"el autor no es nunca imparcial y objetivo,
tiene la gestación de la novela demasiado cerca de otros sentimientos,
que poco o nada tienen que ver con la literatura"
Em submergeixo dins les imatges que m'evoca i em dibuixa Últimas tardes con Teresa. Una parella que dansa enmig del confetti que s'alça en remolins. El Pijoaparte que travessa en moto la Barcelona pija dels anys cinquanta per colar-se a una revetlla. El vertigen de velocitat viatjant en el Floride de Teresa. Un bar de copes on els burgesets de gauche parlotegen i se senten importants. Les tavernes del barri chino, o el bar Delicias, un bar de poble al mig de la ciutat... I la Barcelona grisa que s'estén des del Carmel, el turó de la Rovira fins el mar.
Admiro Marsé per moltes coses. Una d'elles és la seva capacitat de descriure amb moltíssims detalls paisatges, moments, escenes.Juan Marsé ens crea un món ple d'imatges, denses, plenes d'adjectius. Imatges potents i simbòliques. Em sento incapaç de poder fer ni una sola de les belles, llargues i ben travades frases subordinades, sense escatimar adjectius, ni frases encadenades.
A poques pàgines de començar la Teresa, Marsé em descriu la meva Barcelona. Una Barcelona del record, mítica i mitificada. Aquella que jo veia des de la terrassa de casa, quan avorrida d'estar tancada dins, treia el cap i mirava la ciutat des de l'àtic que vaig habitar prop de vint anys des de mitjans dels setanta enllà. Aquella Barcelona és la meva Barcelona; aquella que mirava en un dia d'estiu, quan un sol de justícia queia sobre la terrassa grisa del pis al barri del Guinardó, la terrassa que oferia un panorama privilegiat de Barcelona: des del Tibidabo fins a Montjuïch. Els ulls de nena de set anys esbatanats i la boca oberta mentre observa la ciutat que s'estén al seu davant. Uns ulls de nena que retornen just ara, en rellegir la novel·la, mentre se n'adona que alguna cosa es remou per dins. Un reflex al mirall d'un mateix en un text que ni tan sols és contemporani d'allò que vaig viure. Aquella Barcelona tenia vint anys més a les espatlles ja no era la Barcelona del Pijoaparte, i no obstant això, les imatges que m'explica Marsé són aquelles.
I constato una obvietat, si tu vols, una resposta a la cita que encapçala aquest post: el lector tampoc no és mai ni imparcial, ni objectiu, perquè mentre llegeix la novel·la aboca una part de si mateix que el connecta amb altres sentiments, a processos vivencials, presents o passats. I aquests tampoc tenen molt a veure amb la literatura. Però la literatura els nodreix i se'n nodreix. Ens emmirallem en la literatura, creem reflexos i ressons.
Marsé es un gran gran gran novel.lista, és un novel.lista genial. Perquè d'una banda retrata com ningú un espai i un temps. Perquè tot i ser cru en molts moments, és tendre en molts altres. Perquè ningú ha pintat Barcelona amb la força que ho ha fet ell, al menys els moments de la posguerra.
ResponEliminaJo, ideològicament, hi ha moltes coses en les que no coincideixo. Però em trec el barret i el cap sencer per les seves dots. Ningú com ell, o molt pocs com ell, han creat personatges que jo m'he cregut: el Pijoaparte, Teresa Serrat, la Jeringa, la Montse, el nen de les lagartijas, Jabaloyes, el nen de Shangay, la seva mare alcohòlica, la neneta golfa que va ser violada en aquella meravella de nouvelle que es diu Ronda del Guinardó... i tants personatges secundaris, i tantes circumstàncies... i la mítica de l'Alaska i de la Carmen Broto, i la muntanya pelada, i el Guinardó, i la Salut, i el cinema Roxy a Lesseps, i el cavileños, i les aventis, i els maquis... Em crec el món de Marsé de la primera a la darrera ratlla. Perquè, com tu, m'hi reconec, reconec els meus records, allò que m'han explicat.
Coincidim plenament, Eastriver. Els personatges de Marsé són complexos i polièdrics, fins i tot els secundaris.
EliminaMarsé ens construeix un món molt literari i simbòlic, alhora proper i on ens reconeixem.
No et perdis l'entrevista a De casa al club. Estic segura que t'agradarà.
En un comentari a un altre post sobre Marsé, algú va dir que Marsé ens agrada perquè entenem allò que explica, que té el valor de la literatura de veritat, la que ens narra a nosaltres i al nostre món. Jo ara estic re-re-llegint la història de la Rosita, o sigui Rnda del Guinardó. I torno a reviure aquestes emocions, com quan escoltava un conte, sent un nen.
ResponEliminaEntenem allò que ens explica, i gaudim del relat. Perquè no estem parlant d'un documental, i per això els seus simbolismes i la seva manera d'explicar-nos ens remou i ens emociona.
EliminaLiteratura en majúscules.
Al final em fareu torna a llegir a marse, fa vint anys que no jo faig.
ResponEliminaNo te'n penediràs, Aris. Rellegir també és una forma de re-emocionar-se com deia el Lluís més amunt...
EliminaAixò està ben trobat, Lluís. Marsé, a més de llegir-lo, se l'escolta.
ResponEliminaÉs cert, Enric. Algú diria que la profusió de frases subordinades l'allunya del llenguatge oral. I no obstant això les imatges que crea son tan potents que t'acosten a aquestes emocions que són tan properes als relats orals.
EliminaI tant que se l'escolta... I la novel.la que més, El embrujo de Shangai, que com inclou un història dintre de la història, juga molt bé amb aquesta idea de la literatura oral...
ResponEliminaEns l'escoltarem, llavors sigui a través de les aventis o a través de les emocions
EliminaNo m'importa el que pensen altres, si arriba aviat o tard a casa teua; m'importa que ha eixit de ma casa per a tu Lali: t’he deixat un regal al meu blog; tens tota la llibertat de continuar amb la roda de la rosa dels vents o no; llig-te els enllaços de l’article http://espaiclaudator.blogspot.com.es/2012/06/cadenes-trencades-pero-no-mai-quan-hom_25.html
ResponEliminaUna abraçada.
Vaig llegir la novel·la fa força anys i em va agradar, però parlava d'un entorn ben diferent del meu, ja que jo sóc de Terrassa i la Barcelona a la que m'incorporaria després ja va ser, directament, la de l'Eixample.
ResponEliminaPerò està molt bé que, com fas, s'identifiquin els paisatges literaris amb els vitals. La literatura, entre moltes altres coses, també serveix per "marcar" els nostres propis territoris...