la gran vida, treballen menys hores, tenen dos mesos de vacances -què dic dos, tres!-, i a sobre s'expolsen el mort quan es tracta de l'educació del meu fill.

Tot és tant tòpic com aquell qui diu que tots els pares deixen aparcats els seus fills a l'escola. 

Si haig de ser sincera i penso en els mestres i les mestres que han tingut les meves filles, penso que, o bé jo estic de sort, o bé la imatge que es vol projectar els mestres és del tot falsa. M'he trobat amb persones responsables, que saben el que es porten entre mans. Saben quines són les seves responsabilitats. I no dubten a posar en comú els problemes amb què es poden trobar.

Vaig decidir portar les meves filles a l'escola pública i n'estic molt satisfeta. Tot i que haig de dir que l'evolució que porta no és molt afalagadora. En les darreres reunions he contemplat uns mestres que segueixen intentant fer el que poden, però els manquen els mitjans. No saben quina cara posar quan intenten explicar que aquest any els han tret mestres de suport i els grups d'anglès ja no es podran fer amb mig grup, tan sols una de les dues hores i el mateix ens repeteixen a mitja veu quan intenten parlar de l'atenció a la diversitat. L'any passat la psicopedagoga venia 3 dies a la setmana, ara tan sols 1. I encara diuen... però a l'hora del pati si algun nen -dels menys "desfavorits"- té alguna necessitat, jo els encoratjo a que en parlem.  El context és cada cop més advers i percebs que l'escola ha intentat fer mans  i mànegues amb els mitjans retallats de què disposa. Els mestres interins la passen magra per poder aconseguir una plaça, i al mateix temps els nostres fills reben una pitjor educació.

Quan arriba el final de la reunió, amb la boca petita ens diuen que el claustre de professors ha decidit que les sortides es faran tan sols de migdia, però no si representa un dia sencer. Sincerament, els entenc i m'hi solidaritzo. L'administració no pot pretendre que la retallada de mitjans es resolgui tan sols amb dedicació i hores extres no remunerades. Arriba un punt que vols donar i donar, que ets responsable, però que s'ha de dir prou. Jo no tinc res a veure amb la docència, però com a  mare percebo què els està passant. I em revolta que es jugui així amb el futur.

Entenc que estem en una situació de crisi. Però segueixo sense entendre perquè sempre ens carreguem allò que és important de debò: l'ensenyament dels nostres fills, la sanitat, l'atenció social.