dimecres, 29 d’agost de 2012

El dia en què Margarida es va jugar els seus estalvis en el joc dels trilers


La Margarida va sortir aquell matí assolellat pel portal de casa seva, fent tentines. Va fitar les rialles i crits dels nens de la placeta i  va dirigir-se, amb un somriure, cap al Cabrabo de la cantonada. Als seus setanta-vuit anys, no tenia la lleugeresa d'abans a les cames, però encara la conservava a l'esperit. Li havia costat acceptar que havia de caminar recolzant-se en un bastó, encara era tan coqueta com ho havia estat de jove. Arrossegava algunes xacres pròpies de l'edat, la tensió alta, les cames feixugues, però mantenia el cap prou clar, encara que no entenia algunes de les coses que els seus néts li explicaven. Mai li havien agradat les màquines i no comprenia aquella fal·lera del jovent pels ordinadors i l'internet. Un cop, la seva néta gran li ho havia intentat explicar: mira quines coses s'hi troben, iaia. Si ella hagués estat més espavilada amb els aparells potser encara ho intentaria, però allò li havia arribat massa tard.

Abans d'entrar al super a comprar el dinar del dia, va passar-se per l'oficina de la Caixa del carrer gran, perquè havia de treure uns quants dinerons. Tota la vida, des que es va casar amb el Miquel, que hi havia confiat. Des de l'època en què el director era el senyor Renau, amb qui van obrir plegats la primera llibreta poc després de casar-se. I quan aquest es va jubilar, van seguir amb el senyor Manel. El senyor Manel sempre l'havia aconsellada bé en com tractar els seus estalvis -aquest xicot tan amable i agradós-. Aquell matí, asseguda rere la tauleta, el senyor Manel li va parlar amb paraules que no entenia, nou producte alta rendibilitat, li anirà molt bé. Fins el 2020. Signi, signi aquí, sisplau.

La Margarida va sortir satisfeta de la seva oficina de la Caixa, la de tota la vida.  Dins l'oficina, el senyor Manel somreia, per fi havia aconseguit acomplir els números del mes. Sota la pressió creixent dels seus caps, havia aconseguit vendre un nou pack de l'estalvi de risc.Treballar per objectius, en deien als cursos impartits a la seu central. Aconsegueix l'objectiu i aparca l'ètica, la humanitat.

Van passar un parell d'anys i la Margarida va emmalaltir. Necessitava algú que l'ajudés a fer el dinar, a banyar-se, algú que estigués per ella. La seva filla Marta passava dues tardes la setmana amb ella. Més, no podia, tenia fills petits.  Els diners de la pensió no arribaven a fi de mes. Van necessitar els diners dels seus estalvis.

Llavors van descobrir l'estafa. La Margarida havia donat els seus estalvis, en el tram final de la seva vida, quan més els podia necessitar, de foma perpètua, a una empresa. A quatre ricatxos apoderats.

De res van servir les casserolades, ni la ràbia. Va aguantar l'estafa perplexa, sense reaccionar. A la Margarida li va costar d'entendre el que li explicava la seva filla: que havia jugat als trilers amb els seus estalvis. Que havia patit una estafa. Que és com si hagués jugat als trilers de les rambles.

- El pobre senyor Manel... però si no hi havia cap piloteta... - La seva filla no va aconseguir treure-la d'allà, i ni amb penes ni treballs no va aconseguir que canviés de banc.

A la filla, un nus se li cargolava a l'estómac: als trilers de les rambles se'ls posava a la garjola. Als trilers de luxe se'ls emparava amb la llei.

14 comentaris:

  1. No es pot descriure millor, son uns trilers.
    Encara com no es troben amb un cas com el d'Olot...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un dels misteris de lestafa global que estem patint és justament que, de mla mateixa manera com a principis del segle passast es cremaven convents en aquest no es cremin bancs... Olot va ser un dels pocs casos de deesperació.

      Elimina
  2. hi ha moltes Margarides i desgraciadament molts trilers sense piloteta.

    salut

    ResponElimina
  3. Y algunos le llaman a eso economía...

    ResponElimina
    Respostes
    1. De la mano de su fiel prima hermana "libertad de mercados" que como hemos podrido comprobar funciona a la perfección. Para algunos.

      Elimina
  4. Que bo el relat... Fa esgarrifar el que han fet. Jo conec un senyor gran que, amb bones paraules, li van fotre tots els diners en les putes preferents. Un delicte com una casa.

    No em parlis de bancs. Amb els pares varem posar diners en una llibreta (a la vista, de les que no donen res) per fer unes obres. Cada més tots posavem una mica. I ells emprenyant tot el dia: una llibreta que no dóna res? Poseu-ho en un fons garantit... Tant van emprenyar que al final vam pensar que potser sí que erem rucs... i els vam fer cas. Fons garantit? A borsa ens ho van fotre. Quan ho vam descobrir em vaig quedar a gust de cridar a l'oficina. Res, només vam perdre mil euros perquè ens vam adonar a temps, però quina ràbia...

    Jo tinc dues llibretes a la vista, dels meus comptes. Cada tant em passo el que estalvio de l'una a l'altra. Ells no ho poden entendre. En una llibreta a la vista els estalvis? Si no donen res de res... No et pots imaginar com m'emprenyaven, fins que un dia els vaig dir, miri senyoreta, dels seus diners cada un en fa el que vol. Com si els vull regalar pel carrer. Què més li dóna si els tinc en una llibreta a la vista: quan en tinc uns quants ja en faig alguna cosa, però mentrestant els demano que no es posin en la meva vida. I ara ja no m'emprenyen. Bé, ara em ploren, que no tenen diners, que si insinuo de demanar un petit crèdit per fer la cuina em diuen que em cobraran un 14% d'interessos perquè estan intervenguts. Bufff, no hi ha un pam de net.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fa esgarrifar el que han fet i l'absoluta impuitat amb què ho han fet. Està clar que cal una altra manera de fer política, perquè és evident que si hi ha una llei que impedeixi aquestes estafes aniriem millor, però elneoliberalisme sagnant ha fet la seva: llibertat de mercats, desregularització i mira on som. El que sorpren és que ara que ja ens han demostrat que les teories del Milton Friedman i els de Chicago eren una estafa no es faci res per eradicar-ho.

      Per cert, ara m'acabo d'adonar que parlem de "Chicago", de màfia a màfia i anar fent.

      Elimina
  5. El problema és que cap d'aquests macrotrilers (ells sempre han parlat de macroeconomia per dir-nos que no teníem idea de res!) són a la garjola. I no parlo del Manel que complia objectius (que també) sinó dels qui marcaven els objectius del Manel.

    No ho podies haver explicat millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Islàndia ja està sortint de la crisi. Ells van engarjolar els responsables. Tenim l'exemple davant dels nassos però som incapaços d'identificar i portar al poder aquells qui podrien posar-la en pràctica.

      Elimina
  6. És tal i com ho expliques, Eulàlia. Uns estan emparats per la llei; els altres, no. Però el més gros no és que facin negoci amb els diners d'altri, que mira..; sinó que visquen en un sistema econòmic ultraliberal, els errors de l'empresa privada els haguem de pagar nosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I aquest sistema econòmic ultraneoliberal ha creat uns ciutadans perplexos i immòbils que no aconsegueixen sortir del bloqueig i cremar-ho tot.

      Elimina
  7. Vaig tenir la sort de rebre un avís del director de la sucursal on hi tinc uns mini-estalvis. Volia parlar amb mi per advertir-me del perill que detectava en el producte que havia contractat i per recomanar-me un canvi de pla; que seria molt millor un interès menor que acabar-ho perdent tot. Em consta que, després que el despatxessin, va emmalaltir... Tant era el mal que havia vist i del qual no va voler ser-ne còmplice.

    ResponElimina
  8. Molt bona. Lq comparació amb els trilers, tot i que aquests són infinitament més pobres que els de la caixa

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails