"Ui! no em tussis a sobre, que encara m'encomanaràs una religió d'aquestes estranyes..."
La meva filla gran, adreçant-se a la seva germana.
La meva filla, amb un humor finíssim i sense ni saber-ho, posa una mena de colofó a dos posts, un de la Clidice i l'altre de l'Allau, on reflexionaven sobre la religió, i la ciència, com a fet religiós.
No sé si puc aportar res de nou. La meva filla ho ha resumit de forma exemplar.
Penso en la foto que acompanyarà el post. Miro les fotos que tinc a les carpetes de l'ordinador a veure què m'inspiren. I acabo per topar-me amb aquesta:
I m'adono que, de fet, podria simbolitzar tot això. D'un fenomen purament metereològic i científic com és el sol amagat rere uns núvols, la història de l'art i altres referents simbòlics que tenim interioritzats com capes indestriables, en fem una imatge divina.
Els Déus primitius eren abruptes i cruels. Demanaven sacrificis. Els déus monoteiestes també en demanen i d'una manera encara més cruel, perquè es mostren amb una imatge de benevolència que oculta molta mala llet. La història del catolicisme és una mostra, però cap religió monoteista se n'escapa.
En el meu trajecte personal i intrasferible, en fer-me adulta, em vaig qüestionar la religió. Va ser el plantejament científic aquell qui em va donar la clau. La fe cega, el fet de creure en un no-res intangible sense qüestionar res no era, per mi, la solució. En aquest sentit, el qüestionament de tot que significa la ciència, l'interminable "per què?" que fa que el coneixement avanci, era un tipus de pensament que m'era més proper. La fe no em resolia res. Sóc atea per convicció. No puc dialogar sobre religió amb un creient perquè sempre s'acaba topant amb el mateix: el concepte de "fe". Com que d'entrada la fe és el que qüestiono, el diàleg és impossible.
Vol dir això que he convertit la ciència en la meva religió? Jo no ho crec així. No he canviat una fe cega per una altra. Hi ha encara molts fenòmens inexplicables. Hi ha encara moltes coses que no es poden saber. Però sempre que em faig aquesta reflexió afegeixo un "encara...". És cert que de vegades a nivell sociològic la ciència ha actuat com una altra religió. Però la ciència no ho respon tot.
M'adono que giro en cercles i que potser no estic aportant elements nous a la reflexió. Torno a l'inici. A la frase de la meva filla. Potser la ironia fina que destil·la és el millor que puc aportar.
(gràcies per la cita) Bé, avui molta gent "ens tus" al damunt per tal d'encomanar-nos coses, fins i tot alguns de bona "fe" ;). Per què serà, però, que ningú prova d'encomanar-nos sentit comú, paciència, humilitat, vergonya, interès, sentit crític ... Què algú em tussi! :)
ResponEliminaJo crec que no hi pot haver diàleg (que no vol dir que hagi violència!) entre un creient i un ateu per una qüestió de principis. Igual passa entre religions ja que els principis de Fe són diferents i moltes vegades divergents. El que ha d'haver és respecte amb les creences mútues i si es pot coneixement dels mecanismes de pensament de l'altre.
ResponEliminaEl que és important que hagi, i contra això estan totes les religions, és el dubte metòdic (Dubito, ergo sum) i la relativització de les postures... que és l'inici de l'ateïsme!
El que més m'ha intrigat és què coi volia dir la teva filla gran?
ResponEliminaMolt bona cita, de fet el fet religions es una mica com la paradoxa dels savis i l'elefant en l'habitació fosca. Com que són qüestions molt personals, cada u és prou gran per triar que creu o deixa de creure. ;).
ResponEliminaPer cert, Déu és allò que hi ha abans del Big Bang :P
Fe prové del llatí “fidere”, que vol dir tenir confiança, confiar-hi. La fe cega de la religió és aquella confiança del bou tibant el carro. La fe amb la ciència és la confiança que ens permet anar avançant en el coneixement; aquest “encara” que afirmes.
ResponEliminaJo opino que es pot tenir fe en la ciència, però no fe cega.
I la frase de la teva filla, molt encertada, lligant religió amb miasmes o bacils perillosos.
Jo ja fa anys que també m’he desdit de discutir amb creients amb fe cega.
Salut.
L'altre dia li llegia a un científic, em sembla que era James Lovelock, que Déu és el nom que donem a la nostre ignorància. A mesura que hem anat sabent més coses Déu s'anat fent més i més petit.
ResponEliminaQuina gràcia: et juro que quan he obert la pàgina he tossit...i llavors he llegit això de "no em tussis a sobre...". Quin ensurt! No sé què dir...som poc científica, qui em llegeix ho sap. Només vull dir continuant amb el darrer comentari de Brian que no importa que Déu sigui petit. Potser a qui rau la divinitat de tot plegat i que espiritual i religiós no tenen res, absolutament res a veure.
ResponEliminaEn realitat, le teua filla ha dit una veritat d'aquells que són fruit d'una reflexió profunda: abans la gent era creient per tradició familiar o per aparicions sobtades de sants i verges; ara no se sap pe quin estrany virus -barreja de desil·lusió, recerca de respostes i misticisme atàvic- de cop et trobes a un amic o amiga d'aquells que eren ateus recalcitrants que s'han convertit a alguna fe.
ResponEliminaCal que un ateu i un creient dialoguin sobre la seva manca de fe i la seva convicció? Jo crec que no. Vull dir que creure o no creure està basat, al final, en allò que cadascú sent o vol sentir; tu ho has dit: ni la religió ni la ciència no tenen totes les respostes. En aquest espai intermig, doncs, cadascú es mou al seu aire. Diàleg? per matar el temps, però per poca cosa més, no?
ResponEliminaClidice, si ens han de tossir frases plenes de sentit, com les de la meva filla, benvingudes siguin. Et dono la raó, sovint ens tussen bestieses...
ResponEliminaGalderich, crec qe has dit millor que jo el que volia dir: efctivament no hi pot haver diàleg entre un ateu i un creiant.
ResponEliminaAllau, la frase és certament enigmàtica i potser deguda a un lapsus. Ara, l'efecte resultant és aclaparador.
ResponEliminaAlyebard pregunta-li al Stephen Hawking que em sembla que està més autoritzat que no pas jo...
ResponEliminaFe cega,no, naturalmentAlberich, sovint coincidim en els nostres parers i avui no és una excepció :)
ResponEliminaBrian, crec que m'hauré d'apuntar en Lovelock com a lectura pendent.
ResponEliminaVida, en Carl Jung d'això en diria sincronicitat, em sembla. Estic d'acord que espiritualitat i religió no tenen a veure. Les religions s'entensten a fer creure que sí. Un error greu dels creients sovint rau en pensar que els ateus no tenen valors, ni espiritualitat.
ResponEliminaLeb, confio que el irus no m'ataqui i poder seguir essent atea confessa durant molts anys...
ResponEliminaFerran, el tema és que alguns creients senten la necessitat de convertir els ateus. I llavors s'entra en un intent de diàleg estèril i inútil. En aquest sentit, tens raó. No, no cal.
ResponEliminaEulàlia, on creus que radica la diferència entre l'ateu i l'agnòstic?
ResponEliminaEn aquest segon terme, personalment m'hi trobo més còmode. I per a mi, no és ben bé el mateix.
Com ho veus?
A les fleumes de jehovà i als mormons trajats que venen a donar-me la llauna sempre els espanto dient la veritat: Què em vens a explicar..., a mi que sóc panteista!
ResponEliminaAaatXxísss!!!
Jo sempre apostaré per una ciència que ens permeti avançar i no per unes religions que encara avui dia juguen amb la por de la gent. No hi ha color...
ResponEliminaJoan, Per mi, i em sembla que és la concepció "clàssica", la diferència entre un ateu un agnòstic està en el fet que l'ateu nega l'existència de Déu i l'agnòstic diu que "no es pot saber".
ResponEliminaGirbén, m'agrada molt aquesta resposta, me l'apunto.
DooMMaster, efectivament, no hi ha color. No tan sols juguen amb la por de la gent sinó que són immobilistes, reaccionàries, contràries als drets humans (encara que pretenguin el contrari)i unes quantes coses més.
Doncs això, qui ho sap?
ResponEliminaDe tota manera, tendeixo a creure que "res de res". Però prefereixo deixar-ho penjat. Som hereus d'un bing-bang que no sabem ben bé com es va produir.
Ni potser ho sabrem mai... Però d'aquí a fundar religions com a formes de controlar la vida humana, hi hauria d'anar un abisme.
Respecto els qui creuen en aquestes religions. Amb una condició: que no facin mal als altres.
I, sovint, n'han fet tant!