dimecres, 9 de maig de 2012

Ofegada sota la pluja


I
Fa dies que cau la pluja sobre la teulada. Fa dies que repica incansable. Es filtra pels ulls, per les orelles, em nega el coll.
Dies, no, anys. Els anys que fa que vaig obrir la boca per respirar.
Fa anys que cau la pluja. Aigua fosca que em pesa a les parpelles.

Una immensa bossa de líquid amniòtic que m'envolta i m'ofega. Pobra de mi, si vull respirar. Pobra de mi, si vull eixir a la superfície. Ningú no ha gosat trencar-la, és pel teu bé, diuen. Jo tampoc, fins ara. Tota jo sóc aigua, amorfa i sense distingir-me de ningú. Volen que sigui aigua i no peix.

Maleïda família que m'ofega en un mar de costums i lleis mai no-dites. No me'n vaig adonar que vivia en aquest líquid dens que no em deixava bellugar.

II
Matriarca, em mires i m'acuses:

 - Vols respirar? Ets culpable. Vols respirar? Em mataràs si respires.

Estic tan habituada a que em facis culpable, que em sembla que és la realitat.

III
De sobte, entre les aigües tèrboles una llum, una mà. Una veu.
Aire. Tu. I l'ajuda.

Tinc feina a trobar-me. Ser jo, jo mateixa. Riure i fer riure. Cuidar-te. Cuidar-nos.

Tinc deures a fer. Dir-los que estimar no és això. Necessito aire.
Vull destruir la matriarca, el patriarca, la guardiana de la porta. Vull poder estimar el pare, la mare, la germana.
Estimar ha de ser una altra cosa.

Epíleg: 
Sortim a passejar. Les gotes de pluja repiquen contra les nostres caputxes. Anem protegits.
Miro el riu que transcorre per la nostra esquerra, a la vora del camí i sembla immòbil. Estàtic, com si ni tan sols llisqués cap el mar. Suau. Ja no sóc dins l'aigua, però encara tinc els peus plens de fang.

Cercles concèntrics s'eixamplen sobre la superfície fins a desaparèixer. L'aigua és transparent:  veig les pedres al fons, i les algues que ondulen.

Caminem de bracet. Busco la teva mà dins la butxaca. Em giro per buscar els teus ulls, i me'ls trobo allà. Em somriuen. Et premo la mà i et demano què necessites. Ens abracem sota el paraigua. Busquem recer en el nostre amor. No te'm fonguis.

Mira, ja amaina. Un raig de sol apareix rere els núvols. És nostre i només nostre.

6 comentaris:

  1. Eulàlia...
    Hi ha certeses que, diria, existeixen des de fa mil·lenis:
    - la pluja, que no deixarà de caure avall...
    - els judicis dels altres...
    - els deures (de superar incomprensions i ser una mateixa) per fer...

    Per sort, per poder sobreviure-les hi ha també altres certeses i coses a fer:
    - sortir al carrer encara que plogui i no deixar de fer el què haguem de fer...
    - ser una mateixa i mantenir el dret a decidir sobre la nostra vida, pensin el què pensin, diguin el què diguin, creguin el què creguin...
    - el fet de poder caminar i somriure amb algú sempre ajuda...

    Així que, no defallir i seguir endavant és la única manera de poder anar veient els rajos de sol que ens escalfen i ens omplen de força per seguir nedant sota la pluja que no deixa de caure amb insistència, subtilment.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Els vaig haver de pelar a tots(metafòricament parlant, és clar). Pares, mares, avis...no vaig deixar ni l'apuntador. Una autèntica (i dolororíssima) escabetxada. Però ho havia de fer. Em volia equivocar sola.

    ResponElimina
  3. Anava a fer unes aportacions sobre què deia Freud de les bondats dels parents i familiars, però m'ho estalvio i cito només una frase del meu germà: "La família com més lluny millor". I després de dir això se'n va anar a viure la seva vida. Cal sortir-ne i fotre's la nata tot solet. La vida comença després.

    ResponElimina
  4. No et preocupis, darrera de les decisions complicades sempre hi ha una tempesta que ho esborra tot... i com tu has dit, sempre hi ha una esperança o un raig de sol que sorgeix enmig de la tempesta. No t'amoïnis i fes la teva...darrera de les grans decisions també sempre hi ha grans persones, i mai no tinguis por de ser tu mateixa i lluita per el que tu vols, encara que els nostres desitjos provoquin tempestes, despres sempre sortirà el sol!!! Sigues valenta!!!

    Mercè

    ResponElimina
  5. Ui, què tendra et veig, Eulàlia! Els cordons umbilicals són paranys, segrests emocionals. Però només els cordons. La resta és només experiència, encara que estigui envoltada d'afecte. Tallar el cordó permet no només separar-se, sinó veure si es podreix el que hi ha a l'altre costat.

    ResponElimina
  6. Ja em perdonareu que no us hagi respost els comentaris abans. Em costava fer-ho, perquè la vivència que estic fent no és senzilla.
    Us vull donar les gràcies a tots.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails