 |
Fata Morgana Leifdefjord - Tim Melling |
Un matí es va llevar amb el cos entresuat. La xafogor de l'estiu va colpir-la. A la ràdio del veí que es colava per la finestra sonava una vella cançó rogallosa i aspra. Va mirar-se al mirall, algunes arrugues de més envoltaven els seus ulls, les primeres canes cobrien els cabells. La música es va interrompre per la veu del locutor. Notícies.
- El president anuncia noves retallades, la seguretat social i les prestacions d'atur queden abolides. Es preveu una onada d'aturats davant els tancament d'oficines, les previsions econòmiques...
Malgrat la calor, va tancar la finestra per ofegar la veu, tot i que sabia que amaga-se de la realitat ni lo servia de res. Va veure's molt més envellida encara. Res no tornaria a ser com els trenta anys anteriors, quan havien cregut en la prosperitat i l'esforç, mentre els burgesos, en connivència amb els mitjans, els catedràtics, economistes, anaven assentant els fonaments del capitalisme més salvatge.
Durant anys, havien viscut en un fata morgana.
El país de pandereta dels anys seixanta i setanta tornava a ser aquí. Vam creure en l'ascensor social. Als vuitanta ens vàren fer creure que entrant a Europa entràvem a un món millor. La realitat ha estat que érem el país miserable, el mateix país miserable ple de cacics i pobres de solemnitat. D'emigrants i no d'immigrants. Obrers que havien perdut l'orgull de dir-se obrers. Banquers que feien veure que per rebre un sou també eren treballadors. Tot i que aquest sou multipliqués per mil qualsevol altre sou raonable. La realitat és que un projecte obscur es va coure al món sencer. Van caure els murs a Berlin i es va engegar una maquinària infernal. Doctrina del shock amb mil notícies que no ens deixen respirar.
Va vestir-se, va sortir al carrer. La pols s'acumulava als carrers, a la cantonada un pobre parava la mà sota un cartró on anunciava "Tengo hambre". Tornanien les campanyes on els rics podrien mostrar la seva caritat alimentant un pobre.
Ja hi havíem arribat. A aquest país patètic, trist i bloquejat.
Va dirigir-se cap a la cooperativa on treballava. A petita escala, feia intents per sortir del fata morgana i fer realitats a petita escala. Buscar una sortida. Caldria trobar les espurnes en altres maneres de fer.
Possiblement mai no havíem sortit de la vella Espanya dels cacics -ídem per a Catalunya-, però ens van hipnotitzar, més que res perquè féssim gasto.
ResponEliminaCatalunya no ha estat millor que Espanya.en tema de cacics. Jo diria que pitjor, perquè estan amagats rere una imatge d'emprenedor-assenyat-productiu, que fa un gran bé a la comunitat. A la duquesa de Alba no li cal.
EliminaEl pitjor de tot és que se'n van sortir.
Si tanques els ulls i encara sents la ràdio és que, com diu el Lluís, encara som allà. Jo ja començo a sentir l'olor a col-i-flor quan pujo l'escala de casa.
ResponEliminaI potser hi ha sort si sents l'olor de coliflor. Vol dir que hi ha alguna cosa per dur-se a la boca.
ResponEliminaEncara que suscribreixo tot el que dius, crec que els capitalistes tampoc se l'esperaven aquesta crisi, això ha estat un regal per ells...
ResponEliminaper cert, em sembla que es de Berlanga la pel·lícula i es molt bona
Noestic segura que no l'esperessin. El neoliberalisme salvatge ja fa anys que està posant les seves bases. Però que les crisis són cícliques en el sistema caitalista sí que ho saben.
EliminaSense creure en conspiracions jo crec que els missatges ja ens anaven arribant, recordo que es parlava de les jubilacions i que la nostra generació no cobraria la pensió i altres missatges.
Allò impossible ha esdevingut "inevitable". Les tesis de Milton Friedmnan aplicades fil per randa...
Siempre hay gente que prefiere pagar policía y represión en vez de dedicar lo mismo a Justicia Social. Hay muchos que no ven con buenos ojos que las personas prosperen...
ResponElimina