dijous, 30 de setembre de 2010

Flaixos. Camins errats.

El dia s'alça amb la llum transparent i colpidora que sovint acarona -acarona? colpeix?- la Cerdanya a principis de tardor.  Els verds tenyeixen els prats, talment donant vida a una nova i breu primavera falsa.


La llum neta s'abat sobre meu, sobre els terrossos de terra del camp llaurat ara fa una setmana. O dos.


Cap a Porté i el Carlit, les primeres neus caigudes ahir enfarinen el paisatge.


Vinc, disposada a passejar pel camí dels francesos. No sé d'on he tret el nom, però estava convençuda que aquest se'n deia així. Astorada constato com en vaig d'errada.


El camí transcorre al costat de la sèquia de Puigcerdà. L'aigua passa rabent. M'assec al banc de pedra i la miro passar, molta estona.


La solitud de vegades és una llosa, de vegades un tresor preuat. Avui és un tresor. Necessito estar sola. Necessito pensar. Passejar sota aquest sol transparent, fixar-me en les pedres del camí, l'aigua hipnòtica. Imaginar-me. Reescriure'm. Digerir.
Els camins interiors solen ser més complexos que els reals.

nota:  La casualitat blogaire ha fet que la Kika escrigués un post sobre la solitud mentre jo reflexionava sobre com escriure aquest.

20 comentaris:

  1. Aquest agost vam anar als estanys de la Pera, per sobre de Martinet. Suposo que els coneixes bé. Preciós, l'entorn. Com tota la Cerdanya. Quin luxe!

    ResponElimina
  2. Seure al costat d'una sèquia, d'un riu, i veure passar l'aigua, mentre el sol tebi et fa més calma l'existència, és, potser, la cosa que més bé m'aniria ara mateix. Et manllevo la teva sèquia i el teu sol una estona, ni que siguin virtuals.

    ResponElimina
  3. L'aigua i el foc són hipnòtics. A mi més que fer-me pensar em deixen en un estat zen perfecte, desconnectat de tot i de tots. és curiós com dos elements teòricament contradictoris tinguin tantes vinculacions emocionals... per a mi com a mínim!

    ResponElimina
  4. però no d'una solitud de luxe com la teva!
    aquí sí que es pot gaudir de la solitud! :-)

    ResponElimina
  5. Aquesta aigua...quin luxe sentir-la des d'aquí i veure-la tan neta i tan transparent.
    Espero que la solitud t'hagi estat bona i que hagis aclarit coses.
    Gràcies per la gravació i pel post. Em fa pensar que hi ha un diàleg ocult entre dos blogs...i no sé si encerto.
    Abraçades des de Palma

    ResponElimina
  6. a vegades passejar sol és retrobar-se, a la Cerdanya o a ciutat,

    ResponElimina
  7. Joan, jo em moc més aviat per la Cerdanya francesa. No he anat als estanys de la pera, encara, sí en canvi als de Malniu i a les bulloses.

    ResponElimina
  8. Clidice, manlleva allò que et vagi bé, fes fes, sense manies! Jo espero retrobar aviat la sèquia i l'aigua, la llum i el paisatge. Ara mateix les haig de viure tan virtualment com tu.

    ResponElimina
  9. Galderich, és cert, probablement tot el moviment és hipnòtic, la brisa que belluga unes herbes també pot ser tan hipnòtic com l'aigua o el foc.
    Resulten, a més molt poètics.

    ResponElimina
  10. Kika, que una solitud sigui de luxe o no, no depèn de l'entorn sinó de l'estat d'ànim.

    De vegades necessites estar sol perquè et sents inestable, o perquè necessites pair coses que t'han passat. I l'entorn pot acompanyar o no, això depen de com ho viu cadascú...

    ResponElimina
  11. Angelina l'estona contemplant l'aigua va ser genial. Potser n'hauria necessitat més. Hores de les quals no disposava.

    Els diàlegs entre blogs és una cosa freqüent! i de vegades es produeixen a 2, 3 o 4 bandes...

    ResponElimina
  12. Francesc, tens tota la ró. Retrobar-se, sigui on sigui, va molt bé.

    ResponElimina
  13. La pujada al Carlit, amb el reguitzell d'estanys que es van vorejant pel camí, és una de les excursions més boniques que recordo haver fet mai.

    ResponElimina
  14. És curiós com un objecte amb tant de moviment com l'aigua en la sèquia ens porti tanta serenor.

    ResponElimina
  15. ostres, gràcies. He tingut un mal dia i ara he recordat unes muntanyes i un riu concrets i m'he tranquil·litzat. Sembla impossible? És veritat. Vaig a mirar fotografies o a intentar escriure.

    ResponElimina
  16. Brian, vols creure que encara no hi he pujat? Aquest estiu vaig arribar a l'estany de llanós però no més enllà. Queda pendent (però és una llarga excursió, tinc entès)

    ResponElimina
  17. Alyebard, és cert. No sé quanta estona em vaig quedar allà mirant fixament. Potser una hora. Si hagués fet el video d'aquesta durada, potser ens semblaria igualment curt!

    ResponElimina
  18. marta (volar de nit), em fas contenta amb aquest comentari! Poder alegrar el dia algú de forma involuntària és de les millors coses que un pot saber abans d'anar a dormir. Bona nit!

    ResponElimina
  19. Com no recordar aquí els tres senyals -orientats tots en la mateixa direcció- que trobes a la riba del berguedà Estany de Graugés. L'un assenyala el Passeig dels Pensadors, l'altre La Rotonda dels Poetes i el tercer al Jardí dels Enamorats. Un punt embafador, oi?

    ResponElimina
  20. Girbén, els teus coneixements toponímics i del territori complementen a la perfecció -com ens tens acostumats- el senyal amb què em vaig trobar. Efectivament, els teus el superen: embafador!

    Més tard, pel google, vaig buscar on caratsus es troba el "camí dels francesos" conveçuda que el trobaria per allà aprop. Anava ben errada: a Montserrat!

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails