Donar voltes en cercles

"Ui! no em tussis a sobre, que encara m'encomanaràs una religió d'aquestes estranyes..."

La meva filla gran, adreçant-se a la seva germana.

La meva filla, amb un humor finíssim i sense ni saber-ho, posa una mena de colofó a dos posts, un de la Clidice i l'altre de l'Allau, on reflexionaven sobre la religió, i la ciència, com a fet religiós.

No sé si puc aportar res de nou. La meva filla ho ha resumit de forma exemplar.

Penso en la foto que acompanyarà el post. Miro les fotos que tinc a les carpetes de l'ordinador a veure què m'inspiren. I acabo per topar-me amb aquesta:





I m'adono que, de fet, podria simbolitzar tot això. D'un fenomen purament metereològic i científic com és el sol amagat rere uns núvols,  la història de l'art i altres referents simbòlics que tenim interioritzats com capes indestriables, en fem una imatge divina.

Els Déus primitius eren abruptes i cruels. Demanaven sacrificis. Els déus monoteiestes també en demanen i d'una manera encara més cruel, perquè es mostren amb una imatge de benevolència que oculta molta mala llet. La història del catolicisme és una mostra, però cap religió monoteista se n'escapa.

En el meu trajecte personal i intrasferible, en fer-me adulta, em vaig qüestionar la religió. Va ser el plantejament científic aquell qui em va donar la clau. La fe cega, el fet de creure en un no-res intangible sense qüestionar res no era, per mi, la solució. En aquest sentit, el qüestionament de tot que significa la ciència, l'interminable "per què?" que fa que el coneixement avanci, era un tipus de pensament que m'era més proper. La fe no em resolia res. Sóc atea per convicció. No puc dialogar sobre religió amb un creient perquè sempre s'acaba topant amb el mateix:  el concepte de "fe". Com que d'entrada la fe és el que qüestiono, el diàleg és impossible.

Vol dir això que he convertit la ciència en la meva religió? Jo no ho crec així. No he canviat una fe cega per una altra.  Hi ha encara molts fenòmens inexplicables. Hi ha encara moltes coses que no es poden saber. Però sempre que em faig aquesta reflexió afegeixo un "encara...". És cert que de vegades a nivell sociològic la ciència ha actuat com una altra religió. Però la ciència no ho respon tot.

M'adono que giro en cercles i que potser no estic aportant elements nous a la reflexió. Torno a l'inici. A la frase de la meva filla. Potser la ironia fina que destil·la és el millor que puc aportar.