Vas fent. Treballes, reculls els nanos del col·legi. Llegeixes. Mires la televisió.
El món fa el seu curs. Arriben les eleccions. La dreta recalcitrant llença missatges que no conviden a la convivència. Els altres, el diferents, no tenen lloc aquí.
Vas fent. Veus un bon vi en bona companyia. Vas al cinema.
Vas fent. Surts amb els amics. T'avorreixes. Gaudeixes.
Al teu entorn alguna cosa subtil canvia i tu, atrafegat a viure, ni tan sols li dones importància.
Un dia no saps ben bé per què, tens una tertúlia de sobretaula i obres la boca. Dius coses i no saps d'on venen, perquè ells, els altres, a tu no t'han fet res, però els critiques, s'ho queden tot i jo, pobre de mi, jo no tinc res. Com un autòmata repeteixes els missatges inoculats. No, no els vols al teu costat. Dius, ara, és diferent que abans. Els uns eren xarnegos o murcianos, els altres són moros. No és el mateix. Els uns van ser jueus. Els altres són rumanesos. NO, no és el mateix. Correm a posar-los un distintiu. Un estrelleta bordada a la solapa. Construim un mur. Un camp.
A la nit et rentes les dents, et mires al mirall. I t'esfereeixes. Ets tu? No són les arrugues el que t'esvera. Just davant teu s'ha colat un desconegut.
Mira't. Mira't al mirall, què hi veus?
Et reconeixes? No veus com t'assembles a aquells a qui més has odiat? No ets igual que ells, els fatxes dels quaranta? Els dels setanta? Els d'ara mateix?
Reconeix el feixista en què t'han convertit. Esfereeix-te. Sacseja't. Escup-te.
Reconverteix-te.
De lluny, de latituds més meridionals, m'arriba una mica d'aire fresc. La vie sera belle.
Ben cert. És com un verí que et vas inoculant de mica en mica. Et creus molt tolerant i lliure de prejudicis i un dia, sense saber perquè, et sents emprenyat a la sala d’espera d’un Centre d’Atenció Primària perquè hi ha més magrebins i sudamericans que autòctons o t’enfistola veure els teus fills anant a escola amb xinesos i subsaharians. És un rar mecanisme primari, d’un atàvic sentit d’animal territorialista, que només es deu poder contrarestar reprimint instints emotius i exercitant els del raciocini.
ResponEliminaSalut.
Qui ho fa no es veu al mirall, malauradament. Deu ser, però, un mecanisme automàtic en l'ésser humà, perquè sinó, com s'entén que existeixi a tot el món i en totes les societats?
ResponEliminaInteresant el post que has escrit i com la rutina i certes ideologies entren a poc a poc, o ràpidament, en la mentalitat de la gent. Fet que sempre ha passat al llarg de la història.
ResponEliminaVivim immersos entre tanta informació i contaminació que sovint no ens adonem de la manera com ens deixem contaminar pels altres i som incapaços de tenir criteri propi i pensar per nosaltres mateixos. Vet aquí el repte dels nous temps: tenir criteri propi i reconvertir-nos a temps.
La meva filla va a escola amb nenes pakistanis, filipines, nens xilens, hondurens...etc...ella està molt contenta amb tanta varietat...un dia un veï li va fer notar que la seva millor amiga es de color fosca i ella estava perplexa, anava repetint, es la Memê, es la meva amiga, i el meu veï es va quedar amb un pam de nas.
ResponEliminaAi, quanta higiene dental, avui, oi, Eulàlia? ;)
ResponEliminaGràcies per l'enllaç. És maco, això que els blogs es parlin!
Saps que m'emprenya més de tot això? Doncs que amb tantíssima informació i reflexió que s'ha fet sobre l'holocaust jueu, la gent no sigui capaç d'aplicar-ho als temps presents. Sembla que el que va succeir amb els jueus sigui un fet històric i aïllat. Fins i tot, algunes notícies en que els àgents de determinat acte xenòfob -per dir-ho suament- són integristes jueus israelians em fan pensar que hi ha molta gent que no ha aprés res de res de la història.
ResponEliminaper cert, m'has inspirat el post d'avui i he fet un conte sobre la clase de la meva filla, on hi ha molts nens de diferentes races i tots conviuen.
ResponEliminaAixò de fer enllaços no ho se fer, o sigui que qui cliqui el meu perfil pot trobar el meu blog.
Alberich, és cert que és fruit d'un sentiment molt atàvic, gregari, que ens enfronta a una por al veí profunda.
ResponEliminaCom bé diu la Clidice, molts dels qui ho viuen i ho expressen no es miren al mirall. Per això de tant en tant cal posar-los davant d'un. El pitjor és quan te n'adones que persones molt properes han entrat en aquest discurs...
Gabriel, moltes vegades aboquem pensaments que no sabem molt bé d'on surten. Qüestionar-se és sa. I no ho sabem fer. En algun moment pot ser que tots haguem caigut en aquest parany...
ResponEliminaAris, Em sembla genial l'anècdota de la teva filla. Ella va aconseguir això: posar el teu veí davant del mirall.
ResponEliminaI m'alegro haver inspirat el conte del bora!
matilde, sí, és un diàleg no molt explícit, però sí, en certa mesura la suite francesa n'és una mica culpable ;)
ResponEliminaLeb, em sambla que el poble jueu es comporta a nivell socialk com el maltractador que va ser maltractat de petit, i no hi sabem posar remei.
