Quan em poso a llegir un llibre, o bé mirar una pel·lícula, hi ha tres frases que em fan especialment ràbia.
La primera:
Basada en fets reals.La segona:
Tota semblança amb la realitat és pura coincidència.La tercera:
La realitat supera la ficció
Són frases banals, buides. La primera pretén donar un sentit de versemblança a la història, de generar confiança en el lector. Allò que anem a llegir ha passat a la realitat, per tant l'has de creure a ulls clucs. Hi ha, a més, una mena de promesa soterrada: t'anem a explicar una història sorprenent i colpidora perquè allò que trobaràs ha passat de veritat. Com si qui hagués escrit (re-escrit) aquella història verídica no l'hagués passat pel seu particular sedàs personal, per fer-la més atractiva.
La segona frase és encara pitjor, perquè es veu clarament inventada des d'algun buffet d'advocats per estalviar-se denúncies de plagi, calúmnia o ves a saber quin delicte tipificat. Si et sona la història, ho sento, perquè me l'he inventada jo, del meu caparró altament creatiu, així que ja ho saps: ni se t'acudeixi posar-me una denúncia, que t'escuraré.
La tercera és cosina germana de totes dues, i s'utilitza tant de forma tant repetitiva quan una notíca dels diaris esgarrifa, que ha perdut ja tot el seu sentit. La realitat supera la ficció, ja, sí, i què?
On se situa la frontera entre realitat i ficció? Aquesta és una frontera fina, fins i tot en els casos de novel·la fantàstica, perquè en realitat el gènere fantàstic és una metàfora. I les metàfores no són sinó excuses per explicar la realitat d'una altra manera.
Un escriptor no pot abstreure's completament de les seves vivències. Un fet puntual, una vivència personal poden ser punt de partida d'una història de ficció. Sovint, les imatges recreades són una barreja de realitat i imaginació. Què és real, i què és fictici? El resultat ja fa que sigui molt complex destriar-ne totes dues coses: hi ha elements reals, elements imaginats.
Fins i tot quan llegeixo textos propis, se'm fa impossible destriar totes les influències que hi apareixen, perquè algunes de les quals ni tan sols jo en sóc conscient d'on venen: de la vida real, de les lectures fetes, dels referents, de les idees, d'imatges de televisió, de documentals, de somnis (són reals els somnis?), de llocs on mai no he estat però que conec i imagino, i que fins i tot puc descriure amb precisió...
Com podem destriar què és realitat i què és ficció?
La pregunta és: cal destriar entre realitat i ficció? I si no que els ho preguntin als acadèmics de la Real Academia de la Historia.
ResponEliminaJo fa molt de temps que he abandonat l'anomenada "novel·la històrica".
Els genials germans Coen iniciaven “Fargo” amb un concís “Basat en fets reals”. No hi hagué ni una sola crítica que no mencionés aquest fet com a veritat contrastada. A la llarga es descobrí que el guió procedia en la seva totalitat de la ment dels seus autors i no pas de les pàgines criminals dels diaris.
ResponEliminaUn bon apunt Eulàlia. M'agradat aixô:
ResponEliminales metàfores no són sinó excuses per explicar la realitat d'una altra manera.
La segona es la millor, perque com tu dius no et poden denunciar per fer servir un cas real...
ResponEliminaI es que sempre copiem la realitat, falsejant-la. Em van explicar que la nostre memòria funciona d'aquesta manera: per mantindre els records en el cervell i que no ocupint molt lloc, els adorna. Es dir, manté l'esencia, el meu germà em va pegar, però aleshores ho va adornant cada cop que ho recordem. Curios, no?
No crec en la invenció pura. Tot el que es pensa i s'escriu està tret de la experiència pròpia o de la aliena.
ResponEliminaTot intent d'expressar la realitat la converteix en una ficció. Fins i tot en el nostre record. En tot cas, com diu en Galderich, cal destriar? El que és important és què sabem fer nosaltres amb aquesta "realitat".
ResponEliminaI el que diu el Brian també és cert. La ficció no deixa de ser un transsumpte de la realitat.
ResponEliminaBasada en fets (reals?).
ResponEliminaQualsevol semblança amb la realitat és pura reincidència.
La realitat supura ficció.
Hmm, em sembla que darrerament jo he participat en fomentar almenys dues d'aquestes tres frases. Però no és culpa dels autors, normalment, sinó dels qui venen les seves històries. Jo tampoc no crec que afegeixin cap valor especial ni que expliquin res de l'altre món. SM
ResponEliminaQualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Amb aquesta t'estalvies demandes milionàries
ResponEliminala línia que divideix la realitat de la ficció o bé no existeix o si existeix no la podem veure, per tant és com si no existís, i si no existeix tan se val les influències que qualsevol idea, o escrit o sentiment hagin rebut, seran igual de reals o fictícies que si no haguessin rebut cap influència.
ResponEliminacreure que una cosa és real o no és una qüestió de fe, de voler-ho creure..
personalment l'únic que no dubto és que hi ha qui es mor de fam o malaltia per no tenir un duro, i hi ha qui no.
