dijous, 25 de setembre de 2008

Tempesta a la Cerdanya

Tot el dia ha estat gris i ennuvolat. Ha bufat el vent, però ara no es mou ni una fulla. Segur que plourà. Es va fent fosc i a la llunyania, a l'altra banda de la vall darrere el Puigmal, el cel esclata.

Les meves filles em demanen que no tanqui els porticons. Volen mirar la tempesta, els llamps llunyans. Accepto. Passada una bona estona els llamps no s'aturen. M'afegeixo a l'espectacle. Miro per la finestra, amb els llums tancats. Observo la bellesa colpidora de l'allau de llamps i llampecs que, sense treva, il·luminen el cel incontroladament.

Contemplo el cel ple de flaixos i les branques brillants que els llamps dibuixen al cel. N'hi ha molts i seguits: incansables, centenars, potser milers. M'empetiteixo observant. M'empetiteixo sentint com la natura, un cop més, pot fer-nos sentir febles i fràgils. I no puc apartar els ulls d'aquest cel que s'inflama i brilla sense parar. No sento els trons, la tempesta és lluny, tan sols una lleu remor acompanya el joc de llums.

I em sento segura, potser irrealment segura, rere la finestra. Em passa pel cap el terror que deu sentir qualsevol ésser -animal o humà- que es trobi just a sota d'aquell cel desfermat.

La natura pot ser realment colpidora. I alhora, d'una gran bellesa.

Molta estona després, potser una hora més tard, aparto els ulls de la finestra. Finalment ha arribat. Comença a ploure fort. Els llamps deuen ser alts, perquè tot i que el cel segueix il·luminant-se, els trons són absents.

És agradable sentir el caliu de casa, vora la llar de foc, mentre fora no para de ploure.


P.S.
Potser hauria d'haver iniciat aquest bloc amb referències al passat, a la Riell i a les cròniques salineres que han estat una mica l'embrió d'aquesta història. Però, com som lliures i podem escriure allò que ens plagui, ho faig amb un text ben diferent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts with Thumbnails