ResponEliminaEl que em preocupa és que en un context de crisi, molt similar a quan va aparèixer el nazisme, sorgeixin comportaments feixistes similas als de llavors i certs "polítics" els abonin amb total impunitat... És una gran irresponsabilitat.
El considero un tema francament delicat, que es frivolitza per les dues bandes: tant pels defensors com pels detractors i potser per això la cosa s'embolica més.
ResponEliminaSempre he pensat que hi ha més classisme que racisme en tot això i classisme també n'hi ha entre la gent que som d'aquí i no em refereixo només al nivell econòmic de les persones sinó a la manera de pensar o de viure.
Com dic al començament, és delicat i potser al mirall ens hi hauríem de mirar més en relació a tothom.
Bon capde, Eulàlia!
Eulàlia,
ResponEliminaNo hem de baixar mai la guàrdia en el tema del racisme, de la diferència. A tots, de vegades, se'ns escapa alguna actitud xenòfoba, i són
qüestions sempre aprofitades pels partits de dretes per guanyar vots. Continuen els genocidis i els holocausts de molts pobles, i no som prou sensibles. Molt bona la peça del Salif Keita, sempre m'emociona.
Certament, no ens podem endur per l'odi i la ignorància
ResponEliminaPerò, sincerament, això no te res a veure amb l'edat, sino més aviat amb un estat mental
salut i peles
Sempre procuro fugir d'aquests debats. He arribat a sentir frases realment esfereidores... violentes! I rematades amb un "pero yo soy de izquierdas, eh?" Brrrr! Que no ens intoxiquin la ment, per favor!
ResponEliminaReconec que saps tocar el voraviu Eulàlia! ja fa un temps, massa pel meu gust, que observo amb sorpresa que la gent que més dura és amb els nouvinguts és la que al seu torn va passar per una situació semblant, contradictori, oi? crec que cal una gran dosi de cues de pansa per refrescar la memòria i també d'empatia per poder passar només un segon al lloc “dels altres”.
ResponEliminaSempre s'ha dit que els més radicals amb la immigració són la fornada immediatament anterior. Potser. Però també té raó la Rita quan parla de classes. És un tema visceral, animal, d'instint. Els animals no només ataquen per menjar sinó també quan se senten amenaçats.
ResponEliminaRita, naturalment és un tema de classes -és un tema econòmic-. Els xeics àrabs no són immigrants, perquè porten petrodòlars.
ResponEliminaJo no parlava tan sols del racismed'aquells qui van ser immigrants. Sinó el racisme que en un moment donat tots podem portar dins.
Volia parlar de la desmemòria que ens atrapa a tots. I també, com persones que no es consideren a sí mateixes racistes (ningú es considera a sí mateix racista) o bé discriminatoris o amb prejudicis "a priori", de sobte escupi unes opinions d'allò més feixistes i ni tan sols se n'adoni que ho són!
Fa poc he tingut exemples propers i, justament per ser propers, més dolorosos.
maite mas, efectivametn tots en algun mometn hem tingut la por al desconegut que ens ha portat a alguna actitu d'aquesta mena. L'important és adonar-se'n i corregir-ho. Preguntar-se d'on venen aquestes idees, si són fonamentades o bé fruit d'una llegenda urbana...
ResponEliminaGregori Samsa, amb l'edat? És clar que no té a veure amb l'edat!
ResponEliminad'un estat mental i unes certes idees...
DooMMasteR , de vegades no els busques aquests debats, sinó que els trobes. I de vegades et trobes en un ambient tan hostil quan t'hi trobes que ni pots gosar obrir la boca. I si l'obres, la bronca que t'endús és tal, que més val callar, com a mínim en aquell moment. Després, penses que no pot ser i escrius un post. Per si de cas...
ResponEliminaIsabel, em sembla que aquestes actituds són generalitzades tot i que el makltractador sovint va ser el maltractat ia ixò funciona també en temes socials i no individuals (mireu què passa a Plestina, per exemple).
ResponEliminaEm preocupa com es generalitza aquest prejudici, sense fonament.
Joan, jo no volia fer referència a que aquestes actituds fossin per part dels immigrants anteriors, sinó que tothom té una desmemòria brutal.
ResponEliminaI ara sembla que els immigrants andalusos o extremenys o murcians es van integrar a les mil meravelles i mai no van patir discriminació. I un be negre! Ens n'hem oblidat.
I també ens hem oblidat que les diferències són mínimes.
Oblidem també que tots estem de pas.
Per cert, Isabel, això de tocar el voraviu ja m'agrada, ja!
ResponEliminaÉs un tema fotut. Ara, fet i fet immigrant és a qui consideren però també qui s'hi considera. Conec molta gent que ve d'altres latituds -llunyanes- i no els considero pas immigrants.
ResponEliminaFet i fet, potser tots ho som...
*Sànset*
Sànset, jo també penso que tots som immigrants. Justament per això resulta tant petètica l'actitud xenòfoba...
ResponEliminaI malgrat tot, tenen orelles que els escolten...
en aixó, tot i ser racista (en excedencia) estic bastant vacunat, es tracte d'intentar comprendre i entendre l'altre que de fet és igual que nosaltres, tot i que que per l'altre som nosaltres l'altre.
ResponEliminaT'anava a respondre aquí, Puigcarbó, però com has publicat el teu post colateral al tema... t'ho he respost al teu.
ResponEliminaUf, la veritat és quie cada cop hi ha més gent que pateix aquesta síndrome que tan i tan bé descrius... I crec que cada cop la cosa va a pitjor, jo no sé si falta implicació política o no sé què passa, però la cosa va a més!
ResponElimina