Ofegada sota la pluja

I
Fa dies que cau la pluja sobre la teulada. Fa dies que repica incansable. Es filtra pels ulls, per les orelles, em nega el coll.
Dies, no, anys. Els anys que fa que vaig obrir la boca per respirar.
Fa anys que cau la pluja. Aigua fosca que em pesa a les parpelles.

Una immensa bossa de líquid amniòtic que m'envolta i m'ofega. Pobra de mi, si vull respirar. Pobra de mi, si vull eixir a la superfície. Ningú no ha gosat trencar-la, és pel teu bé, diuen. Jo tampoc, fins ara. Tota jo sóc aigua, amorfa i sense distingir-me de ningú. Volen que sigui aigua i no peix.

Maleïda família que m'ofega en un mar de costums i lleis mai no-dites. No me'n vaig adonar que vivia en aquest líquid dens que no em deixava bellugar.

II
Matriarca, em mires i m'acuses:

 - Vols respirar? Ets culpable. Vols respirar? Em mataràs si respires.

Estic tan habituada a que em facis culpable, que em sembla que és la realitat.

III
De sobte, entre les aigües tèrboles una llum, una mà. Una veu.
Aire. Tu. I l'ajuda.

Tinc feina a trobar-me. Ser jo, jo mateixa. Riure i fer riure. Cuidar-te. Cuidar-nos.

Tinc deures a fer. Dir-los que estimar no és això. Necessito aire.
Vull destruir la matriarca, el patriarca, la guardiana de la porta. Vull poder estimar el pare, la mare, la germana.
Estimar ha de ser una altra cosa.

Epíleg: 
Sortim a passejar. Les gotes de pluja repiquen contra les nostres caputxes. Anem protegits.
Miro el riu que transcorre per la nostra esquerra, a la vora del camí i sembla immòbil. Estàtic, com si ni tan sols llisqués cap el mar. Suau. Ja no sóc dins l'aigua, però encara tinc els peus plens de fang.

Cercles concèntrics s'eixamplen sobre la superfície fins a desaparèixer. L'aigua és transparent:  veig les pedres al fons, i les algues que ondulen.

Caminem de bracet. Busco la teva mà dins la butxaca. Em giro per buscar els teus ulls, i me'ls trobo allà. Em somriuen. Et premo la mà i et demano què necessites. Ens abracem sota el paraigua. Busquem recer en el nostre amor. No te'm fonguis.

Mira, ja amaina. Un raig de sol apareix rere els núvols. És nostre i només nostre.