La casa amb ànima

Sota el pont romà el riu transcorre i xiuxiueja mots incomprensibles. Quan hi vam arribar, després de quilòmetres per la meseta -grogs, marrons, blancs-, els núvols cobrien el sol, com d'habitud en aquest paisatge asturià -verds, grisos, blaus-.

Hi ha alguna cosa que convida a la calma, al ritme lent i el respirar tranquil. Convida a seure, a llegir un llibre, a obrir la llibreta i escriure vint mots. Potser, de lluny sentim mugir una vaca i també les gallines cloquejar pel galliner. L'amo de la casa renya el seu gos mentre treu les males herbes del petit hort. 

Tu i jo ens mirem als ulls, somriem mentre ens fem un petó als llavis i tornem a escriure, acompanyats per l'olor d'herba tallada i els eucaliptus que cobreixen el vessant de la muntanya que tenim davant. Potser marxem de casa per aquests moments, per descobrir l'alè del temps tranquil i no pas per fer grans descobertes. Per descobrir aquests llocs concrets i petits.

Més endavant, la mestressa em mira als ulls i, entre dubtes, intenta fer-m'ho entenedor.

- L'hauries d'haver vist, ara fa trenta anys. En estat ruinós. Però ens en vam enamorar. Tot el que li hem posat, la casa ens ho ha retornat amb escreix.

Me n'explica la història, de com cinc solterones van intentar salvar-la, sense èxit, de com va estar en declivi enrunant-se poc a poc, amb el ritme de les pluges i les llunes.

Amb la veu emocionada em confessa:

- Aquesta casa té ànima, té vida propia. Acull i fa fora. O be te n'enamores o bé la detestes, no hi ha terme mig.

Em miro la façana, vella i renovada, i que recull a les seves parets tantes rialles passades, tants plors i tantes vides. I em dic que sí.

La casa ens ha acollit i no ens fa fora. Quan omplim el cotxe amb les maletes, em giro per observar-la per darrer cop. Sembla dir-nos que ens espera a què tornem.