Quasi una obvietat. Però a les obvietats els passa el mateix que al sentit comú, que ningú no les recorda. Per això, el meu proper apunt durà la lacònica introducció "text basat en fets reals".
ResponEliminaAra que hi penso, la majoria de blocs haurien d'advertir: "Basat en fets reals".
ResponEliminael gran problema d'aquestes tres frases és l'abús que se'n ha fet d'elles.
ResponEliminaQuan tenim un somni és ficció, però en el fons el vivim fins que no despertem...si escrius sobre això també serà un fet real...., o no?
segons tinguis moblat el teu pis
ResponElimina(frase que podria ser feta)
salut
Eulàlia,
ResponEliminaA mi em sembla inèdit que algú pugui acusar de plagi algú altre. Si no és que les frases són les mateixes (i d'això ja se'n guardarà prou de fer-ho un bon copiador), és a dir idèntiques, qui pot dir que el que jo m'he inventat i escrit o pintat, etc., ja estava dit o pensat per algú altre? Plagiem sempre i constantment i principalment de manera inconscient.
I n'hi ha un que abans es feia servir molt, i em feia molta gràcia, perquè sonava a excusa:
ResponElimina"qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat".
Galderich, no només no cal destriar realitat de ficció, sinó que és impossible fer-ho!
ResponEliminaAllau, desconeixia aquesta anècdota dels Cohen, em sembla fantàstica, m'has ajudat a il·lustrar una mica allò que vull dir...
ResponEliminaMarta, feia temps que no se't veia per aquí! Les metàfores dónen molt de joc, potser m'entretindré algun dia a expréme-les...
ResponEliminaEulàlia faig pocs comentaris, però sovint passo pel teu blog. Gràcies, m'agrada llegir-te.
ResponEliminaAris. la msemòria és un fenòmen ben curiós, i ja pot ser que funcioni d'aquesta manera, a més està molt lligada a l'atenció, a què ens fixem i què no, cosa que la fa encara més propera a la ficció que la realitat. Com podem dir que allò que recordem és real o no? Segurament té, com dius, elements reals i irreals.
ResponEliminaBrian, has sintetitzat en dues frases, allò que a mi m'ha costat uns quants paràgrafs a explicar...
ResponEliminaEnric, és justament això. Però no tothom ho té tant clar. Com que el post té continuïtat, volia parlar més a bastament d'aquestes confusions. I sí el Brian resumeix allò que jo vull dir en aquest post.
ResponEliminaJoan, acabes d'exemplificar aquesta barreja de relitat i ficció com ningú.
ResponEliminaSM, doncs ara que ho dius sí que has promogut aquestes frases, sí. Bé, el màrqueting pot fer molt de mal, però si voleu vendre llibres, és un mal que cal sofrir.
ResponEliminaAlyebard, sí, és clar.
ResponEliminalolita lagarto, quan parlem de novel·a, o pel·lícules, aquesta frontera entre realitat i ficció tendim a esborrar-la. Ara bé, hi ha altres camps on la frontera semba nítida i en canvi no ho és tant.
ResponEliminaLluís, diuen que el sentit comú és el menys com´ñu de tots els sentits. Potser per això hem d'anar explicant obvietats...
ResponEliminaAllau, del tema dels blogs potser també en parli en el proper apunt....
ResponEliminagarbí24, el món dels somnis mereix un capítol a part. Les quatre coses que dius m'obren camins a moltes altres idees, o sigui que, gràcies.
ResponEliminaJoan Calsapeu-Layret em temo que no et segueixo...
ResponEliminamaite mas crec que va ser en Borges qui va fer un conte sobre el tema...
ResponEliminaLEB, la teva m'agrada més, que sigui casualitat és molt millor que no pas "conicidència"...
ResponEliminaEi!, Eulàlia, aquests és un dels posts més interessants que t'he llegit darrerament.
ResponEliminaLa nostra realitat és polièdrica. Persones, objectes, ficció, somni... hi entra tot, perquè tot enriqueix.
El més important és la nostra percepció. La pròpia, la de cadascú.
Som el que sentim...
Eulàlia (i antics col·laboradors), tens un premi.
ResponEliminaArribo tard i per dir que tendeixo a la imaginació tant com puc, amb el necessari topall de procurar no perdre peu. Aquí és on no estar sol resulta de gran ajuda.
ResponEliminaJoan Alcaraz, la nostra realitat es nodreix també de la ficció, constantment. M'alegro que el post t'hagi semblat interessant.
ResponEliminaEnric, ara no sé què dir,suposo que haurñé de seguir les instruccions i posar els 12 blogs, etc. etc.
ResponEliminaGràcies...
Girbén, tu que estàs avesat a pujar cingleres amunt, saps com ningú com és de necessària aquesta corda que ens lligui a la realitat... Mira, avui em va bé una metàfora muntanyenca...
ResponEliminaCrec que l'una sense l'altra, la realitat sense la imaginació, no són possibles en la ment humana.
Eulàlia, a no ser que et vingui de gust, no cal, de veritat. Jo ho he seguit per pur exercici sociològic.
ResponElimina